Carlinada gormanda a Cervera

L’any 1870, en mig d’un buit de poder i de les convulsions entre monàrquics, enfrontats isabelins i carlins, republicans i lliberals, el Regne d’Espanya inaugura una dinastia monàrquica que tindrà curta volada: la dels Saboia. Avalat pels progressistes, Amadeu I, duc d’Aosta, serà l’elegit per deixar enrere un segle convuls, en l’enèsima operació geopolítica fracassada. Si alguna cosa aconseguirà el pobre Amadeu serà unificar en contra seva la major part dels bàndols enfrontats. En una constant que durarà tot el seu breu regnat -l’expressió més violenta de la qual fou la tercera guerra carlina, que esclatà l’any 1872- l’oposició constant acabarà per convèncer-lo per abdicar i retornar a Itàlia.

Un episodi d’aquest descontent es manifestà en motiu de la seva visita a la Segarra, l’any 1871.

En aquell temps, els prohoms segarrencs estaven engrescats en els projectes de comunicació per carretera i per ferrocarril amb les terres del Pirineu. Amb aquesta finalitat, havien invertit grans fortunes en la carretera que partint de Cervera enllaçaria amb Guissona camí del nord i en la línia de ferrocarril que, també des de Cervera, conduiria fins a Ponts. Il·lustres famílies com els Dalmases, els Civit d’Albareda o els Sellés, havien invertit fortes sumes de diners per fer-ho realitat. Per beneir aquestes infraestructures, algú va tenir la pensada de fer venir a la Segarra al flamant nou monarca, cosa que fou acollida amb entusiasme pel seu entorn, partidaris de l’operació de propaganda per endolcir la imatge del regi nouvingut.

Dit i fet: el 25 de setembre de 1871, amb escenografia preparada per l’arquitecte oficial de la província de Lleida, Julio Saracíbar, es varen engalanar els escenaris de la recepció, encapçalats ja des de Sant Guim de Freixenet per un gran arc (“de excelente gusto”, segons els cronistes) amb la llegenda “La provincia de Lérida recibe con júbilo á S. M. el Rey Don Amadeo”. Al lloc on arrencaria la carretera de Cervera a Guissona, tres-cents homes, entre sometents i voluntaris, rendien les armes proveïdes de banderes rojigualdes, mentre les autoritats i els representants de les corporacions locals s’afileraven esperant el torn pel ritus del besamans.

paleta de plata

Solemnement, l’Amadeu va procedir a col·locar la primera pedra de la carretera, emprant una paleta de plata obra del joier local Sr. Grau i l’argamassa servida en una safata també d’argent. A continuació, es va rentar les mans amb una gerra de porcellana decorada cedida per la família Dalmases (tot i que, anys després, en les seves memòries, Faust de Dalmases es queixava amargament que els hi havia estat manllevada per la força i tornada esquerdada). Finalitzat el ritual, la comitiva es disposà a seguir el trajecte cap a Lleida, però, assabentats, els regidors cerverins s’oposaren (amb el límit de vigor que marquen decòrum i pleitesia, és clar), exhortant perquè el rei visités la capital segarrenca, que l’esperava amb delit. Davant dels dubtes dels responsables del protocol, un argument va ser demolidor: “la inmensa mayoría del pueblo de Cervera es carlista y, si don Amadeo no entra, seremos los pocos liberales objeto de risa en todas partes”. Escoltat per les règies orelles, no va haver-hi vacil·lació: “Adelante, ¡a Cervera!”.

Sant Cristòfol de Cervera

Però és cert que el clima a Cervera estava enrarit de feia dies. Des de que va començar a córrer el rumor que l’italià podria visitar la ciutat, no eren pocs els que s’hi resistien. “La dinastia Saboyana, mirada amb antipatia pels catòlics amb sang del botí del Papa i minada pels republicans, no podia durar”, escriu també Faust de Dalmases, mostra que, d’entre els més renuents, destacaven els membres de l’“antigua nobleza de la población” (segons els diaris monàrquics) i els eclesiàstics. Per si fos poc, l’enuig s’havia intensificat arran de les ordres emeses des de la Paeria de cedir els objectes que guarnien esglésies i capelles a fi de decorar la ciutat al pas del rei. Davant l’oposició dels administradors de les vuit esglésies requerides, tres funcionaris consistorials, acompanyats d’un serraller, anunciant instruccions directes per part de l’alcalde, havien forçat la porta de la capella de Sant Cristòfol per retirar-ne de grat o per força guarniments i cortinatges.

Amadeu I a la Universitat de Cervera

El periple d’Amadeu per Cervera fou breu, però intens. Comença per la visita a l’edifici de la presó, instal·lada a la Universitat, on fou rebut amb música i cants per una orquestra local i els presidiaris degudament formats al pati. A continuació, s’encaminà pel carrer Major fins a la Casa Consistorial, mentre “de los balcones le arrojaban palomas y flores” (segons un cronista de diari progressista). Un cop a la Paeria, el consistori li havia preparat un “espléndido” -per uns- i “opíparo” -per altres- refresc, del qual no en va poder fruir donades les urgències del temps, ja que el programa encara li reservava parades a Tàrrega i Golmés, abans d’arribar a Lleida. Per tant, havent provat tan sols “un bocadito”, Amadeu va girar cua i, amb tot el seguici, retornà a l’estació per pujar al tren, fent un lleig als capellans de Santa Maria i a l’administrador del Santíssim Misteri, que l’esperaven a la porta del temple per obsequiar-lo amb aigua beneïda. Els representants del consistori, les forces militars i els encarregats de la “comisión de obsequios” seguiren el seguici reial de tornada a l’estació, on l’acomiadaren amb fervor.

Encarrilat el monarca, la comitiva local, ja relaxada, va decidir tornar a l’Ajuntament a gaudir de la recompensa per tant d’esforç, fruint de les llepolies preparades i de les que no havia pogut fer profit el rei Amadeu. Però la venjança, com els canapès de l’aperitiu, és un plat que es serveix fred… Quan encaraven de nou el carrer Major, un regidor els va sortir a rebre corrent i lamentant-se amargament, per traslladar-los la tràgica notícia: els enutjats, aquella ferotge, al temps que sigil·losa, oposició a l’usurpador italià i als servils i liberals cerverins, havien comès la crueltat de menjar-se i beure’s tot el refresc i no n’havien deixat ni les molles!

Potser per això, o no només per això, el segon i darrer adveniment del savoià a la Segarra fou més trist i auster: un llit, un rentamans i un orinal al castell de Vicfred, camí de l’exili, al febrer de 1873.

About Giliet de Florejacs

polifacètic neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, jurisconsult, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat, barrinador, vagarejador, ecocarlista autogestionari i rutilant exexcel·lentíssim

Posted on 23 Juliol 2021, in paisanatge, Sin categoría and tagged , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

La casa en obres

Espai literari de Raül Garrigasait

Maria Freixanet Mateo

És quan escric feminisme que hi veig clar.

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: