(aviat, noves gilietades)
Sona un iòdel a la plaça Major de Sanaüja
El iòdel és una modalitat de cant, sense lletra, del tot exòtica a les nostres terres. En la interpretació, el cantant efectua bruscos canvis en el to del registre vocal, passant ràpidament de la tessitura greu del baix als aguts de falset, generant un so melòdic d’altibaixos molt característics. En diverses cultures és emprat per comunicar-se a gran distància, especialment en entorns muntanyencs. La seva expressió més popular és la dels països alpins, on els pastors l’empraven per cridar les ovelles i les cabres, però també se’n coneixen variants a l’Europa oriental i a l’Àfrica central. Modernament, ha influït en intèrprets de jazz, blues i country. Però, fa poc més d’un segle i mig, ressonà pels carrers de Sanaüja…
Maig de 1873. Corria la tercera carlinada. Les forces del pretendent Don Carlos VII combatien entre el País Basc i Catalunya per recuperar la corona que els hi havia estat usurpada quaranta anys abans. S’enfrontaven als exèrcits del Govern de l’Estat, ocupat en aquell temps per la I República, breu període democràtic entre la renúncia del rei Amadeu I de Saboia i la restauració borbònica d’Alfons XII.
Les tropes carlistes a Catalunya estan sota comandament suprem de l’Infant Alfonso Carlos de Borbón, germà del Pretendent. En companyia de la seva joveníssima esposa, Doña María de las Nieves de Braganza -coneguda popularment com “Doña Blanca”- porta setmanes recorrent penosament les muntanyes del centre del Principat. Compten amb la companyia dels batallons d’en Rafael Tristany, general en cap de les tropes carlistes de Lleida i Tarragona, reforçades amb els fidels suaus pontificis, homes d’origen holandès, alemany, francès i espanyol, veterans de les guerres en defensa del Papat als Estats pontificis. Els prop de cinc-cents homes avancen completament envoltats per l’escomesa del capità general Velarde, que els impedeix descansar en les marxes i contramarxes que els porta a recórrer més de tres-cents quilòmetres en una setmana.
La tarda del 17 de maig de 1873, en mig d’una violentíssima tempesta, decideixen cercar recer a la vila de Sanaüja, tradicionalment amigable a la causa legitimista. Poc abans d’arribar-hi, però, reben notícia que les tropes enemigues, formades per una companyia de francs, uns voluntaris d’Almatret i de Maials i seixanta cavalls del Regiment de Calatrava es troben al seu interior.
En un primer moment, els carlistes prefereixen no plantar batalla, però “una rabieta de Doña Blanca” (segons les cròniques), canvia la decisió i els regala un cop de sort. Esgotada per les marxes i glaçada per la pluja i el vent, l’esposa de l’Infant intervé en la discussió sobre estratègia militar i, indignada, manifesta que és del tot inadmissible que mentre ells s’estan xopant sense aixopluc, “el enemigo dormirà en las camas de Sanahuja”. Immediatament, Don Alfonso decideix atacar, tot i témer certa inferioritat de condicions.
L’inici de l’assalt serà un tret que abat el sentinella que pujava a ocupar el lloc de vigia al castell que corona el poble. Acte seguit, amb la baioneta calada als fusells, els carlins entren a la carrera al nucli urbà, encapçalats pels suaus. Sorpresos i aterrits, soldats i voluntaris republicans s’atrinxeren cadascú a la casa que els acull, defensant-se per separat, tot i que alguns cauen a la porta, barrada des de dins pels qui havien de fer d’amfitrions. Els atacants, per la seva banda, reproduiran la vella tàctica que, a la primera carlinada, emprava mossèn Benet: travessar el poble enderrocant les parets mitgeres entre casa i casa i calant foc al seu pas.
Arriba un moment en que uns i altres es troben enfrontats a la plaça Major, fins al punt que alguns comparteixen diferents parts de la mateixa casa. És aleshores quan, de sobte, s’alça una veu cantant un iòlder, amb un virtuosisme bucal que emmudeix la batalla. “Fantásticamente sonó el canto a través de la noche” diuen les cròniques, que l’atribueixen a Luis de Barrantes, alferes francès membre dels suaus, veterà de les guerres als Estats Pontificis, la Franco-Prussiana i, aquest cop, combatent al bàndol dels legitimistes de Don Carlos.
“Mientras duró el canto no se tiró allí ningún tiro. Todos estuvieron escuchándolo, embelesados”, afegeix el cronista. Acabat el cant, esvaïda la darrera nota, ambdós bàndols tornaren a tirotejar-se i acoltellar-se amb l’habitual ferotgia.
La batalla es decantà del bàndol carlí, deixant una estela de vint-i-dues cases travessades, un gran incendi -que afectà també l’església de Santa Maria-, i prop de trenta morts en el bàndol republicà, alguns afusellats sense pietat. Entre les víctimes es compta el tinent coronel Ricardo Infante, cap del Regiment de Calatrava, que no es va poder recuperar de nou ferides bala, una baionetada al pit i una cama dislocada, malgrat que els suaus el van traslladar a una casa del poble perquè rebés assistència sanitària i -per si de cas- espiritual. El 9 d’agost morí a l’hospital de camp de Sanaüja i fou enterrat al cementiri parroquial.
Millor sort va córrer l’improvisat cantant, en Luis de Barrantes, que pels seus mèrits fou ascendit a tinent. Un altre dels suaus, el Comandant d’Infanteria Ignace Wills, fou condecorat amb la Creu de San Fernando de 1ª classe, però aquest llorejat militar té una història pròpia…
Hom diu que la música amansa les feres, però és un fet que no transforma els llops en xais.
per saber més:
DE CARLINADES PER LA SEGARRA HISTÒRICA (Jaume Moya, Ed. Fonoll – APAC Torà, 2022)
Què afortunats que som, David!
Diuen les Escriptures que fa dos mil anys, al camí de Damasc, un home caigué del cavall. Diuen també que la voluntat divina llançà un esclat de llum prodigiosa, que li desbocà la muntura fins a fer-lo caure i perdre la visió. I finalment diuen que aquell home hagué de renegar dels seus principis, canviar radicalment de pensament i -fins i tot- de nom, per tornar a veure i a viure. I conten que, com a recompensa per la seva conversió, aquell home es transformà en protagonista d’un nou Evangeli i inicià una vida de viatges que el va fer cèlebre per a la posteritat.
A l’Ametlla de Segarra, fa uns mesos, un altre home caigué del cavall. Algú de ferrenys principis, profundes conviccions i arrelats pensaments. Un home savi, valent, lliure i, per sobre de tot, afortunat. Algú que ensenyava als qui el volien escoltar per què les abelles consumeixen mel amb desesperació quan el fum els fa témer per la seva vida, que els cavalls pugnen per no ocupar el darrer lloc de la corrua per por que aparegui un lleó i els devori, que no val la pena guanyar qualificacions luxoses per casa teva si a canvi has d’eliminar les teranyines que mantenen mosques i mosquits a ratlla, que la feina d’estendre borrasses per collir olives té molt en comú a la tasca prèvia d’un bon barber, que un dia d’hivern comença a pagès revifant les brases del foc a terra i preparant la llenya del dia, que hem de tallar i llençar els primers fruits de l’alberginera perquè aquesta tingui les branques més robustes… Algú que trobava súmmum gaudi en la conversa pausada amb els amics, a tocar de l’estufa, compatint les aromes d’una nargile o assaborint una copa de vi, amb l’atmosfera inundada dels sons emanats dels solcs d’un vinil de música cubana, mentre acariciava el gat o esclofollava ametlles. Algú que era, al mateix temps, cavaller de la Segarra, vaquer del Corb, apicultor dels Comalats o senyor de Cal Perelló. Algú que ni res ni ningú podia fer canviar, perquè ho tenia tot.
Per tant, no hi havia llum que l’il·luminés millor, ni sentit que li corregís la visió, ni temptació de poder i fama que pogués fer canviar aquell genet. Així doncs, colpit per la caiguda, però ferm en els seus principis, va decidir deixar aquest món tal i com havia optat viure’l. Talment un viatge en carro de l’Ametlla al mercat de Cervera, una ruta a cavall des dels Comalats fins a Vallferosa o un pasturatge de vaques empordaneses per la vall del Corb: lentament, a poc a poc, i envoltat d’amics i amigues. Els mateixos que avui, agraïts i entristits, melancòlics i orfes, ja el trobem molt a faltar.
Què afortunats que som, David, d’haver-te conegut!
Bon viatge!
Sense pietat pels vençuts
A l’estiu de 1875, l’exèrcit carlí de Catalunya està a prop de rebre el tret de gràcia. El final de la Tercera Carlinada sembla estar a tocar. El general Rafael Tristany, fart de la rivalitat amb Savalls, ha abandonat el Principat per marxar al País Basc i unir-se a l’Exèrcit del Nord, on hi guerreja el Pretendent Carles VII. Per la seva banda, els aragonesos de l’Exèrcit del Centre han estat aniquilats, i els darrers contingents han fugit en desbandada per unir-se a les forces catalanes.
El veteraníssim Joan Castells, “el gravat d’Àger”, ha rebut l’encàrrec de comandar les migrades restes de la divisió de l’exèrcit carlí dels districtes de Lleida i Tarragona. Malgrat que s’hi han sumat els aragonesos, a les ordres del mariscal Gamundi i del general González Boet, la situació de les tropes, famolenques i mal proveïdes, és molt penosa.
És en aquest marc que, la matinada del 30 de juliol de 1875, uns 400 cavallers i 700 infants a les ordres del tinent general Castells i del coronel Baró, ataquen la vila de Sant Martí de Maldà. Per vèncer les muralles adopten la vella mecànica (que ja practicava el temible mossèn Benet quaranta anys abans), d’obrir-se pas travessant les cases demolint-les paret a paret.
La població està defensada per la Ronda Volant de Verdú, formada per un capità, un tinent i entre trenta i quaranta voluntaris liberals. Cert que oposen “tenaz resistència” (segons la premsa liberal), però aviat es veuen superats i incapaços de contenir l’atac. Així doncs opten per retirar-se fins l’església i refugiar-se al campanar, que és envoltat i assetjat pels legitimistes. Un cop a l’interior de l’església, els carlins “para ganar el coro tuvieron necesidad de grandes esfuerzos, dejando en el pavimento un muerto y varios heridos” (segons la crònica d’El Siglo Futuro). Incapaços de fer arribar els canons per disparar contra el cloquer, fan una pila amb palla, fustes i blat, i hi calen foc, tractant d’asfixiar als resistents. Aquests aviat constataran la impossibilitat de mantenir la posició, mentre contemplen com els carlins incendien el poble, començant per les cases del sergent i del cap dels voluntaris. No hi ha sortida: el dilema està entre la rendició o una mort segura, i opten a la desesperada per intentar salvar la pell.
Després d’una llarga deliberació amb els voluntaris i de les pressions dels veïns, els carlins els ofereixen garantia de vida (“bajo palabra de honor”, diu aquell cronista) a canvi de cessar en la resistència i lliurar-se incondicionalment. Durant les negociacions, un dels voluntaris, malfiat de la paraula oferta, aconsegueix escapolir-se i amagar-se… Hores més tard, serà aquest qui redactarà la crònica dels fets per les autoritats militars.
El fets posteriors donen la raó al desconfiat i, com en tantes altres ocasions al llarg de mig segle de carlinades, ni la promesa donada ni la vida dels rendits té gaire valor. Després de la batalla, l’església queda en ruïnes, amb la paradoxa que “los defensores de la religión son los autores de la destrucción de un templo católico” (segons crònica de La Època, diari liberal). Però és el cost menor de la tragèdia…
Immediatament després de baixar del campanar i lliurar-se als atacants, el capità dels voluntaris, de cognom Franquesa, serà conduït fins a Verdú, per a ser afusellat. La seva dona intentà evitar-ho, pagant 6000 rals al coronel Baró, però fou debades: l’ordre de “despachar al negro” (segons cita el cronista d’El Imparcial) és signada i l’home és executat. La resta dels capturats són obligats a emprendre una penosa marxa en direcció nord, essent arrossegats pels carlins en la seva fugida, empesos per l’encalç d’una columna governamental.
El dia després, a tocar del poble de Palouet, als peus de l’ermita de Sant Pere dels Empalous, entrada natural a la vall del Llobregós, en Pere Jordà -un dels presoners- convalescent d’una ferida, cau esgotat. Els seus captors, fugint apressats pel tiroteig al que han estat sotmesos a l’alçada de Massoteres per les forces governamentals del brigadier José Chacón, l’afusellen allí mateix.
L’endemà arriben al llogaret de l’Aguda, plaça forta dels rebels al llarg de totes les carlinades. Allí els rep mossèn Quirze, rector del lloc i membre d’una de les nissagues fidels a l’Altar i el Tron més irreductibles de Biosca. Lluny de compadir-se dels presoners, esgotats i assedegats, el capellà impedeix que rebin cap assistència. A més, en represàlia per la fugida del capità de la Ronda, ordena que siguin immediatament quintats, és a dir, que, un de cada cinc, amb el seu tinent Miravet al capdavant, siguin afusellats. La resta continuarà el tràgic periple fins al campament carlí del santuari del Lord, al Solsonès, on els més afortunats salvaran la pell essent intercanviats per presoners del bàndol contrari.
L’assassinat dels joves voluntaris alçà un gran ressò al llarg i ample dels territoris segarrencs. La mala fama dels carlins acreixerà, acabant amb bona part de les simpaties que encara conservaven. Poques setmanes més tard, a mitjans de novembre, l’alçament governamental dels sometents en la cerca i captura, vius o morts, de les partides carlistes posarà punt i final a les escaramusses i acabarà amb la darrera carlinada en terres catalanes. Després de la guerra, el botxí de la història, mossèn Quirze, serà exiliat d’aquelles terres i mai més no se’n sentirà a parlar.
Però a l’Aguda, com a l’antiga Roma de vint-i-quatre segles abans, i tants i tants llocs al llarg de la història, no hi hagué pietat pels vençuts, només dolor pels conquerits. Vae victis.
Excel·lentíssim Mr. Walker, il·lustríssim sisè comte de Gra
Ramon de Meer i Kindelán fou un dels més cèlebres militars espanyols del segle XIX. Nascut a Barcelona, de pares flamencs, va començar la seva carrera militar embarcat a l’estrafolària expedició espanyola a Dinamarca de 1807, en la qual, uns quinze mil homes enviats per Godoy en suport de Napoleó van acabar amotinats i maldant per fugir a casa.
De tornada, el nostre protagonista desenvolupà bona part dels seus fets de guerra a Catalunya, servint al rei Ferran VII a les ordres del sanguinari general Charles d’Espagnac. Però, a diferència d’aquell, durant la primera guerra carlista s’afilerà al bàndol liberal, entre els partidaris de la reina Isabel II. Fou aleshores quan, en la persecució dels exèrcits del pretendent Carles V, guanyà el títol de comte de Gra. Com a general de les tropes isabelines, el 12 de juny de 1837, derrotà als carlistes als camps regats pel Passerell, al tram que passa entre Guissona, la Morana, Sant Martí de la Morana i Gra. Aquella va ser una batalla terriblement cruenta: segons les versions, s’hi enfrontaren entre vint-i-cinc mil i trenta mil soldats, dels quals prop de dos mil hi deixaren la vida. De fet, si no hi hagueren més morts, fou gràcies a les ordres que donà De Meer al coronel d’hússars Diego de León de cessar en l’escomesa de perseguir els carlins fugitius i de rematar a cop de baioneta als ferits.
Com a reconeixement al mèrit, vuit anys més tard, la regent Maria Cristina li atorgà el títol de comte de Gra, honor que lluí amb orgull fins la seva mort, ocorreguda a Madrid, al 1869. El comtat fou heretat pel seu primogènit, el també militar Amalio Rufino de Meer Cortés, qui, al seu torn i mortis causa, l’any 1872, el traspassà a Juan de Meer i Rameau. A continuació, el quart comte de Gra va ser comtessa, Doña Maria del Perpetuo Socorro de Meer y Lapuerta, qui fou succeïda l’any 1970 pel seu fill José Luis Echevarría de Meer. Finalment, dos anys després, arribà al nostre segon heroi de la història, sisè comte de Gra i actual tenidor de tan noble títol: José Ignacio Echevarri Echániz, únic baró entre els sis plançons dels seus progenitors.
El currículum de l’actual comte de Gra no té gaire a envejar al patriarca de la nissaga, tot i que els seus mèrits s’han guanyat en un altre tipus de batalles… El comte és un dels pioners d’Alianza Popular, al costat de l’ínclit Manuel Fraga, i la seva carrera política té una de les acumulacions de càrrecs més proverbials de la història recent del Regne d’Espanya. Als anys vuitanta, des de l’Ajuntament de Madrid, va exercir com un dels homes forts d’Esperanza Aguirre, a la qual va substituir com a tinent d’alcalde. Tot i això, certes irregularitats vinculades al falsejament de signatures o alguns projectes excessius (fins i tot per un home de dretes) com voler multar a la gent que corregués pels carrers o esperés l’autobús fora de la marquesina, el van estimular a canviar d’aires. Ben aviat, però, va tornar al servei a la ciutadania des de l’assemblea de Madrid, on va ocupar un escó entre 2005 i 2015, mentre, alhora, feia de Senador a les Corts (entre 2005 i 2008, cosa que li atorgava de forma vitalícia l’honor d’”Excel·lentíssim Senyor”, que se sumava a l’”Il·lustríssim” corresponent al rang comtal). Membre del Govern autonòmic d’Aguirre, va ocupar la Conselleria de Transports, càrrec del qual va haver de dimitir quan va fer el ridícul mostrant públicament el seu desconeixement sobre els abonaments multi-viatges. No obstant, va mantenir-se al pinyol de la senyora Aguirre, que el va elevar a la Presidència del parlament madrileny, canongia de la qual va tornar a dimitir quan va patir un accident de trànsit mentre triplicava la taxa d’alcoholèmia. Poc després, era imputat a l’Audiència Nacional dins la trama de corrupció del cas Púnica, de comissions il·legals i blanquejament de capitals, on s’hi va veure vinculat pel seu càrrec de tresorer del PP madrileny.
Cal saber que el nostre aristocràtic heroi és conegut entre els seus amics, tots ells de la cort de Doña Esperanza, com “Mr. Walker”. Ningú ha destriat la raó d’aquest apel·latiu, però podria estar relacionat amb la seva afició al whisky escocès, tal vegada causant del desafortunat accident que li va costar el més preuat dels ministeris polítics que ha exercit.
Avui, als seus setanta-set anys, lluny de defallir, manté la dedicació centrada en el servei públic, exercint com a advocat amb bufet a San Lorenzo del Escorial. No obstant, ben segur que la seva atrafegada vida ha quedat enrere i seria ja el moment que conegués el lloc on el seu ardit avantpassat va fer-se mereixedor del comtat que tan dignament llueix.
En conseqüència, des d’aquestes línies, apel·lem a l’Ajuntament de Torrefeta i Florejacs, municipi del qual forma part el llogaret de Gra, a que el convidi a visitar el poble i hi signi el llibre d’honor.
Keep walking, noblesa obliga.
Mòrbid
Il·lús!
Què et pensaves? Que aquella noia, tan blanca, tan jove i tan bonica, era per algú com tu? Que amb un denari en tindries prou?
Estúpid!
Creies que, vell i xacrós com ets, tindries ímpetu per la meretriu més bella de Iesso?
Patètic!
Aquella virilitat decadent, aquella flaccidesa, no s’arreglava amb un camafeu de Príap ni amb fregues d’ungüent pudent.
Maleït!
Dius que per una mera riallada de dona et vas convertir en bèstia? Que la vergonya es va transformar en ira?
Covard!
Per això la vas matar? Per això vas llançar el cos a la fossa!?
Assassí!
relat guanyador del III CONCURS DE MICRORELATS (2022) del Museu de Guissona
Un bisbe fredolic a la Seu de Guissona
L’any 1825, la gent d’ordre i de missa de la Ciutat d’Urgell estava inquieta. En recompensa per la seva defensa a ultrança de l’absolutisme i l’àrdua persecució dels impius liberals, l’admirat i coratjós bisbe Bernardo Francès abandonava la càtedra urgellenca i era traslladat a la saragossana. Per substituir-lo en la mitra, la Corona triava un altre religiós, de nom Isidro Bonifacio López Pulido, d’origen extremeny, que malgrat arribar amb unes credencials no menys carregades de sapiència i fidelitat a l’Altar i el Tron, generava certs recels…
Certament, Don Bonifacio gaudia d’un excel·lent currículum. Durant la invasió francesa, havia salvat per ben poc la pell, acusat d’espia per les tropes napoleòniques. Després, durant el Trienni Liberal, havia plantat cara personalment a l’exèrcit nacional en el seu intent d’assaltar en convent d’Atocha, del qual era prelat. La seva bravura l’havia fet mereixedor l’any 1823, just després de l’execució del general Riego i la restauració del rei Ferran com a monarca absolut, del càrrec de confessor de la Família Reial espanyola. Gràcies a aquesta confiança, a l’octubre de 1824, el propi Monarca el va proposar per substituir a Don Bernardo al soli urgellenc. La designació es consagraria solemnement el 6 de març de 1825, en una cerimònia que tingué lloc a la capella reial de Madrid, amb assistència del “serenísimo infante” Carlos Maria Isidro de Borbon, germà del monarca (i futur pretendent al tron, a la mort d’aquest) acompanyat del seu primogènit l’infant Carlos Luis.
Malgrat els mèrits exhibits, se’l tenia per menys radical que el seu predecessor. En una ciutat que havia estat capital de la Regència d’Urgell, resistència a ultrança contra el govern de Riego, i que encara aquarterava les tropes franceses que, integrades als Cent Mil Fills de Sant Lluís, havien foragitat del govern d’Espanya els nefands liberals, calia demostrar tothora una fidelitat de pedra picada als principis de l’Antic Règim. De poc servien els esforços del nou bisbe, materialitzats en cartes pastorals on denunciava “el infeliç resultado de las luces e ilustración de nuestro siglo”, atacava “el semidero de impiedades” que suposava la participació de clergues en negocis mundans i ordenava als capellans de la diòcesis guardar “la rigorosa obligación de delatar a los sujetos que pertenezcan a alguna de las sociedades secretas, o que hayan proferido o profieran espresiones contrarias a la religión y a la sana moral”.
De fet, era massa evident que l’home era una mica llepafils, melindrós i gormand. De bon principi, no va dissimular els escarafalls respecte la situació del palau episcopal de la Ciutat, molt perjudicat encara pels estralls des del setge i l’ocupació de les tropes del general Mina durant la tardor i hivern de 1823 i la posterior entrada a sang i foc de l’exèrcit contrarevolucionari de l’Aliança absolutista. A més, de la seva estada a la cort reial de Madrid se n’havia endut, a més d’un posat estirat i arrogant, un patge i un cuiner personal dels quals no es desprenia en cap moment. I, si per tot plegat fos poc, segurament pel seu llinatge extremeny, era un home extremadament fredolic, i la perspectiva de l’hivern pirinenc se li feia insuportable.
Per tot plegat, Don Bonifacio, no només havia decidit seguir el costum dels seus antecessors d’instal·lar-se al palauet episcopal de Guissona per passar l’hivern, sinó que, arribada la primavera, es negava a tornar a la capital de l’Alt Urgell.
Això va causar un daltabaix a la Ciutat. Per una banda, per les grans dificultats dels feligresos del Pirineu -molt en especial, els aranesos-, d’obtenir les pertinents butlles, les quals eren imprescindibles per rebaixar les obligacions de dejuni i abstinència, tan oneroses per a ancians i malalts. Per altra banda, per tots els lletrats urgellencs, que s’estaven quedant sense feina. I, el més terrible i inconfessable, el terror que en el fons representava el sol pensament que la mitra es traslladés a la vila segarrenca. Es traslladés o, més ben dit, es restaurés…
Afirmen els historiadors Ramon Martí i Mercè Viladrich que, al segle IV, es va instituir la seu episcopal d’Urgellum al lloc de l’Urki preromana, emplaçada allí on abunden les fonts, lloc que els romans van anomenar Iesso i que, en època feudal, rebé el nom de Guissona. Aquesta seu, que sobreviuria durant l’ocupació islàmica, va ser extingida per causa del conflicte adopcionista, que l’any 792 va provocar el captiveri i declaració d’heretge del bisbe urgel·lità Fèlix i, alhora, per la major facilitat de control des de l’imperi carolingi sobre els territoris de muntanya (respecte els de la plana). D’aquesta manera, la capital episcopal seria traslladada -de grat o per força- al Suburbium Urgellitanum, essent designat al primer quart del segle IX i per imposició carolíngia, el bisbe Posidoni, d’origen franc. La damnatio memoriae, l’oblit orquestrat de la seu episcopal de l’antiga Urki seria aleshores una tasca desenvolupada escrupolosament al llarg de dos segles, consumada amb la conquesta als àrabs de Guissona per part del propi bisbe Sant Ermengol, l’any 1017, que s’encarregaria de fer desaparèixer qualsevol rastre de l’antiga capitalitat segarrenca del bisbat.
Així doncs, el temor a la Ciutat d’Urgell de perdre la capital del bisbat en favor de Guissona, tenia les raons immediates en les preferències acomodatícies del bisbe extremeny i, alhora, en les reminiscències d’aquell manlleu perdut en la foscor dels segles.
Tot i això, els temors no van perdurar gaire. Don Bonifacio mai es va acostumar al clima de les terres catalanes i, a la primavera de 1827, va aconseguir retornar a la seva enyorada Castella. Al mes de maig fou nomenat bisbe de Segovia, dignitat a la qual -possiblement- va arribar amb cert estat febril. Sis mesos més tard, a la tendra edat de 53 anys, moria víctima d’uns “humores malignos”. Com evocà la seva oració fúnebre, la mort de Don Bonifacio suposà “el ocaso de un planeta brillante en el hemisferio ortodoxo de la capital Segovia”. No obstant, la Ciutat d’Urgell sembla que no només no el va enyorar, sinó que va decidir en poques dècades consolidar toponímicament l’essència episcopal, passant a denominar-se “Seu” d’Urgell.
Avui, Guissona segueix sense bisbat. Fins i tot sense palau episcopal, inacabada per sempre més la medieval Obra de Fluvià i enderrocat fa ja un segle el palau setcentista que hostatjà a Don Bonifacio, el solar del qual està avui ocupat per la Casa de la Vila i el Centre Catòlic. No obstant, és manifest i notori que la vila exerceix un altre tipus de capitalitat, d’un poder més temporal, però no menys transcendent, al llarg i ample de tota l’Àrea.
Agraïment especial a l’Amadeu Gallart, per donar inspiració i assessorament amb “Per Déu, per la Pàtria i el Rei“, i a en David Castellana, pel seu suport des del Museu de Guissona.
Deu mil trets
Aquests dies es commemoren els cent cinquanta-anys d’uns fets d’armes que van succeir a les Cases de la Serra, paratge del terme de Torrefeta i Florejacs, situat als confins septentrionals de la Segarra. Malgrat l’expectació aixecada, avui estan del tot oblidats, per la qual cosa em prenc la llicència de recordar-los, en memòria de les tristes víctimes i en exemple de l’absurditat de totes les violències i la buidor de les èpiques bèl·liques…
Corrien els darrers dies de juliol de 1872, quan un cop més la nostra comarca era escenari de les bregues carlines. La tercera (i darrera) guerra carlista es manifestava en un territori esgotat després de mig segle de violència, atrapat entre els partidaris dels successius pretendents (aquest cop, Carles VII), defensors de les tradicions, lluitadors a major glòria de l’Altar i del Tron i, ara, dels furs i les institucions catalanes, i els partidaris del liberalisme, anomenats “isabelins” fins la fugida de la reina corrupta, i ara (després del curt parèntesi de la Primera República), liderats pel rei Amadeu I, aquell brevíssim monarca espanyol, importat des del Piemont.
Les terres de l’Urgell, la Segarra i el Solsonès eren l’hàbitat del veteraníssim Andreu Torres, fill de Sanaüja, i de l’irredempt Rafael Tristany, fill d’Ardèvol. Entre ambdós reunien pocs més d’un miler d’homes, respecte els quals, les males llengües -especialment dels diaris liberals-, afirmaven que passaven pels pobles a la recerca de “comer, beber, bailar y requebrar a las mujeres”. No obstant, darrerament l’ímpetu havia anat minvat i ja se’ls veia “cansadisimos, sedientos y asqueados”. No pocs testimonis els havien ataüllat perseguint gallines pels corrals dels masos aïllats, a fi de poder abastir-se de vianda, i assaltant cases i viles a la recerca de botins i segrestos. De fet, pocs dies abans, els homes del tinent Manuel Camats, havien segrestat en Pere Rives, metge de Torà.
El fet és que, el dia de Sant Jaume de 1872, dues companyies de la guàrdia civil, encarregada d’encalçar les partides, arriben a Sanaüja a la recerca dels rebels. En total, poc més de cent trenta benemèrits, sota ordres del comandant Nicolás Esterás, que no són gaire ben rebuts en una vila de simpaties (i parentius) més inclinats pels “facciosos” que persegueixen.
A una hora a peu d’allí, a l’hostal del Bancal, hi fa breus estades el general Tristany. Dins l’antic terme de Madrona, al punt on conflueixen la Segarra, la Noguera i el Solsonès, aquest és un enclavament estratègic pel control dels camins, sovintejat per l’ardevolenc. Assabentat de la visita dels guàrdies, el general envia un reduït grup d’homes per captar-los l’atenció i fer-los caure en una emboscada. Seguint les ordres, dos-cents cinquanta carlins marxen cap a migdia: mentre uns es fan forts al mas Garriga (tot i les protestes dels amos), altres s’embosquen entre aquest casal i el veí mas de la Vila, mentre que uns darrers, els més agosarats, s’encaminen a Sanaüja per provocar la sortida dels policies.
El pla comença segons el previst i, atrets fins els encontorns del mas Garriga, els guàrdies civils cauen en el parany. Els guerrillers surten dels seus amagatalls i carreguen amb la baioneta calada els seus perseguidors. L’atac és esfereïdor, ja que els carlins són majoritàriament molt joves (d’entre 15 i 30 anys, segons les cròniques), i estan molt més avesats a la lluita cos a cos (“a la barreja”, com els agrada dir) que a les grans batalles a camp obert. Malgrat tot, els guàrdies civils poden resistir l’embat i accedir precipitadament a l’interior del mas Garriga, el qual ha estat desocupat pels carlins durant l’acció i serà ara el refugi dels policies, a major desgrat encara dels pobres amos. Parapetats dins els robustos murs, els assetjats vendran cara la seva pell, disparant a través de les espitlleres i els finestrals, prop de deu mil trets.
El setge durarà diverses hores, durant les quals els carlins s’enduen la pitjor part. La pluja de trets colpirà de mort vuit dels soldats, entre ells “dos muchachos de 14 á 15 años, que iban haciendo niñerías con su arma delante de la casa” (segons els menysté el cronista del diari conservador El Pensamiento español).
Finalment, Tristany, conscient que sense l’ajut de l’artilleria -que no té- no podrà derrotar als resistents del mas Garriga i temorós que les forces del brigadier Corbalán, que, sortides de Calaf, ja s’encaminen al lloc per a rescatar als guàrdies, posa fi a l’acció i es bat en retirada pel camí de Vilanova de l’Aguda.
(retrat provinent de la Casacremada)
Quan s’esvaeix el fum de la pólvora, al camp de batalla s’hi estenen els morts -pel bàndol policial, només un sergent-, i es planyen desenes de ferits, alguns d’ells d’extrema gravetat. Els diaris diuen que aleshores ambdós bàndols “mostraron hidalguía, caridad y nobleza”, fent venir un metge i un capellà per atendre les urgències d’uns i altres. Bona part dels nafrats seran traslladats de tornada a Sanaüja, on en Carlos López de Pastor, ric propietari del lloc (fill d’un coronel d’artilleria carlista), els facilitarà casa seva en funcions d’hospital de sang per atendre’ls. El Sr. Viles, nou metge de Torà (no tenim clar què va passar amb el doctor Rives), “muy hábil y simpático” repartirà les seves atencions sanitàries (i amputarà alguna extremitat) sense distinció de bàndol, mentre que el rector, Bonaventura Ferrer, farà el mateix amb el consol espiritual.
I aquí pau, i després glòria. En concret, Pau dins d’un clot compartit pels nou morts caiguts durant l’enfrontament, i Glòria pel tinent Camats, ferit per alguna de les deu mil bales i recompensat pel pretendent Carles VII amb el títol de Baró del Bancal.
De Carlinades per la Segarra històrica
(aviat, noves gilietades)
Nomen non facit rem
-Veus aquesta inscripció? –diu el pare, assenyalant l’estela-. Demostra com alguns ibers, derrotats i traslladats per la força a Iesso, van adaptar-se als conqueridors. Ens identifica algú de nissaga ibera, de cognom “Laurbeles”, que rep uns noms de pila romans: “Lucius Iunius”.
-Vol dir això que els ibers varen abandonar els noms habituals per assumir els de l’invasor?
-Sí. En comptes de dir-li Eikebor, Balsenios o Anbels, van preferir un nom estranger.
-Per què? No és una mostra de menysteniment a la pròpia cultura?
-Ves a saber, Kevin. Estan bojos aquests ibers!
“L(ucius) IVNIVS LAV / RBELES P(ublius) IVNI / VS SILO IVNI / A L(uci) F(ilia)
H(ic) S(iti) S(unt) “
Microrelat guardonat amb el 1r Premi del II Concurs de Microrelats “Iesso, ciutat d’històries”, del Museu de Guissona
Caça i captura d’en Casaca
Conten al poble de Sedó, i al llarg de la ribera del Sió, la llegenda del bandoler Bernatxo. Diuen que el trabucaire era fill del poble, però no pas il·lustre, sinó sanguinari. Diversos episodis de crueltat, que ara no venen al cas, així ho acrediten. Un bon cop de falç, rebut geogràficament al Canós i fisicament al coll, posà fi a la seva vida en algun moment del segle XVII.
Però més enllà del terreny de la llegenda i en el negre sobre blanc de l’hemeroteca noucentista (des de les pàgines del Eco del Comercio, La Guardia Nacional, El Castellano i La Revista Nacional) es documenta la història d’un altre pistoler, menys cèlebre, però també violent, vinculat al mateix llogarret riberenc: en Josep Prat, natural del Talladell i conegut com “el Casaca”.
En temps de la primera carlinada, les valls del Llobregós i del Sió eren escenari continu de trifulgues entre tropes isabelines i partides carlines. Malgrat l’enorme desproporció d’efectius, els exèrcits governamentals comptaven gairebé amb deu vegades més soldats, els rebels carlistes mantenien en constant assetjament el territori mercès al seu bon coneixement de la zona. Cabdills com en Bep de l’Oli, el Gravat de Guissona, l’Antoni Borges o el mossèn Benet, nascuts i criats en aquests verals i coneixedors del terròs pam a pam i de la gent casa per casa, s’esmunyien de l’encalç de les tropes regulars i perpetraven les correries a major desesperació i impotència en les forces regulars.
Fins que un dia entrà en escena al capdavant de les tropes liberals el comandant de brigada Antoni Niubó, fill de Bellestar (l’Urgell). Amb les mateixes tàctiques que els carlins, els perseguia, capturava i afusellava sense compassió, gràcies en bona part a comptar amb la col·laboració d’una xarxa d’espies i confidents dins dels mateixos pobles i viles. Així gaudia d’ulls a tot arreu i mantenia constant informació dels moviments dels rebels.
Els fets que ens ocupen se situen a finals de l’any 1836, setmanes més tard que el comandant hagués demostrat la seva eficàcia i crueltat al setge de Guimerà, on derrotà i afusellà el “Rosset de Belianes” i els seus homes, al del Santuari del Lord, on s’havia acarnissat amb en Josep Miralles, i a Vilanova de Meià, on havia fet el mateix amb l’Antoni Borges i els seus. El següent objectiu (mai assolit, val a dir) eren els cabdills Josep Ponts, l’agramuntí dit “el Bep de l’Oli”, i en Benet Tristany, canonge ardevolenc conegut com “mossèn Benet”, les partides dels quals s’entossudien a assaltar els camins per on arribaven subministraments i comunicacions governamentals des de Madrid i Lleida a Cervera. El darrer assalt, ocorregut a tocar de la capital de la Segarra el 7 de desembre, havia estat protagonitzat per un dels homes més buscats d’aquestes partides, “facciosos” segons les cròniques liberals: en Josep Prat, àlies “Casaca”, natural del Talladell.
(font: Inventari Patrimoni Torrefeta i Florejacs, Fundació Cases i Llebot)
El 18 de desembre el comandant Niubó va rebre notícia que el Casaca enrondava el poble de Sedó. Immediatament, va enviar a Tarroja la cavalleria del general Ramon Sàlvia per impedir-li la fugida vall del Sió amunt, mentre la companyia de carrabiners del sergent Joaquim Duart acudia a cercar-lo porta per porta al mateix poble. Els rastrejadors van localitzar-ne de seguida el cavall, estacat pels ravals, i un rastre que els conduí fins al molí fariner del Madó, avui desaparegut. Allí, un dels més eficaços exploradors de la tropa, en Tomàs Trepat, va introduir-se a la bassa i, seguint la sèquia de la Sarga, que la nodria d’aigua des del segle XIV, va topar amb “el infame” (com en diu la crònica de la Capitania General), que s’escapolia pistola i trabuc en mà. Amb l’ajut de dos voluntaris, en Josep Pucarell i en Pere Armengol, que es van sumar “con bizarria” a la caça de l’home, en Casaca fou finalment capturat.
El carlista bé sabia quina fi li deparava el destí. Era molt famosa la manca de misericòrdia d’en Niubó amb els presoners (malgrat el conveni d’Eliot, que imposava el respecte de les vides dels captius i donava preferència a l’intercanvi). Debades va intentar fer mèrits per salvar la pell delatant com a espia de Mossèn Benet un traginer amb qui es va creuar quan ja era conduit detingut. De res li va servir: quatre dies més tard, el 22 de desembre, era afusellat a Tàrrega.
agraïment especial a Felip Gallart per descobrir-me aquest episodi
al seu magnífic treball El Camí de les Tenebres
Carlinada gormanda a Cervera
L’any 1870, en mig d’un buit de poder i de les convulsions entre monàrquics, enfrontats isabelins i carlins, republicans i lliberals, el Regne d’Espanya inaugura una dinastia monàrquica que tindrà curta volada: la dels Saboia. Avalat pels progressistes, Amadeu I, duc d’Aosta, serà l’elegit per deixar enrere un segle convuls, en l’enèsima operació geopolítica fracassada. Si alguna cosa aconseguirà el pobre Amadeu serà unificar en contra seva la major part dels bàndols enfrontats. En una constant que durarà tot el seu breu regnat -l’expressió més violenta de la qual fou la tercera guerra carlina, que esclatà l’any 1872- l’oposició constant acabarà per convèncer-lo per abdicar i retornar a Itàlia.
Un episodi d’aquest descontent es manifestà en motiu de la seva visita a la Segarra, l’any 1871.
En aquell temps, els prohoms segarrencs estaven engrescats en els projectes de comunicació per carretera i per ferrocarril amb les terres del Pirineu. Amb aquesta finalitat, havien invertit grans fortunes en la carretera que partint de Cervera enllaçaria amb Guissona camí del nord i en la línia de ferrocarril que, també des de Cervera, conduiria fins a Ponts. Il·lustres famílies com els Dalmases, els Civit d’Albareda o els Sellés, havien invertit fortes sumes de diners per fer-ho realitat. Per beneir aquestes infraestructures, algú va tenir la pensada de fer venir a la Segarra al flamant nou monarca, cosa que fou acollida amb entusiasme pel seu entorn, partidaris de l’operació de propaganda per endolcir la imatge del regi nouvingut.
Dit i fet: el 25 de setembre de 1871, amb escenografia preparada per l’arquitecte oficial de la província de Lleida, Julio Saracíbar, es varen engalanar els escenaris de la recepció, encapçalats ja des de Sant Guim de Freixenet per un gran arc (“de excelente gusto”, segons els cronistes) amb la llegenda “La provincia de Lérida recibe con júbilo á S. M. el Rey Don Amadeo”. Al lloc on arrencaria la carretera de Cervera a Guissona, tres-cents homes, entre sometents i voluntaris, rendien les armes proveïdes de banderes rojigualdes, mentre les autoritats i els representants de les corporacions locals s’afileraven esperant el torn pel ritus del besamans.
Solemnement, l’Amadeu va procedir a col·locar la primera pedra de la carretera, emprant una paleta de plata obra del joier local Sr. Grau i l’argamassa servida en una safata també d’argent. A continuació, es va rentar les mans amb una gerra de porcellana decorada cedida per la família Dalmases (tot i que, anys després, en les seves memòries, Faust de Dalmases es queixava amargament que els hi havia estat manllevada per la força i tornada esquerdada). Finalitzat el ritual, la comitiva es disposà a seguir el trajecte cap a Lleida, però, assabentats, els regidors cerverins s’oposaren (amb el límit de vigor que marquen decòrum i pleitesia, és clar), exhortant perquè el rei visités la capital segarrenca, que l’esperava amb delit. Davant dels dubtes dels responsables del protocol, un argument va ser demolidor: “la inmensa mayoría del pueblo de Cervera es carlista y, si don Amadeo no entra, seremos los pocos liberales objeto de risa en todas partes”. Escoltat per les règies orelles, no va haver-hi vacil·lació: “Adelante, ¡a Cervera!”.
Però és cert que el clima a Cervera estava enrarit de feia dies. Des de que va començar a córrer el rumor que l’italià podria visitar la ciutat, no eren pocs els que s’hi resistien. “La dinastia Saboyana, mirada amb antipatia pels catòlics amb sang del botí del Papa i minada pels republicans, no podia durar”, escriu també Faust de Dalmases, mostra que, d’entre els més renuents, destacaven els membres de l’“antigua nobleza de la población” (segons els diaris monàrquics) i els eclesiàstics. Per si fos poc, l’enuig s’havia intensificat arran de les ordres emeses des de la Paeria de cedir els objectes que guarnien esglésies i capelles a fi de decorar la ciutat al pas del rei. Davant l’oposició dels administradors de les vuit esglésies requerides, tres funcionaris consistorials, acompanyats d’un serraller, anunciant instruccions directes per part de l’alcalde, havien forçat la porta de la capella de Sant Cristòfol per retirar-ne de grat o per força guarniments i cortinatges.
El periple d’Amadeu per Cervera fou breu, però intens. Comença per la visita a l’edifici de la presó, instal·lada a la Universitat, on fou rebut amb música i cants per una orquestra local i els presidiaris degudament formats al pati. A continuació, s’encaminà pel carrer Major fins a la Casa Consistorial, mentre “de los balcones le arrojaban palomas y flores” (segons un cronista de diari progressista). Un cop a la Paeria, el consistori li havia preparat un “espléndido” -per uns- i “opíparo” -per altres- refresc, del qual no en va poder fruir donades les urgències del temps, ja que el programa encara li reservava parades a Tàrrega i Golmés, abans d’arribar a Lleida. Per tant, havent provat tan sols “un bocadito”, Amadeu va girar cua i, amb tot el seguici, retornà a l’estació per pujar al tren, fent un lleig als capellans de Santa Maria i a l’administrador del Santíssim Misteri, que l’esperaven a la porta del temple per obsequiar-lo amb aigua beneïda. Els representants del consistori, les forces militars i els encarregats de la “comisión de obsequios” seguiren el seguici reial de tornada a l’estació, on l’acomiadaren amb fervor.
Encarrilat el monarca, la comitiva local, ja relaxada, va decidir tornar a l’Ajuntament a gaudir de la recompensa per tant d’esforç, fruint de les llepolies preparades i de les que no havia pogut fer profit el rei Amadeu. Però la venjança, com els canapès de l’aperitiu, és un plat que es serveix fred… Quan encaraven de nou el carrer Major, un regidor els va sortir a rebre corrent i lamentant-se amargament, per traslladar-los la tràgica notícia: els enutjats, aquella ferotge, al temps que sigil·losa, oposició a l’usurpador italià i als servils i liberals cerverins, havien comès la crueltat de menjar-se i beure’s tot el refresc i no n’havien deixat ni les molles!
Potser per això, o no només per això, el segon i darrer adveniment del savoià a la Segarra fou més trist i auster: un llit, un rentamans i un orinal al castell de Vicfred, camí de l’exili, al febrer de 1873.
Allò que esdevingué al Passerell
La lluita pels ideals té la màxima expressió romàntica quan hom, empès per l’ardor guerrer, les ànsies de transcendència i fama i el compromís a ultrança, hi deixa la vida. D’aquests heroics episodis n’hi ha hagut molts al llarg de la història, malgrat la memòria en no poques vegades s’ha esvaït, però rellegint algun d’aquests, contemplat segurament fora de context per la distància temporal i ideològica, hom pot sentir certes reserves sobre el valor del sacrifici i en tot plegat només copsar-hi tragicomèdia…
La primera guerra carlina (1833 – 1840) va tenir una gran projecció en l’Europa de l’època, especialment pels sectors tradicionalistes, que li van atorgar el caràcter d’enfrontament crucial. En la carlinada hi veieren la fita que havia de frenar l’avenç del pensament liberal que s’estenia com a taca d’oli pel Vell Continent. La lluita de don Carlos havia de ser la batalla definitiva per esvair els aires revolucionaris, descreguts i menjacapellans, del racionalisme i la il·lustració.
D’aquesta manera, en la defensa a ultrança de l’Altar i el Tron es varen allistar individualment a la causa legitimista del carlisme un gran nombre de voluntaris provinents d’àmbits socials partidaris de la tradició i l’ordre diví de les coses. Multitud de joves, especialment prussians i austríacs, enfervorits per l’onada de misticisme religiós i cavalleresc alçada pel romanticisme es van encaminar a la península Ibèrica per a defensar els ideals tradicionals mentre, alhora, perseguien trobar en la milícia l’honor i la glòria.
De fet, els empenyia allò que s’anomenà el “zeitgeist” (“l’esperit del temps” en alemany). El mateix esperit aventurer que havia dut a d’altres a participar a Grècia o Sèrbia en les guerres d’alliberament contra els turcs, els conduïa cap a Espanya en la defensa de la religió veritable i la monarquia absoluta. El lloc on s’havia de combatre els era força indiferent, donat que el veritablement rellevant se centrava en uns ideals que es volien defensar amb les armes fins a les últimes conseqüències.
Tres prínceps alemanys varen participar a la guerra (Stolberg, Schwarzenberg i Lichnowsky), al costat d’altres militars experts (von Rahden i von Goeben), diplomàtics (von Vaerst) i centenars d’altres aventurers, com Laurens, Mils, von Rappard i, el que ens inspira aquestes línies: el prussià Bernhard von Plessen.
Els testimonis escrits de Lichnowsky, Rahden i Goeben, en forma de records de la carlinada, ens donen testimoni de la fatídica peripècia del nostre protagonista.
Plessen tenia una bona amistat amb el tinent coronel Wilhelm von Rahden, amb qui formava part de l’Expedició Reial de Sa Altesa Reial En Carles Maria Isidre de Borbó. Ambdós, integrats en l’exèrcit, havien emprès la marxa que, des d’Estella i passant per Catalunya, havia d’asseure al Tron de les Espanyes el Pretendent legítim. En el seu encontre a Navarra, explica Rahden, havien compartit tasses de xocolata exquisida, obsequi que demostrava la deferència vers les visites més il·lustres.
El nostre nou amic estava destinat amb el rang de capità al servei d’una de les bateries d’artilleria, fet que moltes vegades li impedia entrar directament en acció. Romania especialment queixós des de les primeres marxes perquè s’havia vist aturat per les dificultats de creuar amb els canons el riu Arga, donats el risc que suposava la mala conservació dels pontons. Els galons l’obligaven a aturar-se vetllant l’artilleria, cosa que l’omplia de frisança, mentre contemplava com la resta de soldats i equipaments seguien el curs de l’expedició.
D’aquesta manera es va quedar sense poder participar a la batalla de Barbastre, una de les més cruentes fins al moment. En ella, segons explica Lichnowsky en les seves memòries, s’havien enfrontat amb la baioneta calada membres de les legions estrangeres de cada bàndol, molts dels quals eren antics camarades que es van reconèixer i es van cridar en alemany i en francès, abans d’estripar-se literalment les entranyes.
Després de la trifulga, Plessen es va adreçar a l’amic i coronel Rahden fent-lo partícip del seu malestar. Volia entrar en acció i anhelava poder ser condecorat per les gestes guerreres, de la mateixa manera que ho estaven assolint molts dels seus compatriotes.
“Jo, en el seu lloc, prendria a la propera ocasió una arma a les mans i m’afegiria voluntari als caçadors”, li va aconsellar el compatriota. Aquesta propera ocasió tingué lloc a la batalla de Guissona, dita “el foc de Gra“, i el consell no va acabar de funcionar bé del tot.
Amb el cor enardit per les ànsies de capçar-se els llorers de la fama i el cap escalfat pel sol immisericorde d’un migdia de juny segarrenc, Plessen va decidir deixar de banda els privilegis de capità. Amb el fusell ben engrapat i des de l’elevació de Gra, es va llençar a l’avantguarda de les tropes a l’encalç de l’exèrcit cristí, que, des de Concabella, havia iniciat el foc d’artilleria.
