Furs, Pàtria i Cervera

El Paer en Cap de Cervera està ben cofoi. I no pas per l’èxit del darrer l’Aquelarre, per l’acabament de les obres de la plaça de la Universitat, ni tampoc (o no només) per la pax assolida amb l’aprovació del POUM… Sinó perquè, finalment, la ciutat de Cervera ha aconseguit treure’s del damunt la llufa de capital botiflera. Així es va acreditar el passat 4 de setembre durant la presentació del llibre “Documents notarials de la Segarra i l’Urgell relacionats amb la guerra de Sucessió 1705-1714”, del Dr. Llobet i Portella. El recull demostra que la ciutat no era partidària dels filipistes, sinó que, fet i fet, era partidària de la seva supervivència. Els cerverins de principis del segle XVIII compensaren la manca de contingent militar i l’emplaçament perpetu en el camí de pas dels exèrcits amb un pragmatisme poc amic d’ideologies i heroïcitats. Durant l’acte, el catedràtic Solé i Sabaté va encarregar-se de beneir els treballs, exorcitzar el fantasma del botiflersime i, ja posats, elogiar la tossuderia del Paer en Cap com a factòtum de tot plegat… Missió acomplerta.

Ara, per emplenar l’horror vacui que deixa la feina feta, caldria avançar en el temps i emprendre una altra diatriba històrica, conseqüència de la Guerra de Successió i de la institució de la Universitat: Cervera, al segle XIX, era carlista o lliberal?

Els fets històrics, especialment la batalla del 1875 -que donà origen a la restaurada processó del puro-, sembla indicar la fidelitat de Cervera al bàndol lliberal; però alguns personatges i episodis ens indiquen simpaties constants a la causa carlista. De fet, Cervera ja havia estat un dels focus de la revolta dels “realistes purs”, dits també “malcontents”, moviment protocarlista, atac furibund contra les reformes lliberals i laïcistes, que l’any 1827 fou sufocat d’arrel i els seus capitostos afusellats.

Des d’aquell moment, Cervera va ser contemplada com a centre de conspiració reaccionària, molt especialment quan es va iniciar a Barcelona la campanya per restaurar-hi la Universitat. L’any 1833 es demanava formalment per carta a Ferran VII el trasllat dels estudis universitaris a la ciutat comtal i, d’aleshores ençà, les càtedres cerverines serien paulatinament abandonades pels seus titulars. Així, Cervera esdevenia un centre d’adoctrinament centrat en l’alta aristocràcia i el clero més rellevant, en conta del pensar majoritari de l’ascendent classe burgesa, que defensava un canvi de model educatiu superior.

La primera guerra carlina i el clar posicionament a favor de la causa del pretendent  Don Carles Maria Isidre va suposar l’agonia i mort de la Universitat de Cervera. Després dels primers aldarulls, el claustre de professors, encapçalat pel catedràtic de cànons i rector Bartomeu Torrabadella, va decidir traslladar la seu universitària a Solsona, on van fer-se amb el domini de la Junta Governativa carlista. Mentre la facció aristocràtica, a poc a poc, optava per l’exili a França, quedant amatents de la hipotètica derrota del seu bàndol i l’indult per rehabilitar els seus drets i privilegis sota l’administració lliberal, la facció universitària, formada majoritàriament per professors i clergues cerverins (Torrabadella, Ferrer, Vilella, Sampons i d’altres), es posicionaria del tot irreductible. La definició del carlisme per part d’aquesta comunitat no deixava dubte vers la seva naturalesa reaccionària: “la política que reprueba alterar las leyes públicas del Estado (…), el vilipendio de nuestra santa Religión, la destrucción de la Iglesia, el general trastorno del Reino, el cambio de nuestras leyes fundamentales, la degradación y nulidad del Trono, la persecución de nuestro amado Rey y de todos los fieles españoles adictos a su causa, la entera ruina de los pueblos, y, en una palabra, la total subversión de lo divino y humano”.

Tant intens fou el furor d’aquests que no dubtaren en donar suport al cap de la Junta Carlina, en Charles d’Espagnac, conegut des de la revolta dels malcontents com l’”assassí dels catalans” o el “trenca-caps”. Tot i que breu va resultar aquest suport, ja que, poc després, tramaven la conxorxa que portaria a l’assassinat de la fera, prop d’Organyà, al novembre de 1839 (i, dècades més tard, a que el seu crani fos passejat per Cervera, però això és una altra història).

També va durar poc la Universitat “de campanya” a Solsona. Amb la caiguda de la ciutat, va traslladar-se a la muntanya, dins l’antic monestir de Sant Pere de la Portella. Allí se seguí anomenant “Universitat de Cervera” i es va esllanguir en menys de dos anys…

També és indiciària la simpatia carlista de Cervera el fet que, l’any 1847, s’hi iniciés la segona guerra carlina. Corria l’hivern quan l’escamot carlí, comandat pels capitostos Benet Tristany i Bartomeu Porredon, prenia la ciutat. Tot i l’oposició de la Guàrdia Civil, els ocupants calmaven als veïns (alguns dels quals havien sortit al carrer en camisola de dormir i escopeta) al crit de “no som lladres: som carlistes; ja es poden vostès retirar”. Així, sense gaire aldarull i cap baixa, i amb el suport dels simpatitzants que van deixar obert el portal de Sant Magí, els legitimistes es van endur 90.000 rals i un bon equipament de tabac i pólvora (pels quals van deixar un rebut signat: noblesa obliga)…

Més hostil fou la rebuda l’any 1875, quan en el transcurs de la tercera carlinada l’assalt a la ciutat no fou acollit de forma tan pacífica. Els carlins, capitanejats aquest cop per Rafel Tristany, nebot de mossèn Benet, foren expulsats a sang i foc de la ciutat. I això sense tenir cap consideració que, un any abans, aquest bàndol havia fet signar al pretendent Carles VII la restauració de la Diputació General de Catalunya, la Generalitat, perduda l’any 1714 i, recordem, fundada al segle XIV a la mateixa Cervera…

Per tot plegat, establert categòricament que Cervera no era botiflera, serà ara un entretingut passatemps concloure si fou carlista. Potser no serà un debat de tan alta bolada, però potser pot inspirar alguna sobretaula, entre copes i tabac i abans que arribi el fred, a la terrassa del bar – restaurant Felipe V.

1783. Cervera.
Gravat de Palomino a «Atlante…» de Bernat Espinalt