Primum manducare

 

Dissabte passat, passejava pels carrers de Guissona gaudint de la dissetena edició del Mercat Romà de Iesso i contemplant meravellat la munió de guissonencs i guissonenques caracteritzats segons els cànons de la moda romana. Seguint la tradicional consigna de l’organització de l’esdeveniment (impecablement produït des dels serveis municipals de turisme i cultura), els vilatans havien estats convidats a vestir-se com  consideressin que anaven els seus paisans vint segles enrere. Es feia evident que molts veïns i veïnes havien seguit la crida, però també que, tot i l’entusiasme i la bona voluntat, sovintejaven els anacronismes… Així, no era difícil topar-se amb homes vestits amb túniques llargues i capes subjectes amb fíbules, portant com a complement unes ulleres de sol o calçats per unes acolorides sandàlies amb tancaments de velcro, o dones mudades amb boniques estoles cenyides a la cintura i elegantment pentinades amb monyos i corones de trenes, carregant al canell rellotges digitals o ventant-se amb vanos adquirits al gran magatzem dels xinos… Segurament em direu -i amb raó-, que sóc un pera-punyetes, però en defensa pròpia he de dir que em va superar un amic saberut que, en manifestació indignada i perspicaç, em feia veure que l’homogeneïtat esdevenia ben preocupant i excloent: ningú en tota la vila havia optat per vestir-se a la manera del poble iber!

 

Corprenedor és constatar el menysteniment que això suposa cap a la població indígena, que prou pena tingué d’haver estat derrotada pels invasors romans i que ara es veu condemnada a l’oblit.  A més, s’ha de tenir per cert que, durant uns quants segles, les tribus autòctones haurien mantingut les seves costums i les seves vestimentes, fins i tot dins l’àmbit urbà; per això, és segur que a la Iesso dels primers segles, els ibers tenien prou visibilitat en el trànsit habitual per carrers i places. En conseqüència, més enllà de les túniques i les camisoles romanes, si es pretén ambientar amb rigor la recreació històrica de l’època de l’esplendor iessonensis,  hauríem de reivindicar la tria de vels, mantells i peücs de cuir entre les dones i capes, cordons i espardenyes entre els homes.

 

Val a dir que aquest pecat no és exclusiu de l’univers Iesso: un cas semblant es palesa a Montblanc, vila en la qual, durant la Setmana Medieval de Sant Jordi, la població és cridada a ambientar la fira vestint segons els cànons de l’Edat mitjana. En aquells dies, tothom opta unànimement per vestir-se amb guarniments aristocràtics, de manera que, a ulls d’un foraster, a la vila comtal sembla que tota la població hagués format part de la classe noble, en absència absoluta de serfs, artesans, llauradors i demés menestralia i poble baix…

 

No obstant, la història ens confirma que aquest procés d’assimilació per part dels indígenes dels trets definidors de la minoria invasora i preeminent, amb renúncia dels propis signes d’identitat, ja va tenir forta incidència en aquells segles. Així ens ho diuen sengles epigrafies gravades en dues esteles trobades, respectivament, al jaciment de la Malesa (a tocar del poble de Florejacs) i pels encontorns d’Ivorra: la primera figurava en una llinda sepulcral del segle I dC (avui dipositada al Museu de Guissona), i identifica a en Lucius Iunius Laurbeles, un dels primers segarretes documentats, i la segona a Lucius Caecilius Agidillo, gravat en una estela de marbre del segle II dC (avui exposada al Museu Diocesà de Solsona). En ambdós casos, uns cognoms (cognomen) d’origen indígena, ibèric tal vegada (Laurbeles i Agidillo), acompanyen uns noms (nomen i praenomen) de tradició llatina, alguna cosa així com si parléssim de Kevin Richard González o de Felipe Isidro Santesmasses, per posar uns exemples a l’atzar. Per tant, constatem com aquesta acció de maldar per enfilar-se a l’ascensor social, renunciant als estigmes identificadors del poble derrotat i adoptant les costums de l’estranger, invasor, dominant i colonitzador, es remunta als primers temps de la civilització.

 

De fet, és una primitiva mostra de l’esperit eminentment pragmàtic i supervivent de la gent de la terra. Guardant les distàncies, el mateix fenomen explicaria perquè algunes nissagues godes terratinents de la vall de l’Ebre durant la invasió musulmana es convertissin a l’Islam per mantenir el domini (arribant al cas d’enfrontar-se i donar mort al comte Guifré el Pilós); perquè l’any 1713, un cop era segura la derrota, els paers cerverins van ocultar les afinitats austriacistes de la ciutat per pidolar les prebendes borbòniques; perquè al mateix segle XVIII la pagesia catalana abandonà les advocacions tradicionals protectores de les collites i el bestiar per adoptar el patronatge del madrileny San Isidro; perquè durant el franquisme cert sector de la burgesia catalana benestant va renegar de la llengua pròpia i va assumir l’espanyola; o perquè, en èpoques i geografies menys reculades, davant el canvi de l’escenari polític nacional i estatal, algú ha estat capaç d’estripar el carnet d’ERC i afiliar-se al PP… Primer menjar, després filosofar (“primum manducare, deinde philosophari”) és un lema de vida que ha guiat durant segles l’estil de vida en certs sectors de la societat del nostre país, especialment entre aquells que hi tenen més a perdre…

 

Ara només queda confiar que, quan d’aquí a dos mil anys, en algun lloc de la nostra geografia algú decideixi celebrar un “mercat espanyol”, en recreació històrica dels tres segles de dominació castellana, hi hagi més d’un figurant que deambuli pels carrers amb espardenyes, faixa i barretina, o bé, amb sabates Munich Shoes, pantalons d’Antonio Miró i samarreta virolada de Custo Barcelona, marques que, tot i els anglicismes, espanyolismes o centralismes, són actual pal de paller de la moda catalana, indígena i autòctona.

 

estela de la Malesa (Florejacs)

estela d'Ivorra

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 23 Juliol 2013, in paisanatge and tagged , , , , . Bookmark the permalink. 2 comentaris.

  1. Lúcid, genial, d’una raó que no admet massa contraarguments. Giliet, avui has estat molt fi! (-;

  2. M’agradaria conèixer a aquest arqueòleg perquè em fes cinc cèntims de la Historia autèntica de Guissona a l’antiguitat. Els arqueòlegs de fa cent anys van creure que havien trobat un poblat ibèric a la zona del Vell Pla. El d’ara diuen que no, que són restes de l’edat del Bronze i que d’ibèric hi ha poca cosa, a Guissona. M’interessa el tema i si aquest arqueòlog té informació que desconec li agrairia que me la donés.
    Carme Camps

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: