Intervenció mínima

Contemplem amb satisfacció com, els darrers temps, a la Segarra s’ha iniciat un procés de valorització del paisatge i dels seus elements tradicionals. Potser amb demora respecte d’altres indrets del país, però encara abans que sigui massa tard, els governants de la comunitat comencen a tenir en compte dins la planificació del territori els valors paisatgístics. Cada cop són més els exemples on, partint del paisatge i del medi natural considerats com a elements de gaudi i qualitat de vida, es prenen mesures de restauració, conservació i dignificació. Així, la xarxa de senders que permeten l’accés de les persones al medi natural es cartografien, senyalitzen i promocionen, ja no com a mers instruments d’accés rodat de maquinària als camps o de vies de comunicació entre nuclis, sinó com a espai d’obtenció de plaer, salut i coneixement en contacte amb la natura. També les accions de recuperació i projecció dels elements integrats en el paisatge, siguin espècies naturals o elements arquitectònics que modelen els recursos a la producció agrària, han deixat de concebre’s com a folklorisme romàntic per esdevenir objectius estratègics i generadors de cultura, identitat i riquesa. Certament, tot això està encara a les beceroles: estem lluny de les fites assolides en països moderns i desenvolupats, però la tendència és positiva. És veritat que no tothom ho veu així, i encara no ens és estrany topar en actes de vandalisme que han furtat indicacions o, fins i tot, accions de bogeria com l’arrencada salvatge d’una caseta d’observació d’aus als secans del Sió…, però cal confiar que l’educació responsable de les noves generacions acabarà amb aquestes pràctiques cavernoses.

Dins d’aquesta dinàmica, és especialment plaent constatar com els municipis segarrencs han girat l’esguard vers els seus rius, torrents i punts humits en general i han començat a treballar en potenciar-ne la recuperació. Encomiable són els treballs fets als espais d’interès natural del Llobregós o del Cercavins, on s’han senyalitzat xarxes de camins que permeten al visitant recórrer les valls i gaudir dels seus tresors naturals i arquitectònics. També la neteja, senyalització i interpretació de les basses de Granollers (a Torrefeta i Florejacs) i a Palouet de Massoteres fan relativitzar el tòpic de la Segarra eixuta i presenten al visitant uns petits oasis on l’aigua ensenyoreix els entorns, refresca l’aire i permet la nidificació de les aus. Potser, d’entre totes les intervencions fetes en els espais humits, les més celebrades han estat la recuperació de rescloses i peixeres. Les peixeres són un element molt habitual en l’arquitectura popular, encara desconegut, que va ser clau durant més de vuit segles per l’aprofitament de l’aigua i la seva canalització a regs i molins. L’abandonament, al llarg del segle XX, dels sistemes tradicionals les van fer caure en el desús i la decadència, però avui en dia moltes d’elles encara es mantenen dempeus. En interacció amb el riu, configuren uns espais humits, poc extensos, que esdevenen veritables vergers en mig dels secans. Algunes de molt notables s’han recuperat els darrers anys tant a la vall del Llobregós (com la del Molí del Cava), a la vall de l’Ondara (la de Fiol, per exemple) i, molt especialment, al llarg del Sió (a Concabella, a Hostafrancs, a Sedó i a la Prenyanosa, per posar alguns exemples). En relació amb l’arquitectura de l’aigua, una munió de síquies, aqüeductes, pous, fonts i molins esperen el seu torn en el procés restaurador…

Resulta obvi, mal que ens pugui pesar, que la recuperació d’aquests elements on la natura i la mà de l’home treballaren plegats amb finalitats d’aprofitament agrari no ha d’estar encaminada a reactivar els antics usos. Les noves tècniques agro-industrials, la mecanització i els nous conreus farien absurd pensar en la restauració de les cabanes perquè els jornalers  passin nit amb les mules, de les síquies per canalitzar l’aigua de les peixeres als conreus o les pletes per reunir els ramats en la seva transhumància a la recerca de pastures. Per això, les tasques de recobrament d’aquests elements han de concebre’s des d’una nova perspectiva, que guardi l’equilibri entre fer intel·ligible l’element, conservant-ne senzillesa, caràcter i identitat essencials, i evitant transformar-lo en un parc artificial, transgredint els seus elements naturals i rurals, afegint-hi mobiliari propi de l’entorn urbà i confonent recuperació amb reinterpretació o restauració amb invasió.

El principi d’intervenció mínima és una directriu del dret penal que reserva el paper de la llei en la protecció només dels atacs més greus i quan no hi hagi altra via per evitar el dany al bé protegit. Aquesta filosofia esdevé del tot aplicable en el camp que ens ocupa. El minimalisme arquitectònic tenia com a frase inspiradora aquell “less is more” (menys és més) de Van der Rohe, que reivindicava els valors de la sobrietat i la senzillesa oposats als excessos grandiloqüents. També en la recuperació dels elements de la natura i, per extensió, d’aquella arquitectura popular que -integrada dins d’ella- adquireix el seu sentit, ha de ser ben vigent. Com a fre als excessos interventors que distorsionen l’element, el transformen en allò que no és i en desdibuixen els trets definidors, encimbellen el seu promotor cap a glòries futures, rèdits electorals, o al seu creatiu dissenyador vers premis elitistes, cal respectar la intervenció mínima. Així, i només així, es preserva el caràcter i la personalitat de l’element, i no es perverteix volent presentar-lo com allò que no és.

Ara, amb aquestes pinzellades al cap, pacient lector, et convido a fugir de les calors que s’apropen i buscar recer refrescant als punts humits escampats al llarg de la geografia segarrenca. No et costarà trobar, per exemple, els patamolls de Granollers (a Torrefeta i Florejacs), el pou del Madern a Vicfred, la font de la Puig de Massoteres, el curs del Sió a tocar del Peixeruc de Tarroja, la font de Gàver o les peixeres de Sedó, de Concabella, de la Prenyanosa o, camí de Vergós, del Fiol. Vés-hi. Valora-ho… i, si et vaga, ja em diràs si t’inspiren més o menys, massa o poc.