Arxiu del Blog

La capital perduda

Escipió sortí dels seus quarters d’hivern i deixà tota la part d’ençà de l’Ebre. Es llançà de seguida amb el seu exèrcit ple d’ira sobre els ilergetes (…) i una volta acorralats posà setge a Athanàgia, que era llur capital; i al cap de pocs dies es rendiren a discreció”. Amb aquestes paraules, l’historiador clàssic Titus Livi descriu, dos-cents anys després que succeís, la victòria dels romans sobre la capital dels ilergetes. La rendició d’Athanàgia posava fi a la rebel·lió dels pobles ibers que, encapçalats per l’ilerget Indíbil, l’ausetà Mandoni i el cartaginès Asdrúbal Barca, havien gosat degollar les guarnicions romanes instal·lades per Escipió l’Africà.

Més enllà de la història oficial, escrita –com resa el tòpic- pels vencedors, la literatura ha volgut fer de l’Athanàgia ilergeta una equivalent de la Numància celtibèrica, i ens conta episodis mítics protagonitzats per uns herois que, en lluita contra el fornit invasor romà i en èpic esforç per la defensa de la independència de Catalunya, haurien donat llurs vides. Diuen que fou en aquella resistència quan el rei Indíbil, envoltat pels seus homes que queien un a un, crivellat pels dards romans, fou el darrer en mantenir-se dret, fins que una javelina el clavà a terra. Amb poca més sort el sobreviuria el seu parent Mandoni, que seria capturat i ignominiosament crucificat…

Però on se situa l’escenari d’aquell esdeveniment que canvià per sempre més el destí del nostre país? Quina és avui la població de Catalunya que compta amb el prestigi de ser el darrer bastió de la resistència ibèrica? Quin nucli pot presumir de tenir els fonaments xopats de la sang d’aquells herois? Doncs no ho sabem. O potser sí que ho sabem, però encara no hi veiem del tot clar…

L’historiador valencià Pere Antoni Beuter, l’any 1528, publicà un tractat sobre la història de valència des del diluvi universal fins la conquesta de Jaume I. En aquesta obra situà Athanàgia a Manresa. Per fer-ho, identifica la capital ilergeta amb la lacetana Bacasis (citada per Ptolomeu)  i, no quedant-se prou ample, exposa que, donat que la ciutat revoltada fou arrassada per la força,  Escipió la rebatejà com manu-rasa, d’on derivaria l’actual denominació de la capital del Bages. Aquesta poètica teoria tingué molt èxit, essent recollida l’any 1836 a l’”Ensayo Histórico sobre Manresa”, pel notari i “individuo de varias sociedades literarias” Don José M. de Mas i Casas.

Però un contemporani de Beuter, Francesc Tarafa, no hi estava del tot d’acord. Aquest arxiver i canonge de la Catedral de Barcelona dedicà l’any 1552 un Diccionari geogràfic al rei Felip II i situà  la “ciutat antiga”d’Athanagia dins la provintia tarraconensis, concretament a Tàrrega… I es quedà ben descansat.

Un segle i escaig més tard, després de saquejar els arxius dels principals monestirs catalans per escriure el seu llibre “Marca Hispànica”, l’agent francès Pere de Marca, va concloure que la ciutat era sóta Lleida. Per explicar la equivalència de la ilergeta Athanagia amb la romana Ilerda, interpreta que el nom deriva del grec “atanàsia”, immortalitat, i faria referència a que la ciutat, tot i ser derrotada, va sobreviure i va rebre la dignitat de municipi. Un cop subjugada, els vencedors li canviarien el nom.

La polèmica revifà i s’incrementà  al segle XX. L’any 1980, l’historiador maialenc Joan Ariza, publicava al Diario de Lleida una nova teoria: la desapareguda Athanagia estaria sota el nucli antic del seu poble. Ariza pren com a base el relat de Titus Livi, que descriu l’“Athanagrum urbem” al capdamunt d’una costa a l’entrada del país ilergeta, i ho suma a la situació estratègica de Maials, punt clau en el camí cap a l’interior de la península, vorejant la vall de l’Ebre. A partir d’aquí, resseguint els vestigis de la muralla de la Vilaclosa de Maials, on identifica carreus romans, i les grans dimensions del recinte, conclou una nova teoria sobre l’emplaçament de la capital perduda.

Al 2005 apareix una nova teoria al ciberespai, aquest cop dins l’autoanomenada “olla barrejada” del blog “Istika”. Aquí, aplicant teories de lingüística comparada i la semàntica de les paraules, arriben a l’equivalència del topònim Atanagrum (llatinització d’Athanagia) amb Agramunt. Per això, estableix l’equivalència del sufix “agrum” amb l’arrel “agra” (referit a ciutat o poble); per capir l’equivalència de l’arrel “athan” recorre al basc “atera” (“treure a la porta”) per emplaçar-ho en un port o coll de muntanya: la serra d’Almenara, on s’alça la torre de guaita romànica i on abunden “restes de pedres de grans dimensions”…

Al mateix temps, l’amic Jaume Cinca també hi diu la seva i escombra cap a casa: Athanagia seria una capital ilergeta confederada amb Ilerda i estaria emplaçada a Sanaüja. Hi arriba a partir de la similitud del nom i de la descripció de Titus Livi amb l’indret de la població, així com de la ruta mil·lenària que uneix Empúries amb Lleida, la posició de capçalera del poble ilerget, i la localització de la batalla de Cissis (que situa prop del castell de les Sitges)  i el setge d’Ausa (a Isona). No cal dir que aquesta és la meva teoria preferida…

En front de tot això, les campanyes d’excavació periòdiques del jaciment ibèric del Molí de l’Espígol, a Tornabous, iniciades l’any 1975, suggereixen la troballa definitiva d’Athanagia. L’arqueòleg Joan Maluquer ha datat l’ocupació del lloc des del segle VIII aC i situa el gran auge als segles IV i III aC. A més, localitza les restes d’un gran incendi que devastaria el lloc a finals del segle III aC, durant la Segona Guerra Púnica, coincidint amb l’enfrontament entre els romans d’Escipió i la rereguarda d’Hanníbal. Les darreres campanyes, al 2013, han posat de relleu unes estructures fortificades que només tindrien comparació amb les dels vilars d’Arbeca i de Sikarra, que porten a pensar que estarien davant una de les capitals dels ilergets.

No obstant tot això, mentre no aparegui la placa de “Benvinguts a Athanàgia”, la qüestió segueix oberta. Tampoc és de descartar que apareguin altres candidates o que algun dia, emergint casualment sota la pala d’un buldòzer, les romanalles siguin aniquilades per algun capatàs prudent “per si de cas ens paren l’obra”…

Athanagia

L’arcaica unitat

A la literatura jurídica, tan amiga de fer servir expressions que la facin més pedant i opaca pel ciutadà del carrer, és habitual emprar la locució llatina “mutatis mutandis” quan es vol referir que un text és vàlid també en la seva aplicació en una altra realitat, canviant-ne només els aspectes accessoris. Així, es pretén que l’essència del text seguirà essent la mateixa i que, només substituint els elements puntuals que es refereixen al cas concret, serà perfectament aplicable a la nova realitat. La traducció literal de la llatinada vindria a referir “canviades les coses que cal canviar”…

