Carretejant en l’apocalipsi energètic

Un capvespre del passat hivern, en un dels programes estrella de TV3 s’entrevistava un hippie crepuscular que, mentre feia ostentació de prescindir de roba interior i d’haver tastat totes les substàncies psicotròpiques hagudes i per haver,  tot preparant una monumental paella, ens introduïa una concepte inquietant: el “peak oil”. Al primer cop d’ull, poca o gens credibilitat mereixia el personatge: la seua parla sovint quequejant, les seues despentinades patilles i les ungles llargues que s’abocaven entre els cordills d’unes velles xancletes no donaven gaire solvència al discurs, però el seu genoma ens insinuava el contrari: el fet que fos hereu d’una nissaga de catalanisme, cultura i cristianisme de pedra picada, nét per part de pare d’un reconegudíssim literat, humanista i traductor i per part de mare d’un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya, autor de més d’una dotzena de discos de culte (entre els quals n’hi ha un del què molts asseguren que és el millor de la música catalana de tots els temps) i prolífic escriptor de llibres de poesia i assajos, contravé allò que ens transmet la seua imatge despreocupada i més aviat llardosa… En Pau Riba, mentre grapejava un mitjó, ens anunciava un món absolutament diferent perquè havíem arribat al “peak oil”:  “La civilització s’ha de girar com un mitjó. Perquè s’acaba el petroli. Hem arribat al límit i cau en barrena”.

El pare d’en Caïm i de la noia de porcellana apuntava la teoria de l’esgotament del petroli -i dels demés combustibles fòssils- com a final de l’època de creixement i prosperitat de la humanitat i l’inici d’una nova era de recessió on ja res serà el mateix. L’absoluta dependència de la indústria, el transport, l’agricultura i la calefacció dels combustibles fòssils (petroli, gas, carbó…) suposa que l’anomenat “peak oil” sigui el tret de sortida d’una crisi, no només energètica, sinó econòmica, mediambiental i social sense precedents. Les guerres pel control de l’or negre que vivim des de fa dues dècades, l’escalfament global, la baixada en picat de la productivitat, la inflació, l’encariment de la investigació, les catàstrofes mediambientals… en serien les primeres conseqüències. A això hem de sumar-hi l’absència d’alternatives serioses, el control de les patents sobre renovables per part dels oligopolis energètics i la incapacitat dels dirigents en la previsió i gestió del canvi que s’apropa, sense menystenir l’apocalipsi nuclear de Fukujima (amb Chernobyl en la ment), l’augment de preus del cru disparats per les revolucions del nord d’Àfrica o el xantatge rus tancant i obrint a conveniència l’aixeta del gas als països de la seva òrbita.

També, a nivell més local, les constants fuites d’Ascó (que ja van suposar el tancament de Vandellós), la desastrosa i frontista planificació de l’extensió de l’energia eòlica pel territori català, el retall traumàtic de les primes als productors d’energia solar i la insuficient recerca en d’altres fonts renovables ens obliguen a donar la raó a l’iconoclasta cantautor quan ens assegura que “el món on viuran els nostres néts [recordem que ell és sexagenari] no té res a veure amb el què tenim nosaltres”.

Per tant, tot està perdut…? No! El futur encara depèn de nosaltres i de la nostra capacitat d’adaptació, sacrifici i renúncia. De moment, des dels comalats ens arriba l’esperança muntada en carro. En David i l’Eva, talment en Dídac i l’Alba del segon origen, precedits per la Mel, la rodanxona euga que tira del vehicle, baixen al mercat setmanal de Cervera com ho feien els padrins abans que les mules deixessin pas als Lanz i als John Deere i els pagesos passessin a anomenar-se agricultors. Ben segur que la Mel no ha sentit a parlar del peak oil, ni tan sols del Pau Riba, ni falta que li fa: un cubell d’aigua per abeurar i un sac d’alfals seran el seu combustible, amb prou autonomia per a recórrer la xarxa de camins que comuniquen els nuclis de l’altiplà segarrenc, amb tota la sostenibilitat que li concedeixen les corretges del morral, amb tota la verdor del paisatge rural que encara defineix les nostres contrades i sense haver de patir que un radar de la DGT (encara que sigui ecològic, com el de Biosca) l’enganxi superant la velocitat de 80, 110 o 120 km/h…

Els demés, aquells que no tenim el privilegi ni la perícia de tenir els quadrúpedes com a mitjà de càrrega i transport, anem pensant en greixar les cadenes de les bicicletes, a cercar un bon calçat i a recuperar un radi d’actuació vital de menys abast. En cas contrari, al ritme que anem, ben aviat haurem de vendre el cotxe per omplir-ne el dipòsit de combustible, com molt bé ha fet l’amo d’aquella munió de Porsche Cayennes que, fins no fa gaire, omplien les nostres carreteres i despertaven la nostra sentida i sincera admiració i que ara, com l’home estàtic “la tristesa el té corprès, les orenetes faran nius als seus cabells...”.

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 11 Abril 2011, in Paisatge and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. 1 comentari.

  1. Benvolgut Giliet, la trompeta refila avui amb cert aire de blues…
    Llegida i rellegida la teva partitura, un ομφαλός hi destaca clarament, i al voltant seu gira tota la resta de la música: adaptació, sacrifici, renúncia… No demanes poc. Mires enrere, veus el present, el projectes al futur, fas una matriu amb tot plegat i les solucions a les equacions resultants fan plorar. I com a solució alternativa: adaptació, sacrifici, renúncia… Jo m’hi apuntaria; i en conec dos, potser tres, que també. No masses més. Pocs aqueus, i cap cavall, per a tanta Troia.
    Jo també miro el passat i no hi trobo, en altres moments, solucions enciclopèdiques (per racionals) com les que proposes per a situacions similars de disbauxa i desordre. Dit d’una altra forma: el tipus d’actitud que tu ens demanes no té precedents, crec, en la història de la nostra espècie. Hem canviat, doncs? Veus alguna cosa que jo no aconsegueixo ni albirar? A diferència del que sembla inspirar el teu escrit, amic Giliet, jo no confio gens que el “geni” humà hagi canviat tant com per a ser capaç de preveure les situacions i posar-hi remei a temps; preveure que anem de dret cap a un penya-segat i, en conseqüència, considerar que potser fora bo de posar el fre i fer una mica marxa enrere. I recuperar allò de bo que poden tenir els temps passats. Ans al contrari: si algú hi va (i sempre algú hi anirà), som-hi tots darrera. Som com lemmings. Crec que ho hem estat sempre.
    No crec gens en el tòpic de la història cíclica. Gens. És un d’aquells divertimentos per a dummies, com n’hi ha tants. Les coses no van així. Però, certament, en aquests temps nostres, fa una miiiiiiiica de por comprovar les semblances entre com va anant tot ara i com va anar, en el seu moment, per als hereus de la lloba… Tant de bo, però, tu siguis clarivident, i jo un simple xaruc.
    Virtus omnia vincit? No, no és cert: els romans també s’equivocaven… Lemmings!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: