Ratllat, reescrit i oblidat

“Control-X”: tallar i suprimir. Encara que algú ho pugui pensar, aquesta molt útil aplicació dels processadors de text no és pas una invenció del Sr. Gates o del Sr. Jobs, sinó que és un recurs àmpliament manit al llarg de la història. A la vila de Guissona en tenim uns bons exemples…

església de Santa Maria (Guissona)

L’església de Santa Maria presideix des d’èpoques molt reculades la Plaça Major de Guissona, coneguda popularment i per raons òbvies com la “Plaça de Missa”. La façana que podem contemplar avui fou afegida al segle XVIII, quan les formes barroques de línies neoclàssiques, per influència de la Universitat de Cervera, definiren la reconstrucció de l’antiga canònica medieval. Juntament amb la profusió d’ornaments escultòrics i arquitectònics que la guarneixen, algú va decidir pintar-hi a cada costat dues inscripcions coronades on hi constaven l’any de consagració del temple renovat i l’any de l’arribada de les relíquies de Sant Plàcid, patró de la vila.

Però va arribar el Trienni Liberal, i, en el seu envit laïcitzador, les autoritats afins al Govern que havia trencat amb l’absolutisme de Ferran VII, van decidir substituir aquelles pietoses inscripcions per sengles articles de “la Pepa”, la Constitució de 1812. A l’esquerra, s’hi repintà l’article constitucional que consagrava la llibertat d’impremta, mentre que al costat dret el relatiu a l’obligació de combatre amb les armes en defensa de la pàtria. Això succeí, amb tota seguretat, al març de 1820, simultàniament al rebateig (o, més aviat, renominació) de la plaça com “Plaza de la Constitución”.

Inscripció esborrada entre 1824 i 1835

No obstant, els aires liberals aviat deixaren de bufar, i la reacció dels absolutistes fou fulminant. L’alçament militar dels realistes, l’arribada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís i l’execució de Rafael Riego, retornà al poder absolut el Borbó i donà pas a una reacció ominosa obsedida a esborrar qualsevol rastre dels liberals, afrancesats, impius, negres i massons. Guissona no en fou una excepció, ans al contrari: l’any 1825, un dels més fanàtics guerrillers del camp absolutista, el temible mossèn Benet Tristany, fill d’Ardèvol, fou recompensat amb una canongia a Guissona, de forma que queda garantit que la restauració a l’obediència al Monarca absolut i la fidelitat a la Santa Mare Església varen tenir un gran valedor en aquesta vila segarrenca. Coincidint en el temps, una mà inquisidora va esborrar matusserament els preceptes de la Pepa que sacrílegament tacaven el santíssim temple de Santa Maria. No obstant, no es va prendre la molèstia de restaurar les antigues inscripcions, de manera que va sobreviure prou rastre de les esborronades lletres perquè, molts anys després, en Joan Santauelària les sabés desxifrar.

Un segle i escaig més tard, sota una altra dictadura absolutista, veïns de moral i ordre, tornaren a fer acte de presència a la Plaça, però aquest cop no gosaren envair la façana de l’església, sinó una de les cases del lateral esquerra. Allí, en nom de la Liga contra el Mal Hablar i també amb el vistiplau del consistori, emulant altres capitals segarrenques, foren col·locades sis rajoles amb la imatge del cavaller Sant Jordi i la llegenda “ALABADO SEA DIOS / por dignidad – por cultura / HABLAD BIEN”.

rajoles damnades de la Liga contra el Mal Hablar (Guissona)

Aquestes rajoles van perdurar gairebé vuit dècades, al contrari de les equivalents de Cervera o de Calaf, que foren trinxades a cops de mall i roc fa molts anys (tot i que els escadussers trossos encara els fan identificables). Recentment, però, una anònima mà revisionista, farta de veure el venerable mandat i, potser, des de la militància descreguda i l’activisme renegaire,  ha decidit esborrar-les pintant de color negre (de forma molt acurada, això sí: sense sortir-se del marge) tot el rectangle. D’aquesta manera, ara ja ningú impedeix que la plaça sigui un camp lliure per a deixar anar imprecacions, blasfèmies, renecs i paraulotes, oratòria en la qual, diuen els cronistes, els segarrencs han estat històricament virtuosos.

En resposta, veus historicistes i memorialistes han protestat per aquesta pèrdua. Opinen que el patrimoni, encara que sigui incòmode, s’ha de reinterpretar, mai esborrar. Alhora, experts en restauració de patrimoni afirmen  que  potser no està perduda la inscripció, perquè un bon professional podria netejar la pàtina negra i recuperar les rajoles de terrissa en tot l’esplendor del seu correctiu carca.

Sigui el que sigui, tatxar, ratllar, oblidar i reescriure la història sembla que és un error i que no pot portar a bon port, encara que al nostre país cada cop hi ha més partidaris de la nova història i de la damnació de la memòria.

damnatio memoriae

Nota: gràcies infinites a David Castellana, del Museu de Guissona, per la informació facilitada per intentar donar una mica de rigor a aquesta boutade

About Giliet de Florejacs

polifacètic neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, jurisconsult, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat, barrinador, vagarejador, ecocarlista autogestionari i rutilant exexcel·lentíssim

Posted on 23 Març 2021, in paisanatge, Patrimoni and tagged , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

La casa en obres

Espai literari de Raül Garrigasait

Maria Freixanet Mateo

És quan escric feminisme que hi veig clar.

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: