Pam-pam i sempre pau

Des de l’inici dels temps, les agrupacions humanes han tingut organitzacions d’autodefensa, més o menys espontànies, que servien de complement (o, a voltes, de contraresta) de les forces emanades de l’autoritat. Aquestes segones, institucionals i ordenades, sovint eren minses i, en territoris allunyats dels centres de poder, febles i poc presents.

Aquest és l’origen a Catalunya dels cossos del sometent, vinculat a poblacions i territoris concrets i formats en torn de nuclis familiars o al voltant d’un senyor local. Els Usatges del segle XI ja contemplaven les milícies municipals d’homes adults armats per fer front a enemics puntuals, lladregots, agressors i malfactors diversos. En cas d’alarma, eren convocats al so d’un corn, d’una trompeta o, més habitualment, a un so especial de campanes, ben aviat dit popularment “toc de sometent”.

Així les coses, la primera reglamentació del sometent fou promolgada pel baró de Meer, pensada perquè els pobles tinguessin un contingent armat per plantar cara a les partides carlines que enrondaven pels camins de la Catalunya interior. D’aquesta manera naixia un cos armat, sota el lema “Pau, pau i sempre Pau”, que tenia com a objectiu la defensa de la propietat privada i la tranquil·litat pública.

Al llarg de tot el segle XIX, el sometent va ser instrument clau per col·laborar amb els militars professionals de les forces governamentals en ofegar les carlinades, donat que els guerrillers carlins depenien molt del suport que trobaven en pobles i masies, tot i que molts dels seus membres es van inclinar sovint per la causa legitimista i antiliberal. De fet, les relacions de paisanatge i les vinculacions amb senyors i famílies del món rural (amb el cas paradigmàtic dels Tristany d’Ardèvol), i el fet que molts dels lluitadors carlistes compatibilitzessin pedrenyal i trabuc amb aixada i falç, portava a que sovintegessin les col·laboracions, quan no directament la confusió, entre sometents i partides de carlins.

Així les coses, l’any 1869, amb la marxa a l’exili de la reina Isabel II i l’inici de la tercera carlinada, la majoria dels sometents catalans es posaren del bàndol carlí, en contra del regnat d’Amadeu I de Savoia i del posterior govern de la I República, que va decidir suprimir-los per Decret de 9 de març de 1873.

És en aquest context quan, al setembre de 1872, en plena tercera carlinada, té lloc un episodi a Palou (avui, poble integrat al municipi de Torrefeta i Forejacs), que recull la premsa de l’època…

Palou

Ben entrada la nit, el rector de Palou detecta la presència de quatre homes que feinejaven per penetrar dins l’església parroquial de Sant Ponç, al capdamunt del poble. Envia al seu mosso a donar l’alarma als veïns i aquests no triguen en congregar-se, degudament armats, a l’escenari dels fets. Un cop allí, constatat que la porta de l’església estava esbotzada, des de la rectoria fan sonar la campana a toc de sometent, alarma que provoca la fugida de tres dels quatre malfactors, que corrents per la Costa dels Capellans avall esquivaren la pluja de bales tirotejada pels palouencs.

El quart no tingué la fortuna dels seus companys. Davant del terrabastall, des de l’interior de l’església va treure el cap pel forat obert a la porta, moment en el qual va rebre la descàrrega d’un tret disparat a curta distància per part d’algun dels veïns que envoltaven el temple. Els laments de dolor es feren ben audibles, xisclats per aquell qui la crònica de la Gacetilla titlla “del más tonto o avieso” del grup, qui malgrat la ferida rebuda es feu fort dins l’església.

Sant Ponç de Palou

Ben aviat s’afegiren als veïns homes armats de Granollers, arribats per sumar-se a la crida, així com individus del Batallón Franco de Cataluña, que van adreçar-se al ferit garantint-li el respecte a la vida si abandonava “el que había de ser escenario de sus hazañas” (de nou, segons la Gacetilla) i es rendia. Així ho va fer, el pobre home, apareixent desarmat davant dels presents, amb el rostre i bona part del cap ferits i ensangonats. Per única resposta a les preguntes fetes, només va revelar que era fill de Tortosa.

A les quatre de la matinada, restablerta la pau, era conduït pels homes del sometent a Granollers, on hauria de ser posat a disposició de les autoritats. “Lo hubiera pasado mal en el camino si la excitación de unos no hubiese sido vencida por Ia sensatez otros”, arrodoneix la crònica el reporter de la Gacetilla.

Tot plegat, més enllà de la porta foradada i el pany forçat, l’església de Palou va quedar indemne, sense que s’hagués de lamentar la pèrdua de cap objecte cobejable i necessités només la intervenció d’un ferrer i d’un fuster, així com de la neteja del bon bassal de sang que va deixar el pobre lladregot sacríleg.

I és que, tant com el lema “pau, pau i sempre pau”, el sometent tenia ben present la màxima llatina “si vis pacem, para bellum”: si vols la pau, prepara la guerra.

sometent de Sant Martí de la Morana

25752, carrer de Teresa Guàrdia

Tan cert com que la història la redacten els homes vencedors, ho és que aquests escriuen els noms dels carrers.

Cal Coscó (Biosca)

La vila de Biosca compta entre els seus fills una bona colla de guerrillers carlins. El capità Carles Xuriguera, dit “el Rei de Biosca”, fou un dels primers: nascut a la gran pairalia de Xuriguera, lluità al costat del llegendari mossèn Benet Tristany durant la primera carlinada, la dels “Set Anys”, fins que caigué fulminat prop de Su pel precís tret de Jaume Mas, caporal dels mossos, l’any 1834. Company i paisà de Xuriguera fou en Ramon Pinyol, executat també pel caporal Mas, en aplicació de la llei de fugues, poc abans de la segona carlinada, la dels “Matiners”. També carlinejà en Ferrer, conegut com “el Moisès”, detingut al setembre de 1853 a la mateixa plaça de Biosca. I en Pere Puig, dit “el Coscó” pel mas d’on provenia, segurament el més destacat de tots: guerriller a les ordres de mossèn Benet i, després, del seu nebot, el general Rafael Tristany. Protagonista l’any 1848 de l’ocupació de Guissona i l’enderrocament de les seves defenses, company entre 1857 i 1859 dels irredempts nebots d’Ardèvol durant la quixotesca “Guerra dels Tristany”, i partícip després de multitud de fets d’armes entre la Ribera Salada i la vall del Llobregós, fins que caigué mort a la batalla d’Oliana, l’any 1872; en el comunicat adreçat al general en cap, el comandant Andreu Torres en lamentà la mort titllant-lo de ”pundoroso coronel”. Cap record hi ha d’ells als carrers i places de Biosca. Lògic: eren homes sanguinaris, fanàtics i, el més rellevant de tot, van perdre totes les guerres.

Carles V

Tampoc hi ha ni rastre en record dels il·lustres visitants de la vila: ni d’en Carles Maria Isidre de Borbó, el pretendent carlí Carles V, que hi pernoctà camí de Solsona, al juny de l’any 1837, ni del Príncep Lichnowsky, comte de Werdenberg, que l’acompanyà i que n’escrigué una cèlebre crònica, ni del general Rafael Tristany, comandant general dels exèrcits carlins del Principat, president de la Diputació General carlina restaurada l’any 1874, que el visità armat o desarmat en nombroses ocasions, i que era fill d’Ardèvol, una vila ben propera. Lògic: a més de perdre totes les guerres, eren forasters.

Manuel Pavía

No obstant, Biosca sí que honora un personatge protagonista de la mateixa època: el general Manuel Pavía y Lacy, que dona nom a una de les principals artèries de la vila, creuant-la del torrent de Pasterola al camí de la Mesquita. Els mèrits d’aquest general per a figurar al nomenclàtor bioscà rauen en la seva fracassada estada a Catalunya amb l’objectiu de sufocar la segona carlinada. Durant el comandament, els seus 22.000 soldats regulars es van dedicar a perseguir els poc més de 400 homes de mossèn Benet i el seu únic èxit fou foragitar-los de Biosca la primavera de 1847 i organitzar una xarxa d’espionatge, deserció i traïció que va aconseguir capturar al canonge general a Sant Serni i afusellar-lo l’endemà a Solsona. Poc després, Pavía considerà acabada la guerra -tot i que encara es perllongaria dos anys més- i fou enviat a les Filipines, a sufocar una revolta dels independentistes tagals, fet que no computa com a mèrit; com tampoc ho fa el nou fracàs en intentar frenar la revolució democràtica de 1868, que li costaria la corona a la reina Isabel II, ni ocupar un plàcid escó de senador vitalici gràcies a la Restauració borbònica propiciada pel cop d’estat que va acabar amb la Primera República. Lògic: malgrat els seus actes de violència i els seus fracassos militars, va guanyar la guerra.

Potser ara, molts anys després, seria moment de fer net i, ja posats, posar una dona local al lloc del general foraster. De la mateixa manera que Cervera ha expulsat un general feixista del nomenclàtor i ha col·locat al seu lloc una cerverina il·lustre, Biosca podria foragitar el general repressor i posar-hi a la dissortada Teresa Guàrdia, dita “la Baquiol”, la bruixa llevadora de Biosca. Seria un bonic acte de reparació i, qui ho sap?, potser portaria bons auguris per frenar el declivi poblacional de la vila.

 

No són molins, són gegants

-Mire, mi señor, que no son gigantes sino molinos, y lo que parecen brazos son las aspas que mueve el viento para mover la piedra y moler el grano.

-Cómo se nota Sancho, que no has leído libros y no sabes de qué va esto de las aventuras de los caballeros andantes: son gigantes, a mí no me engañan, y si tienes miedo, apártate y reza, porque ahora mismo voy a entrar en esta fiera y desigual batalla.

Servidor sempre m’he identificat més amb Sancho Panza, home senzill,  racional, pragmàtic, amant del bon beure i millor menjar, que amb el Quixot, aristòcrata fantasiós, il·luminat i convençut de la realitat de projectes quimèrics. Però he de reconèixer que, en el famós episodi dels molins, he de donar la raó al l’enginyós gentilhome manxec. Sobretot pensant en els aerogeneradors que, mal denominats “molins”, envolten per llevant i per migdia les terres de la Segarra, a mode de sinistre corona d’espines.

Perquè, objectivament, molins no són, ja que moldre, no molen res. D’acord amb el diccionari de l’IEC, “molí” és una màquina de moldre gra o altres materials sòlids; per extensió, també denominem “molí” a l’edifici sencer on s’allotja la maquinària. Per altra banda, gegants sí que són, especialment aquests que es projecten ara als camps de l’Alta i la Baixa Segarra (d’Ivorra a les Piles, de Talavera a Argençola, de Calonge de Segarra a Santa Coloma de Queralt), que tenen una alçada de gairebé 200 m, comptant el cos de 120 i el diàmetre de les aspes de 150. És a dir, per entendre’ns, amb unitats segarrenques, sis cops i mig la torre de Vallferosa  o quatre cops el campanar de Santa Maria de Cervera.

Però també són gegants, més temibles que el colós Briarero i més reals que el savi Frestón, dels que ens parla l’episodi del Quixot, els qui promouen la seva implantació:

Per una banda, l’empresa Naturgy, que fins fa poc s’anomenava “Gas Natural”, però que va decidir canviar el nom quan es va fer especialment famosa per ser latercera corporació més contaminant de l’Estat espanyol (després d’Endesa i de Repsol-Petronor) i per la seva insensibilitat davant la pobresa energètica. Aquesta empresa, ha decidit fraccionar el seu macro-projecte segarrenc de “parcs eòlics” (50 aerogeneradors amb una potència de 210 MW) en set projectes separats, per eludir la normativa (Llei 54/1997, reguladora del sector elèctric) que l’obligaria a sotmetre-ho a l’autorització de l’Estat. Això és així perquè la llei obliga que, a partir de 50 MW de potència, la competència no sigui autonòmica, sinó que depengui del Ministeri, per la qual cosa, malgrat coincidir en proximitat geogràfica, unitat de paisatge, afectació mediambiental i sobre la salut humana i compartir línies d’evacuació d’energia, edifici de control i subestació, n’han fet paquetets perquè sigui el Departament de Territori qui ho autoritzi.

Tal vegada, aquesta preferència pel Govern català, pot tenir a veure amb el fet que Gas Natural – Naturgy ha estat des de fa molts anys nineta dels ulls dels governs de Convergència, pel fet de ser de les poques empreses catalanes que resten a l’IBEX35 i per l’estreta relació dels seus responsables amb l’entorn de poder convergent. En són bones constatacions el paper de Convergència i Unió durant l’intent d’OPA de Gas Natural sobre Endesa, protagonitzada per l’aleshores màxim mandatari de la gasista, Salvador Gabarró (fill de Sant Guim de Freixenet) o la reacció d’Artur Mas i el seu entorn davant l’incident de la mort de la Rosa, l’anciana de Reus a qui l’empresa havia tallat el subministrament, que va generar grans crítiques (i, finalment, va costar el cap) de l’aleshores Conseller d’Empresa, el balaguerí Jordi Baiget, que va gosar recriminar la seva manca de sensibilitat amb els més desafavorits per la pobresa energètica. En conseqüència, només un malpensat podria aventurar que l’energètica catalana prefereix fer dependre l’autorització del conseller Damià Calvet, de l’escola business friendly d’Artur Mas, que de la ministra Teresa Ribera, prestigiosa experta en transició ecològica i d’una sensibilitat reconeguda per propis i estranys en defensa del medi ambient i la lluita contra el canvi climàtic.

Com també és encara més colossal l’altra promotora dels “parcs”, l’empresa Green Capital Development XI, petita mercantil (creada fa sis mesos a Madrid, amb un capital fundacional de 3000 €) que en realitat fa de pantalla del gran holding Capital Energy. Aquest gegant està en mans de l’advocat i ramader Jesús Martín Buezas, ex-gendre del tot poderós Florentino Pérez, i que està acostumat a plantar cara (i derrotar) a qualsevol poder que pretengui coartar els seus negocis, com és sobradament famós en el cas del dipòsit Castor o, potser no tant, en la seva victoria judicial que va tombar el concurs  eòlic de la Xunta de Galiza, l’any 2016. Potser és aquesta consciència de poder absolut que ha fet que, en aquest cas, la promotora hagi fraccionat el seu projecte de 40 aerogeneradors, amb una potència total de 240 MW, només en quatre, tractant de minimitzar l’impacte sobre el paper de cadascun d’ells (quatre petits, valorats per separat, semblen menys agressius que un gran), però no la potència acumulada. De fet, només en un dels quatre (dit “Portella”), tindria competències la Generalitat, mentre que els altres tres dependran del Govern estatal. Ben segur que poca -o gens- por té Capital Power, crescuda a l’ombra d’aquell a qui Emilio Butrageño va batejar com a “ser superior”, a que cap govern sigui un escull pels seus plans de negoci.

La batalla contra els gegants té ara un nou episodi i el seu escenari ja no és aquella Mancha de Consuegra, Tembleque o Mota del Cuervo, sinó la Segarra de Talavera, Castellfollit de Riubregós o les Piles. Veurem quin cavaller de la trista figura gosa trencar la llança contra la bombolla de l’especulació eòlica i acaba rodolant pel terròs, perquè, com digué el Quixot parafrasejant Ciceró “las cosas de la guerra más que otras están sujetas a continua mudanza”.

 

 

 

Set cabres i un cabró

A la primavera de 1848, el General Ramon Cabrera i Grinyó,comandant en cap de l’estat major de les tropes de Carles VI, comte de Montemolín, pretendent carlí al Tron del Regne de les Espanyes, creua els Pirineus. Després de dos anys de fugir d’estudi, el Tigre del Maestrat ha decidit donar suport als guerrillers carlistes del Principat -dits “matiners” per la seva mania de llevar-se ben d’hora ben d’hora per escometre els soldats liberals- i sumar les seves forces per restaurar la legitimitat usurpada.

Tot i això, és conscient que no serà rebut precisament amb entusiasme. En Cabrera és considerat un home poc cristià i de moral lleugera, fins i tot acusat d’adúlter pel fet d’estar casat amb una dona de confessió anglicana, i els seus discursos moralistes i il·lustrats, en defensa dels valors republicans, no tenen bona acollida amb els homes toscos, ferotges i cristianíssims de la muntanya catalana. Bé sap que els germans Tristany, capitostos de les partides a la Catalunya central, un any després de l’afusellament del seu gran referent i oncle, el canonge general, mossèn Benet, i de la rendició de l’hereu de la nissaga, en Joan, no estan per gaires falòrnies.

Per això, en Cabrera té una bona pensada per guanyar-se la confiança dels temibles Tristany. Potser fent en un joc de paraules amb el seu nom i, segur, coneixent que la nissaga d’Ardèvol té especial predilecció per la gent i els paisatges de muntanya, a banda de ser uns terratinents de llarga tradició entre la Segarra i el Solsonès, els portarà un present: un ramat de set cabres, especialment rares i valuoses pel seu pelatge, llarg i sedós.

Dit i fet: poc abans de la trobada prevista al Santuari de Pinós, Cabrera fa arribar als homes de Tristany les cabres, i aquests les lliuraran a un pastor de confiança perquè les faci pasturar en algun mas obaguer dels encontorns de Solsona.

Però la mala sort estronca els plans. L’implacable perseguidor de carlins, el tinent dels mossos  en Jaume Mas, en una de les seves escaramusses seguint el mandat de “descubrir, perseguir i exterminar a los malvados”, ordenat des del Gobierno superior político de la provincia de Lérida, descobreix les cabres i se les emporta a Solsona. Allí, el governador, tinent coronel en Domingo Ripoll, famós pels seus pocs escrúpols en els interrogatoris de detinguts i sospitosos i en els seus tripijocs amb els diners i bens confiscats, cau seduït pels bells exemplars cabrums i els fa fonedissos.

Anys més tard, quan, reclòs a la presó de la Ciutadella, al governador Ripoll se’l jutgi per les moltes denúncies presentades contra ell pels seus excessos i corrupteles, explicarà que aquestes cabres eren, en realitat, fruit d’un robatori dels matiners a un pacífic comboi, i que ell només havia fet que recuperar-les i lliurar-les al seu comandant general Van-Halen qui, en mostra d’agraïment, havia decidit regalar-li una d’elles. En la vindicació de la innocència, el tinent coronel assegura que aquestes cabres eren un present promès pel “latro-faccioso” en Rafael Tristany als seus aliats, pobladors de la muntanya, per garantir la fidelitat a la causa del Tron i l’Altar i estendre aquesta raça “de pelo sedoso y muy raras y extrañas” entre els ramats de les terres del mal dit “forat negre”.

Els testimonis a favor de Ripoll dels alcaldes de Cervera, Guissona, Solsona i Biosca, entre d’altres, així com del mateix Van-Halen, convencen finalment al tribunal i, en contra de les peticions de la fiscalia militar, que en demanava l’afusellament, en Ripoll sortirà absolt de la causa i es reintegrarà a la carrera militar. Destaca, per la seva funesta vigència, l’escrit del l’alcalde de Guissona, de 20 de desembre de 1843, on diu literalment “si bien algunas medidas que providenciaba dicho señor Ripoll, que algunos juzgaban por esceso de energía, considera el ayuntamiento que eran hijas de las circunstancias , y únicas que podían aterrar á los malhechores y sus encubridores”.

Tornant a la cabronada, però, i sense prendre partit entre carlins i liberals, entre absolutistes i constitucionalistes, cal lamentar sincerament aquests fets. En aquell temps, la llana era un bé molt preuat per l’economia dels pobles de muntanya, i ben segur que d’haver reeixit la cria i reproducció d’aquelles cabres, hagués estat de bon fer en un territori tradicionalment castigat pels elements de la natura i les fúries de l’home. Potser avui, les zones muntanyoses de les comarques solsonines i segarrenques podrien presumir d’un cabrum propi, quadrúpede (això sí) i de bona llana, que estaria a l’alçada de l’ovella xisqueta del Pallars, la chamarita de la Rioja o la merina castellana, però per culpa d’aquell militar, liberalot i isabelí, no va poder ser.

Perquè, fet i fet, la cabra, com els carlins, tiren al monte, però els cabrons, com els corruptes, són tot terreny.

El retrat del criminal

Ben a prop del poble de Gra, al terme de Torrefeta i Florejacs, encara hi trobem les restes de l’antic priorat femení de Santa Maria de Tauladells. El nom deriva de teula o teulada, fet paradoxal quan constatem que l’església, única construcció que en roman dempeus, fa molts anys que va perdre la coberta.

El jaciment va tenir una espurna de celebritat fa un parell d’anys quan, durant l’excavació de rases per canalitzar el reg, s’hi van descobrir prop de trenta tombes medievals. La presència de la necròpolis era coneguda, especialment per la tomba de l’abadessa, excavada al cingle a tocar de l’església, i encara prou identificable. De fet, al visitant pedraferit que s’acosti a lloc, no li costarà ensopegar amb  fragments sepulcrals esmicolats entre els pedregars acumulats als clapers dels extrems dels camps de cereals que envolten la ruïna.

La història ens diu que el cenobi agustí fou impulsat al segle XIII per Gueraua de Coscó, de la qual poc o res més en sabem, però la llegenda (recollida per en Vidal Vidal al “País de les Pomes”, segon volum de les imprescindibles “Rutes de Ponent”) ens vesteix d’èpica aquest episodi fundacional…

Diuen que en aquells temps de mals usos i violències, el senyor del castell de les Sitges (a Florejacs), empès per les baixes passions i enardit pel poder feudal, encalçava contra el seu consentiment l’esposa d’un dels seus vassalls. Irat per la pertinaç negativa d’ella, l’aristòcrata, emulant l’episodi bíblic del rei David amb Urias i Betsabé, va fer matar l’home. Però com al rei bíblic, els malvats plans no van sortir l’efecte desitjat i ella va fugir, prenent els hàbits de l’orde agustina i refugiant-se a la vall del Sió, on va fundar el priorat de Santa Maria de Tauladells.

Fa poques setmanes, tot pensant en aquesta història, vagarejava jo pels encontorns de Tauladells. Entre argelagues i bardisses, i no sense esgarrinxar-me, vaig penetrar a les ruïnes de l’església i, badant entre la carreuada de l’absis, vaig trobar-me de fit a fit amb un rostre barbut, d’expressió atordida. Esculpit en posició horitzontal, fent funcions de mènsula, aquella cara aguanta amb l’orella esquerra una cornisa que sustenta, a manca del quart d’esfera ensulsiat qui sap quants anys fa, la línia del cel. Tal vegada estava davant del retrat de l’assetjador, gravat en pedra, per eterna vergonya del crim? Potser na Gueraua, dirigint personalment les obres de construcció de l’església, va ordenar aquell memorial de l’oprobi, precursora vuit segles abans dels fets de la Manada i la difusió dels cinc retrats barbuts?

Mai sabrem del cert si el personatge retratat és el nefand senyor de les Sitges ni si la nostra protagonista va reposar en pau al sepulcre de l’abadessa. Però avui, encara, també al lloc isolat de Tauladells, les pedres ens conten que cal preservar la memòria per no repetir els errors del passat.

 

Ivorra escrostonada

No hi ha dubte que la torre del castell d’Ivorra, coneguda popularment com “la Torre del Moro”,  està de pega. No pas perquè perilli ruïna imminent, mal comú que afecta a d’altres fortaleses segarrenques, algunes també de plena actualitat, com les de Lloberola, de Torà o de Vergós Guerrejat, sinó per la malastrugança que l’ha acompanyat els dos darrers segles.