No feia ni deu minuts que havia començat l’escaramussa quan, a tocar del torrent de Passerell, una bala de canó posà fi a les frisances de l’ardit prussià arrencant-li el cap.
I és que, ja ho diuen ja, les presses són males conselleres!
De bullangues, motins i juntisme
El 27 de març es commemora una onomàstica que no hauria de passar desapercebuda. Enguany, ha fet 213 anys d’una revolta popular que, l’any 1808 i des de Cervera, va suposar l’inici de la Guerra del Francès. D’un motí que tingué lloc a la Segarra setmanes abans dels fets que considera la historiografia majoritària com a punts de partida d’aquell conflicte: la batalla del Bruc (6 de juny) o la constitució de la Junta de Lleida (10 de juny). D’una bullanga fins i tot anterior, i val a dir més festiva, al cèlebre alçament madrileny del 2 de maig.
Podríem començar la història un any abans, a l’abril de 1.807, quan el monarca Carles IV va concedir graciosament, a demanda de les autoritats locals, el títol de regidor honorífic de la ciutat de Cervera a Don Manuel de Godoy y Álvarez de Faria Ríos Zarosa. Aquest Godoy, malgrat que mai havia trepitjat la capital segarrenca, tenia entre els seus mèrits oficials el de ser el Primer Ministre del Regne, duc d’Alcúdia i duc de Sueca, essent conegut popularment com “Príncep de la Pau”. Alhora, entre els mèrits no oficials, però tant o més rellevant, s’hi comptava el de ser amant de Maria Lluïsa de Borbó-Parma, esposa del monarca. Aquest brillant currículum havia motivat la demanda de la Paeria cerverina, atesa des de la Corona i àmpliament celebrada els dies 18, 19 i 20 d’abril. Sa Altesa Sereníssima no va poder acudir (l’excusa era potent: estava immers en forts maldecaps per les intrigues de l’infant Ferran per derrocar del tron al seu regi pare i provocar, consegüentment, la seva caiguda), però fou representat pel marquès de Capmany. “Al héroe entretejed guirnalda hermosa / esparcid a sus pies clavel y rosa / y tu canta a porfía, Cervera,/ himnos de paz y de alegría” deien els emocionants versos escrits expressament pels fasts des de la ploma del catedràtic i poeta Andreu Torres.
No obstant, menys d’un any més tard, la situació a Cervera era molt tensa. Una profunda situació de penúria econòmica afectava a les classes populars de la ciutat, als quals la pressió exercida per part dels cobradors del delme (percentatge del 10% sobre la collita destinat a mantenir el clergat), se’ls feia insuportable. La manca de treball generalitzada havia empobrit bona part de la població i l’efervescència d’un moviment de descontentament amenaçava amb trencar l’estabilitat social. L’espurna que va encendre l’anunciat esclat va ser la notícia de la revolta popular coneguda com “el motí d’Aranjuez”, que el 18 de març havia suposat la detenció i empresonament del totpoderós Godoy, l’abdicació de Carles IV en favor del seu fill Ferran VII i l’ocupació d’Espanya per part de les tropes franceses de Napoleó.
Així doncs, el 27 de març de 1.808, els estudiants de la Universitat prenien la iniciativa i despenjaven els retrats del Príncep de la Pau que decoraven l’edifici, per cremar-los públicament en una gran foguera. A la mateixa pira hi anaven a parar el bust del mateix Godoy, que onze mesos abans havia presidit les festes de celebració, situat al capdamunt d’un pedestal “primorosamente labrado” i flanquejat per branques d’olivera i de llorer en representació de la fidelitat i l’honor que li reconeixia la ciutat de Cervera. Sic transit gloria mundi, deien els clàssics. Així passa la glòria del món.
D’aquesta manera, una revolta popular, iniciada pels estudiants, però ben aviat secundada per la pagesia menuda, bastaixos, treballadors desocupats i representants dels gremis, varen alçar-se en protesta pels abusos que els escanyaven i contra l’amenaça de la invasió gavatxa i prengueren el poder de la ciutat. L’exemple va ser seguit en d’altres poblacions i ben aviat l’alçament va fer patir als estaments privilegiats, especialment els grans propietaris i les autoritats eclesials.
Per això, va néixer el moviment “juntista”, destinat a posar ordre, ocupant el lideratge de l’embat contra l’invasor i la resistència contra les noves polítiques afrancesades, laïcistes i liberals. Alhora, posava fre a l’amenaça d’anarquia que qüestionava les propietats i els privilegis de les classes dirigents i “canalitzava” el descontentament popular, assenyalant els enemics a batre.
D’aquesta manera es va organitzar des de la ciutat de Lleida la primera Junta de Govern i Defensa de Catalunya, amb l’objectiu declarat de l’expulsió de l’exèrcit francès del regne espanyol, el manteniment de l’ordre social vigent i l’organització de la defensa de la ciutat. Acte seguit, creaven un cos de funcionaris armats que, mentre combatien l’invasor francès, vetllaven també pel control dels moviments populars i la protecció de la propietat. El clergat hi ostentà la majoria de la representació, al costat dels diputats locals i els nobles i ciutadans honrats de les grans famílies amb més tradició a la vila. La Junta de Lleida va ser reproduïda a les principals capitals catalanes, essent formada una d’equivalent a Cervera el 10 de juny, presidida pel solsoní Ramon Utgés, insigne catedràtic de dret i cèlebre advocat, que dos anys més tard seria diputat a les Corts de Cadis. La pressió social va aconseguir que hi participessin també representants dels gremis, tot i que sense assolir ni de lluny un pes suficient com per condicionat el govern del clergat i les classes benestants.
Perquè, fet i fet, quan la població fa un pas endavant, es revolta i s’amotina i incomoda l’status quo, sempre la gent de-tota-la-vida sap adaptar-se i mutar per mantenir privilegis i control polític. El juntisme n’és (n’era i seguirà sent) un claríssim exemple d’aquesta convergència d’interessos dels poderosos per preservar l’ordre establert.
Ratllat, reescrit i oblidat
“Control-X”: tallar i suprimir. Encara que algú ho pugui pensar, aquesta molt útil aplicació dels processadors de text no és pas una invenció del Sr. Gates o del Sr. Jobs, sinó que és un recurs àmpliament manit al llarg de la història. A la vila de Guissona en tenim uns bons exemples…
L’església de Santa Maria presideix des d’èpoques molt reculades la Plaça Major de Guissona, coneguda popularment i per raons òbvies com la “Plaça de Missa”. La façana que podem contemplar avui fou afegida al segle XVIII, quan les formes barroques de línies neoclàssiques, per influència de la Universitat de Cervera, definiren la reconstrucció de l’antiga canònica medieval. Juntament amb la profusió d’ornaments escultòrics i arquitectònics que la guarneixen, algú va decidir pintar-hi a cada costat dues inscripcions coronades on hi constaven l’any de consagració del temple renovat i l’any de l’arribada de les relíquies de Sant Plàcid, patró de la vila.
Però va arribar el Trienni Liberal, i, en el seu envit laïcitzador, les autoritats afins al Govern que havia trencat amb l’absolutisme de Ferran VII, van decidir substituir aquelles pietoses inscripcions per sengles articles de “la Pepa”, la Constitució de 1812. A l’esquerra, s’hi repintà l’article constitucional que consagrava la llibertat d’impremta, mentre que al costat dret el relatiu a l’obligació de combatre amb les armes en defensa de la pàtria. Això succeí, amb tota seguretat, al març de 1820, simultàniament al rebateig (o, més aviat, renominació) de la plaça com “Plaza de la Constitución”.
No obstant, els aires liberals aviat deixaren de bufar, i la reacció dels absolutistes fou fulminant. L’alçament militar dels realistes, l’arribada dels Cent Mil Fills de Sant Lluís i l’execució de Rafael Riego, retornà al poder absolut el Borbó i donà pas a una reacció ominosa obsedida a esborrar qualsevol rastre dels liberals, afrancesats, impius, negres i massons. Guissona no en fou una excepció, ans al contrari: l’any 1825, un dels més fanàtics guerrillers del camp absolutista, el temible mossèn Benet Tristany, fill d’Ardèvol, fou recompensat amb una canongia a Guissona, de forma que queda garantit que la restauració a l’obediència al Monarca absolut i la fidelitat a la Santa Mare Església varen tenir un gran valedor en aquesta vila segarrenca. Coincidint en el temps, una mà inquisidora va esborrar matusserament els preceptes de la Pepa que sacrílegament tacaven el santíssim temple de Santa Maria. No obstant, no es va prendre la molèstia de restaurar les antigues inscripcions, de manera que va sobreviure prou rastre de les esborronades lletres perquè, molts anys després, en Joan Santauelària les sabés desxifrar.
Un segle i escaig més tard, sota una altra dictadura absolutista, veïns de moral i ordre, tornaren a fer acte de presència a la Plaça, però aquest cop no gosaren envair la façana de l’església, sinó una de les cases del lateral esquerra. Allí, en nom de la Liga contra el Mal Hablar i també amb el vistiplau del consistori, emulant altres capitals segarrenques, foren col·locades sis rajoles amb la imatge del cavaller Sant Jordi i la llegenda “ALABADO SEA DIOS / por dignidad – por cultura / HABLAD BIEN”.
Aquestes rajoles van perdurar gairebé vuit dècades, al contrari de les equivalents de Cervera o de Calaf, que foren trinxades a cops de mall i roc fa molts anys (tot i que els escadussers trossos encara els fan identificables). Recentment, però, una anònima mà revisionista, farta de veure el venerable mandat i, potser, des de la militància descreguda i l’activisme renegaire, ha decidit esborrar-les pintant de color negre (de forma molt acurada, això sí: sense sortir-se del marge) tot el rectangle. D’aquesta manera, ara ja ningú impedeix que la plaça sigui un camp lliure per a deixar anar imprecacions, blasfèmies, renecs i paraulotes, oratòria en la qual, diuen els cronistes, els segarrencs han estat històricament virtuosos.
En resposta, veus historicistes i memorialistes han protestat per aquesta pèrdua. Opinen que el patrimoni, encara que sigui incòmode, s’ha de reinterpretar, mai esborrar. Alhora, experts en restauració de patrimoni afirmen que potser no està perduda la inscripció, perquè un bon professional podria netejar la pàtina negra i recuperar les rajoles de terrissa en tot l’esplendor del seu correctiu carca.
Sigui el que sigui, tatxar, ratllar, oblidar i reescriure la història sembla que és un error i que no pot portar a bon port, encara que al nostre país cada cop hi ha més partidaris de la nova història i de la damnació de la memòria.
Nota: gràcies infinites a David Castellana, del Museu de Guissona, per la informació facilitada per intentar donar una mica de rigor a aquesta boutade
Camarada Mercè
Diuen que per saber on volem anar, abans cal saber d’on venim. Per això, és avui molt oportú reivindicar la memòria d’una dona nascuda a la Segarra històrica, valenta, feminista i antifeixista, exiliada política i amnistiada massa tard: na Mercè París Castany.
La nostra protagonista va néixer l’any 1916 al poble de Ciutadilla, a la Baixa Segarra. De molt jove va haver d’abandonar amb els pares i germans la vall del Corb per traslladar-se a viure a la ciutat de Lleida. Allí va cursar estudis de magisteri i va començar a exercir de mestra en una escola de la Generalitat republicana. Com d’altres companyes de professió, l’any 1936 ingressà en el PSUC, fundat pocs dies després de la rebel·lió colpista i que comptava com a primer secretari general un altre segarrenc, el cerverí Joan Comorera.
Quan els primers vols de l’aviació feixista començaren a amenaçar la capital de la Terra Ferma, la Mercè es va fer càrrec d’un grup d’infants lleidatans que foren traslladats a Barcelona fugint de l’envit dels franquistes. Al febrer de 1939 creua la frontera i és destinada a Labouheyre (La Bohèira, en occità), al departament de les Landes franceses, on residirà amb una comunitat de prop d’un miler de refugiats espanyols, bàsicament ancians, dones i infants. Allí s’encarrega del repartiment dels queviures, especialment curosa perquè als nens i nenes no els faltés el menjar. Alta, forta i enèrgica, de seguida va liderar el grup de la distribució dels aliments, vetllant sempre per l’abastiment de llet als més petits. Alhora, entra amb contacte amb militants del partit comunista francès, fins que la gendarmeria li limita la mobilitat fora del refugi.
Al mes de maig de 1939, seguint instruccions del PSUC adreçades a ella i a la seva companya Carme Roure, mestra targarina, i sota vigilància dels gendarmes, van agafar un tren fins a París, acompanyant altres refugiats militars espanyols. Allí va ser rebuda per Dolors Piera, filla de Puigvert d’Agramunt, també mestra i militant del PSUC, primera dona regidora a l’Ajuntament de Barcelona (1937 – 1939), que treballava en l’Oficina internacional per a la Infància. Dolors les va assistir a l’ambaixada soviètica per gestionar l’obtenció del passaport.
Des de la capital francesa, de nou en tren, Mercè i Carme van sortir cap al port de Le Havre per embarcar en el vaixell Maria Ulyanova (anomenat en homenatge a la germana petita de Lenin) en direcció a la URSS, juntament amb prop de quatre-cents refugiats espanyols (entre civils i militars). El 3 de juny de 1939 arribaven a Leningrad. Novament sobre rails, eren traslladats cap a Ucraïna, on les esperava el propi Joan Comorera.
A la URSS, la Mercè va residir al llarg de més de vint anys. Allí va participar en els equips pedagògics que es feren càrrec dels prop de tres mil nens i nenes arribats a les vint-i-dues escoles que Stalin va organitzar pels espanyols refugiats. D’aquesta manera fou mestra de centenars d’infants, no només exiliats espanyols, sinó també d’altres nacionalitats, fins i tot xinesos. Després de dues dècades a la URSS, va marxar uns anys a viure a Mèxic, fins que decidí tornar a Espanya.
Finalment, al mitjans dels anys 60, trepitjava de nou la ciutat de Lleida, on al desembre de 1966 seria designada directora del Colegio Juan Ramón Jiménez. No obstant, fidel a la militància, s’incorporà al moviment comunista en la clandestinitat. Els seus companys maldaren per evitar que estigués molt exposada, ja que els seus antecedents la feien molt visible per la brigada político-social, que la vigilava estretament i la visità a casa en més d’una ocasió. Per això no concorria a les manifestacions ni a les xerrades públiques, però sí que participava activament a les reunions clandestines més restringides, algunes de les quals tenien lloc al seu petit pis a l’avinguda de Madrid, als blocs de José Antonio.
La seva activitat es canalitzava a través d’una llibreria del carrer Alcalde Costa, on anava a comprar la premsa i rebre les consignes del partit. Alhora, va rebre a casa seva una màquina multicopista a través de la qual, amb l’ajuda de Glòria Moreno, catedràtica de l’Institut Màrius Torres, confegia fulletons i pasquins volants a petició de qualsevol moviment de l’oposició antifranquista. D’aquesta manera va imprimir documents de moviments obrers, camperols i culturals, tot i el risc que suposaven els prims envans dels pisos del bloc, que expandien el soroll de la copiadora. Per raó d’això, i per por a ser delatada pels veïns, la impremta va ser traslladada a casa d’un altre militant antifranquista, Domènec Girona, que es va considerar un altre espai més idoni i discret.
El 9 de juliol de 1978 va morir, essent enterrada a Alcarràs, on hi tenia parents. A l’octubre de 1983, cinc anys més tard, per raó de les lleis d’amnistia, el Ministeri d’Economia i Hisenda li reconeixia els drets inherents a la seva condició de funcionària de la Generalitat republicana, concedint als seus hereus els drets sobre la pensió corresponent.
Avui, gràcies al treball d’un dels capdavanters de l’antifranquisme a Lleida, en Ventura Marcó, la Mercè París no ha caigut en l’oblit. La lluita per la Memòria Democràtica i contra l’amnèsia històrica ens crida a reivindicar-ne el nom i l’obra, especialment en un temps on els valors del feminisme i el combat contra el feixisme tornen a ser necessaris i urgents. La Mercè, la Carme, la Dolors, la Glòria… totes les protagonistes d’aquesta història, campiones de la lluita que mai s’atura pels Drets i les Llibertats, moltes d’elles injustament silenciades, fan ben vigent la frase de Michelle Bachelet: “quan una dona entra en política, canvia la dona; quan hi entren moltes dones, canvia la política”.
Giliet de Florejacs 