Amb aquest esperit de canviar només les coses que ho exigeixen, però sense reconèixer declaradament alterar la realitat, podem copsar com els governs encapçalats pel Partido Popular s’esforcen en esquarterar la unitat de la llengua catalana. Aquest camí, d’acord amb l’altra màxima llatina que aconsella l’estratègia de “divide et imperia”, ha de portar a l’esmicolament i extinció de tot allò que sigui diferent a la llengua espanyola, “lengua de la rebelión y de la esperanza”, segons el rei Juan Carlos I. Caiguda ja tota màscara de pudor, queda enrere aquell consell de la Nova Planta que exigia que “no se note el cuidado” i s’entra en la cadena de despropòsits i ridículs més absolut. Insuperable semblava el recent acte de rebatejar el català parlat a la Franja com a “lapao” (“lengua aragonesa propia del área oriental”), amb l’efecte colateral de negar també a la llengua aragonesa la seva pròpia denominació, que passa a dir-se “lapapyp” (“lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica”), perpetrat des de les Corts autonòmiques aragoneses; però, en aquest vertigen de surrealisme, a les terres valencianes estan a punt de superar-ho…

Des de les files del PP valencià es planifica tramitar per la via d’urgència una proposició no de llei per exigir que la llengua valenciana sigui reconeguda com a llengua pròpia dels valencians, dotada d’uns orígens i una identitat totalment diferent de la parla catalana. En aquest sentit, es recupera una delirant teoria que fa dècades enrere havia defensat el líder de l’extrema dreta anticatalanista, blavera i arribista, en Vicente González Lizondo, a qui Déu hagi perdonat… Segons aquesta teoria, la llengua valenciana seria un idioma que ja es parlava en els territoris costaners situats entre el Sènia i el Segura molt abans de la conquesta de Jaume I. Així, des de la prehistòria -concretament des del segle VI aC-,  la parla dels valencians s’inscriuria dins del llenguatge ibèric, i hauria evolucionat al llarg dels segles gràcies a les aportacions lingüístiques de fenicis, grecs, llatins, àrabs i demés pobles passavolants. Fet i fet, considerant que l’idioma ibèric no ha estat desxifrat a dia d’avui, a veure qui és l’espavilat que gosa rebatre-ho. En conseqüència, donat que valencià i català tindrien arrels ben distintes (un ve de l’ibèric i l’altre del llatí), no hi hauria d’haver cap obstacle científic ni acadèmic perquè fossin reconeguts com a idiomes diferents i, en conseqüència, que mai més el primer no fos considerat una variant del segon, contràriament a allò que des de 1970 -i encara avui-, defineix la Real Academia de la Lengua Española

No obstant, aquesta tesi per la qual el valencià ja era parlat a la península abans de l’arribada de la civilització romana, segons com es miri, tampoc hauria de contravenir la unitat de la llengua si atenem les teories que, sobre toponímia i filologia, defensa en Jaume Clavé, heterodox escriptor de Sanaüja. Recollint allò que va escriure al segle XVIII el filòleg i historiador de la llengua catalana Antoni de Bastero, el català seria una de les setanta-dues llengües que, després del Diluvi, Yahveh-Déu va instituir per cadascun dels pobles descendents de Noé. En conseqüència, el català seria una llengua antiquíssima, arribada a la península ibèrica molt abans de la romanització i compartida, per tant, pels pobles ibers que foren conquerits pels invasors romans pocs segles abans de la nostra Era. Per tant, això que ara denominem valencià seria la mateixa llengua que parlarien els habitants del llevant  peninsular, al menys entre Salses i Guardamar, i que estenien els seus dominis fins la ribera del riu Cinca, dit així per ser el cinquè riu català, terres on avui encara es parla aquell ibèric, català arcaic o, com ara en diuen, lapao.

Val a dir que la mateixa teoria assegura que tots aquests pobles ibers ja vestirien barretina, alçarien monuments a les quatre barres i parlarien la nostra mateixa llengua. Des de tants segles enrere lluitarien plegats per preservar la identitat del país i mantindrien entre ells una organització confederal… Però sobre els vincles i lligams d’aquesta aliança, parafrasejant les recents arengues fetes a Girona per un dirigent unionista, alopècic i parlant de lapao, no n’aprofundiré gaire perquè, mutatis mutandis, he de reconèixer que no en tinc “ni puta idea”.

Imatge

Notetes des del Congrés

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...