Poques filades originals de la mil·lenària torre romanien a lloc quan, l’any 1822, l’alçament revolucionari la va convertir en un dels espais protagonistes dels enfrontaments entre els revoltats reialistes i les tropes constitucionalistes. L’antic camí que comunica Cervera, Sant Ramon i la vall del Llobregós fou escenari de violents xocs en els quals el poderós exèrcit d’Espoz y Mina va haver de lliurar diverses batalles per foragitar els absolutistes. A cuita-corrents, l’antiga atalaia fou reconstruïda a partir de tapieres de pedra i guix, assumint les funcions de fortí i guaita. Els consegüents enfrontaments del segle XIX, entre malcontents i liberals, entre carlistes i cristins, entre matiners i isabelins, entre carlistes i liberals… la varen seguir castigant amb duresa. L’arribada del segle XX no la tractà millor, ja que al capdamunt s’hi instal·là un gran dipòsit d’aigües, que va acabar de malmetre’n la delicada estructura, i la presó municipal al primer pis.

Les obres de consolidació de l’any 1973 varen tractar d’aturar-ne l’ensulsiada, annexant uns matussers contraforts a la base, cosa que va evitar-ne el col·lapse, però desfigurant-la, sense posar remei al seu estat prou galdós. Finalment, però, l’any 2012 va arribar una bona partida de diners gràcies a l’1% cultural del Ministeri de Foment: l’ajuda de l’Estat va permetre encarar la tan necessària intervenció que no només consolidés la torre, sinó que en recuperés el seu esplendor i la convertís en un actiu cultural i turístic de la vall del Llobregós i de la Segarra.

El projecte reconstructor, intrèpid i valent, fugint del romanticisme neomedieval, perseguia tornar a la torre l’aspecte que tenia en ser realçada fa dos-cents anys. Respectant els carreus romànics de les filades inferiors, la resta es va restaurar seguint la tècnica del morter de guix, element molt comú a la vall del Llobregós (on, de fet, hi ha diverses pedreres extractives, i més que se n’estan instal·lant). En total, prop de 530.000 euros invertits, van donar un resultat final sorprenent, historiogràficament molt interessant, però polèmic  i gens exempt de crítiques.

Malgrat tot, poc més de cinc anys després d’acabades les obres, i quan encara trobem en perfecte estat de conservació els dos grans cartells, on el Gobierno de España – Ministerio de Fomento i la Generalitat de Catalunya ens recorden, bilingüísticament, que “treballen en la conservació del nostre Patrimoni Històric”, la torre torna a estar envoltada de bastides i malles. El recobriment de guix s’està escrostonant, cosa que ha obligat a col·locar una malla que n’atura la precipitació, i diversos puntuals estintolen la torre amb els edificis del costat.

Abans de licitar les obres, l’any 2012, el consistori afirmava que la intenció era “fer-ho el més aviat possible”. Sovint, córrer més del compte, les angoixes i les presses, fan que les bones intencions es tradueixin en treballs matussers i resultats fallits: la torre d’Ivorra n’és un bon exemple, tan per l’arrebossat escrostonat que l’embolcalla, com per la senyera esfilagarsada que la remata.

Evocació a l’Excm. Llàtzer

El Congrés dels Diputats és un lloc tel·lúric on es poden evocar les ànimes d’aquells que han fet de les Espanyes allò que és ara. Entre fustes nobles i tapissos acolorits, entre motllures plateresques i heràldics penons, ressonen els ecos de les veus que han forjat la història moderna del Reino. Paraules que apel·len a la pàtria, a la llibertat, a la nació, i a tants conceptes pronunciats amb gesticulacions enardides, discursos abrandats i càrrega èpica, però d’aquells que poc o res se’n pot posar a l’olla… D’entre totes les presències sentides al llarg de poc més de tres anys, una de les més reveladores ha estat la d’un inesperat paisà amb qui he compartit interessants reflexions.

Amb el personatge en qüestió comparteixo trets biogràfics: nascut a Barcelona, com servidor, i també llicenciat en Dret, va desenvolupar bona part de la seva vida professional a Cervera, tot i que girs inesperats de la vida el van portar a ser elegit diputat a les Corts espanyoles, on –també- durant poc més de tres anys va representar el Principat de Catalunya. A partir d’aquestes afinitats, superant barreres quàntiques, hem mantingut llargues converses sobre els seus plantejaments polítics per assolir la tranquil·litat de Catalunya, la separació de poders, els drets humans i les llibertats de pensament i expressió, matèries en les que ambdós també hem coincidit a treballar.

El meu interlocutor tenia com una de les seves fixacions la resistència al disseny centralista i jacobí del Regne d’Espanya, essent especialment crític en l’organització per províncies. Maldava per exigir el reconeixement dels sacrificis que en benefici de l’Estat ha fet Catalunya al llarg dels segles. De fet, havia publicat un estudi que acreditava com el Principat era el principal contribuent, superant amb escreix els territoris castellans, d’un sistema que generava grans injustícies i desequilibris territorials. Acabar amb els antics privilegis i les contribucions desiguals eren la recepta per superar, amb paraules seves, que “a Catalunya se la tracti com una província conquerida”. No deixava de lamentar-se de com les seves propostes a les Corts per garantir la igualtat entre els territoris eren derrotades una vegada i una altra en les votacions, on comptava amb poc més que els suport dels diputats catalans. La mateixa dissort que, val a dir, corrien les seves iniciatives en defensa de la llengua catalana, que assolien tan sols 13 vots favorables, front una oposició gairebé unànime.

També va participar activament en el desenvolupament de mesures legislatives per l’abolició de la tortura, especialment en el marc de les investigacions policials i judicials, i en la llibertat política de premsa i de pensament, camp en el qual dissentíem profundament, ja que defensava mesures de censura prèvia com a limitacions d’allò que considerava “excessos de llibertat” i instrument imprescindible per evitar les calúmnies i els atacs als òrgans institucionals. Davant les reivindicacions de transparència i llibertat, era més aviat reactiu als  empenys per derogar les mordaces i les coaccions de les expressions de les dissidències ideològiques. Les seves disquisicions sobre el subjecte i l’exercici de la sobirania i sobre el model de contribució més just per acabar amb els privilegis i garantir l’equitat també foren memorables.

Finalment, però, el meu nou amic va perdre el seu escó i va tornar a Cervera, on avui se’l pot localitzar entre la Plaça Universitat i el Passeig Jaume Balmes, donant nom a un dels carrers més curts de la capital de la Segarra: en Ramon Llàtzer de Dou i Bassols, canceller de la Universitat de Cervera entre 1805 i 1832, diputat a les Corts del Regne d’Espanya entre 1810 i 1813 i President del Congrés de Diputats que, el dia de Sant Josep de 1812, va aprovar la Constitució de Cadis.

Les seves tasques, els seus empenys i els seus maldecaps polítics segueixen essent, més de dos segles després, matèria de gesticulacions enardides, discursos abrandats i exordis èpics que emplenen les Corts espanyoles, però el caldo que bull a l’olla segueix essent poc nutrient.

En record del guerriller llarguerut

El brigadier Manuel Ibáñez Ubach passà a la història amb el sobrenom del “Llarg de Copons”. “Llarg”  perquè, com diuen les cròniques, tenia una alçada d’uns set peus (aproximadament 2,10 m) i “de Copons” perquè estava molt vinculat a aquesta vila de l’Alta Segarra, lloc on havia conviscut en companyia del seu germà Josep i que, en la maduresa i al capdavant de la tropa, assaltà i incendià la tardor de 1839…

I és que el Llarg fou un dels principals cabdills del bàndol legitimista durant la primera guerra carlina. De fet, el seu currículum bèl·lic va començar de ben jove, participant en la guerra del francès, i continuà al bàndol dels reialistes purs durant el trienni liberal. Poc després, enrolat amb els “malcontents” en el fracassat alçament, va acabar detingut per ordre del sanguinari capità Charles d’Espagnac i exiliat als presidis de Ceuta.

L’estada a l’Àfrica no va refredar el seu esperit tradicionalista i guerrejador i, de retorn a Catalunya, fou un dels primers a allistar-se a l’exèrcit de Carles Maria Isidre de Borbó en la guerra pel tron de les Espanyes. Els girs de la història faran que esdevingui un dels més fidels soldats a les ordres de qui l’havia enviat al presidi, aquell Espagnac, ara anomenat capità general de les tropes carlistes amb el títol de Comte d’Espanya i conegut popularment com “l’assassí de Catalunya”. “Orgull de Catalunya, el millor servidor del Rey, el meu millor amic”, en digué el Comte en designar-lo brigadier. Explica el príncep Lichnowsky a les seves memòries que, en l’acte de condecoració d’Ibáñez, el sinistre capità general arengà en perfecte català als soldats, que fins aleshores s’havien abastit a base del pillatges, alçant la mà ben oberta i bellugant els dits com qui manlleva el que no és seu i dient-los que els gratificava amb la paga d’una setmana “perquè serviu a Carlos quint i no a Carlos cinch”.

D’entre les facècies bèl·liques del nostre heroi figuren l’assalt al monestir de Poblet i la presa de Calaf (l’any 1835), el setge de Torà (1837), la direcció de les forces carlines en la batalla de Vilallonga del Camp, on van perdre la vida 133 homes (l’any 1838), l’enfrontament amb les tropes del futur general Joan Prim a Guissona (1839) i el ja dit incendi de Copons. L’any 1840, poc abans del final de la guerra, rebé el comandament de les tropes carlistes al Principat, però el càrrec li va durar poc temps, ja que, estant a la comandància general de les tropes a Berga, un tret accidental al cap el deixà estès i ben mort.

Les reiterades derrotes carlines han condemnat els seus guerrillers a l’oblit i, com en tants d’altres companys de boina, cap presència al nomenclàtor ens recorda la figura del brigadier. Però, no obstant, a Sitges roman una placa en testimoni d’una de les seves facècies més sonades: el mundialment conegut com a “carrer del Pecat” es diu oficialment “carrer de l’1 de maig”, en record de l’assalt que a aquesta vila marinera el Llarg, al costat de mossèn Benet Tristany, cèlebre canonge trabucaire, va perpetrar l’any 1838. Però això no és tot: ben segur que al nostre protagonisme, ardit i viril guerrer, se li entelarien els ulls en llàgrimes d’emoció si avui tornés a Vilagrasseta (municipi de Montoliu de Segarra), poble que l’any 1800 el va veure néixer, i constatés com han dedicat una plaça a l’1 d’octubre, data en la qual, l’any 1833, començà la primera guerra carlina.

La cabana de l’oncle Ousman

L’Ousman es considera molt afortunat. Té un sou, té una feina, té dona i fill a Banjul als qui enviar uns dinerets de tant en tant, i té uns estalvis per anar-los a veure aviat.

Després de tres mesos recollint maduixes al mar de plàstic de Huelva, ha arribat a Lleida, on un pagès ha llogat els seus braços i la seva esquena per recollir préssecs. Hi passarà tres mesos més, i després marxarà a recollir pomes a Girona, a menys que trobi algú que el porti a França a veremar. La feina no li agrada: ell té formació de soldador i títol de conductor d’elevadors munta-càrregues, però ningú el contracta per aquestes tasques; les fàbriques trien els seus tècnics entre candidats de pell clara, a poder ser de casa, i els morenos han d’escollir entre esporgar i recollir fruita al camp o trinxar carn a l’escorxador, i la segona opció és la mort. Ja va estar treballant una setmana a un escorxador osonenc i encara té als ossos la fiblada de la gelor que va passar i al cor el sentiment d’estafa de veure’s obligat a donar-se d’alta d’autònom i fer hores extres no retribuïdes. No hi tornarà mai més.

Però l’Ousman se sent satisfet. Encara que el ramadà se li ha fet molt dur, havent de treballar sense menjar ni beure sota un sol inclement. Encara que als seus quaranta-tres anys li comencin a fer mal les articulacions per la tasca d’anar carretejant sense aturador pesats embalums amunt i avall. Encara que no tingui alberg ni pugui llogar una habitació pels tres mesos que estarà aquí i hagi de trobar recer en una granja abandonada, en companyia d’una vintena de compatriotes, una dotzena de gallines i una munió de ratolins de camp. Encara que s’hagi de rentar amb aigua recollida en garrafes de plàstic i escalfades al Sol, alleugerir els intestins en una comuna improvisada, amb un xapo i una vella lona de camió, o cuinar en una cassola d’alumini abonyegada que va trobar al peu d’un contenidor.

Molt bé sap que pitjor estan els seus veïns: una colla de ghanesos que han muntat el seu campament als afores del poble veí, en un cobert rònec, obert a tres vents, de teulada d’uralita forada. Aquells xicots que malviuen amuntegats sobre un remolc abandonat i assetjats cada nit pels mosquits arrossegats des d’un camp entollat proper per un vent que xiula entre els murs de tàpia, mentre tracten de trobar el son en improvisats somiers de palets estellats i coberts per mantes ratades.

Per això l’Ousman està agraït. Agraït a l’amo que li paga 5 euros i mig l’hora, mentre que al poble del costat en paguen poc més de 4. Agraït a l’home de bon cor que els deixa allotjar-se a la ruïnosa granja abandonada. Agraït a l’ajuntament que els fa la vista grossa, encara que hagi tallat l’aigua de la font de la plaça perquè als veïns no els agrada veure africans netejant-se al mig del poble.

I per això l’Ousman no vol molestar. Ningú li va demanar que surti de la seva aldea per venir al primer món a guanyar diners i ningú el trobarà a faltar quan marxi. Com ningú troba a faltar avui l’amic que va morir de fred a Vic o al company que, per una mala ventada, unes espurnes fugisseres del fogonet i uns arbusts massa secs, jau amb el cos mig cremat en un llit d’hospital.  Perquè per l’Ousman, com per l’oncle Tom de la novel·la, els assots i el maltractament li són com el làudan, amb el temps n’ha perdut la sensibilitat.

A mig camí de Sixena

El conflicte per l’art de Sixena està entrant en fase crítica. La posició obstinada de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena i del seu adalil, l’advocat Jorge Español, amenaça a fer venir la benemèrita al volant d’un camió de mudances.

Lluny queda l’any 2008, quan el contumaç lletrat es lamentava a l’Heraldo de Aragón de sentir-se “solo y desamparado” en allò que el diari no dubtava de titllar de “cruzada judicial” pel retorn a l’Aragó les noranta-set peces d’art provinents de Sixena repartides entre el Museu Diocesà de Lleida i el MNAC de Barcelona. Denunciava així que el Govern aragonès, tal com havia fet amb d’altres obres del mateix cenobi que avui reposen plàcidament als museus del Prado, de Toledo, de Saragossa o d’Osca, es desentengués del plet pel qual en reivindicava els drets d’adquisició preferent.  Aquelles actuacions van acabar en derrota l’any 2012, quan el Tribunal Constitucional rebutjà  les al·legacions i confirmà  la validesa de les  compravendes, els anys 1983, 1992 i 1994, per part de la Generalitat a les religioses santjoanistes de Sixena i pel preu d’uns 40 milions de pessetes (240 mil euros).

Tot i la desfeta, l’obstinat advocat no es donava per vençut i, lluny de penjar la toga, convencia al consistori  de Vilanova de Sixena perquè endegués un nou plet: ara instaria la nul·litat de la transmissió adduint que la priora de Valldoreix, comunitat on s’havien integrat les monges exclaustrades de Sixena, no tenia capacitat per disposar la venda dels béns en qüestió. Aquest cop, però, la Justícia el somrigué en la sentència i ordenà la  restitució de les obres a la comunitat. No obstant, extingides les comunitats de Sixena i de Valldoreix, les obres haurien de retornar al municipi.

Avui, la  sentència no és ferma i la Generalitat n’ha interposat recurs a l’Audiència d’Osca, però la llei processal permet executar provisionalment la resolució, sense ni tan sols dipositar fiança. Com aquell qui res, el demandant ha fet valer aquest dret a demanar al Jutjat que la faci complir, assumint el perill que si una segona (o tercera) instància ho revoqués, podríem arribar a veure els béns anant i tornant, amunt i avall, un cop rere l’altre.

Davant la ratera judicial, la societat catalana s’ha mobilitzat i el Parlament de Catalunya ha aprovat una resolució per la qual invoca la Llei del Patrimoni Cultural Català i la Llei de Museus com a instruments per impedir el retorn de les obres d’art. Malgrat això, cal tenir en compte que de les 97 peces, només n’hi ha exposades vuit,  set a Lleida i una a Barcelona, que serien plenament protegides per ambdues lleis, mentre que la protecció de les 52 que romanen als dipòsits del MNAC esdevé més feble per no estar expressament incloses dins el Catàleg de Patrimoni Català (a diferència de les del Diocesà). Per tot plegat, mala peça al teler.

A tot això, cal afegir l’anticatalanisme i la demagògia que han embolcallat la qüestió. Especialment histriònic l’episodi del sr. Lambán, president de l’Aragó, acusant al President Rajoy de ser “cómplice de los independentistas” i d’agredir als aragonesos  pel fet que el Ministeri de Cultura forma part del patronat del MNAC que ha instat el recurs contra la sentència. Sectors del nacionalisme espanyol més ranci, aplaudits per la caverna mediàtica, no han dubtat a emprar les flames del conflicte per atiar el foc anti-català, mentre que des del Principat alguns cauen ja en la temptació d’igualar a la baixa l’argumentari, amb estirabots recíprocs des d’un nacionalisme maniqueu, abrivat i barretinaire.

Per tot això, cal tenir clar que l’art de Sixena no es llença. L’art de Sixena, com qualsevol altre, no és, ni ha de ser, una arma llancívola per a ser emprada en conflictes tribals, ni un instrument  per fer mèrits polítics, ni un pretext per reafirmar cap identitat en la negació de l’altra. Les peces de Sixena són documents artístics que testimonien l’entesa i l’agermanament al llarg de vuit segles dels pobles de la corona aragonesa, en general,  i dels fills i filles de les terres de Lleida i de la Franja, en particular, a banda de valuosíssimes obres que expliquen la història comuna de tots ells.

En conseqüència, cal vetllar per la  integritat de la col·lecció, per la conservació amb garanties, per l’accessibilitat en condicions al públic i als investigadors, i per la seva exposició amb tot el valor artístic, cultural, educatiu, identitari i històric que li són predicables, degudament contextualitzada i amb un relat rigorós i intel·ligible. Principis tots que es podrien conjugar perfectament des de la gestió compartida i l’exposició de les peces en un museu emplaçat en algun enclavament de la Franja. Però per això caldria deixar de banda tricornis, togues i sotanes, mirar més les barres que l’estel o l’escut, abandonar posicions maximalistes i optar decididament i sincera pel diàleg constructiu, ja sigui emprant la parla catalana, castellana o aragonesa.

Els tresors de Malacara

El patrimoni immaterial de la Segarra és molt ric en llegendes, algunes de les quals ens parlen de tresors amagats. Les rondalles de  la roca cavallera de Torà o de l’encantada de Sant Miquel de Tudela en són bonics exemples. Però la que parla de la pell de bou de Malacara és potser la més coneguda…

Corria el segle XIV quan el poble d’Estaràs passava al domini de Ponç, hereu dels Vilallonga, nissaga que ensenyoriria el lloc durant prop de quatre-cents anys. En aquell temps, els senyors comptaven amb els serveis d’un recaptador d’impostos molt malcarat i cruel, que no tenia cap mirament a enfonsar en la misèria a la gent amb tal de recaptar els impostos amb que els feudals escanyaven els seus súbdits. Aquest despietat sicari, anomenat “en Malacara”, passava vegada rere vegada per totes les llars del terme per tal de controlar els pagaments i que ningú s’escapés de pagar el fisc.

Prou que els habitants del terme es queixaven de no tenir ni per viure, però en Malacara no només no es commovia, sinó que vivia amb la sospita permanent que li eren amagades les més valuoses pertinences. Per això, un mal vespre, reunit amb uns quants homes de confiança, va decidir que de matinada sortiria a regirar totes les cases a fi de cercar, trobar i plomar les últimes pertinences de la pobra gent del terme d’Estaràs.

Per fortuna, un dels presents a la reunió s’esmunyí i corregué a explicar-ho a la gent del poble aquella mateixa nit. Esparverats amb la notícia, els vilatans decidiren ensacar tot el que tenien de valor dins una pell de bou i enterrar-ho en algun lloc on en Malacara mai ho pogués trobar. I així fou: el conscienciós registre de les cases portat a terme per l’esbirro i la seva quadrilla fou debades. Malgrat això, la sospita de l’engany va arrelar en la ment del recaptador, que va decidir passar la resta de la seva vida vigilant als homes i dones del terme per si mai queien en alguna actitud sospitosa que posés llum sobre l’existència d’allò que li amagaven.

Per aquest motiu, atemorits que en Malacara els descobrís i ho recaptés, els veïns van preferir no desenterrar mai la pell de bou. I, així, amb el pas dels anys, tots els que sabien on era el tresor es varen morir, enduent-se el secret de l’amagatall. De tal manera que, a dia d’avui, encara resta enterrada en algun lloc desconegut entre els pinyots d’alzines, roures i pins, els camps de cereal i el torrent que baixa del castell de Malacara.

Per cloure la història, seria bo de dir allò d’ “una llegenda ben bonica, de veritat gens ni mica”, però sembla que hi ha qui se l’ha cregut…

I és que a començaments d’any han aparegut dues empreses, Xaviker (d’Almacelles) i Mármoles y Granitos Segovia (de Puigcerdà) que han decidit remoure més de trenta hectàrees de terra a tocar del castell de Malacara, al peu del poble d’Alta-riba, a la recerca del preuat tresor.

I tan cert és que trobaran el tresor, com que no l’identificaran i el destruiran per sempre més. Perquè el veritable tresor de Malacara és el paisatge segarrenc característic, derivat del treball conjunt de la natura, que ha format plans i fondos sobre capes calcàries superficials i costes pronunciades compostes de margues, i la ma de l’home i la dona de pagès, que l’ha modelat per llaurar i sembrar cereal i fer de les pedres pans. Perquè el tresor és l’aigua del torrent i del clot, conduïda per una xarxa de drenatge i de circulació sub-superficial, amb surgències com el bassal d’Alta-riba, que nodreix el veïnat, dóna fertilitat als camps i vida a la fauna salvatge de la zona. Perquè el tresor són els ocells que nidifiquen al lloc, com les calàndries, protegides per la normativa d’aus silvestres, o la farigola, extensa timoneda classificada com a espècie vulnerable, que embelleix i perfuma els verals. Perquè el tresor són els mil·lenaris castells que enronden el lloc, com el de Mejanell, el de Malacara i el d’Alta-riba, que conjuntament amb el monestir de Sant Ramon tenen en la continuïtat del paisatge la seva identitat, origen i raó de ser i que, alhora, són impuls pel turisme de la zona, motor de les cases rurals, els establiments de restauració i d’altres serveis del territori.

Malgrat tot, a dia d’avui, uns forasters moguts per la cobdícia, amb la complicitat de l’avarícia d’uns indígenes, transporten maquinària pesada cap a la Segarra a la recerca d’un sac de monedes. I ben aviat, si ningú no ho impedeix, el tresor de Malacara es dissoldrà en un gran núvol de pols.

Tot i això, hi ha qui no es resigna i s’organitza per plantar cara i defensar que el tresor segueixi al lloc que li correspon. Res no està perdut. Molta força, salut i sort a la Plataforma en Defensa del Paisatge d’Alta-riba i la Segarra!

El pont del diable de Malgrat

El diable compta, entre les seves múltiples habilitats, la de ser un gran pontoner. Així ho testimonia la geografia catalana, plena de ponts la construcció dels quals se li atribueix. Els més famosos són els ponts del diable de Martorell, construcció gòtica de finals del segle XIII, bastida sobre fonaments romans, i el de Tarragona, aqüeducte romà conegut també com de les Ferreres. Però, a banda d’aquests, s’atribueixen també al geni del Maligne ponts a Ceret, Cardona, Sarroca de Bellera i Santa Eugènia de Ter, entre molts d’altres. A la comarca de la Segarra, fins a dia d’avui, també en teníem un, el pontet del diable de Torà, un aqüeducte d’un sol ull, construït en època medieval per, passant per sobre la rasa de Ponpúries, conduir l’aigua del rec dels Moriquers a l’antic castell i plans de Solibernat.

Pontet del Diable (Torà)

Tots aquests ponts reben el nom del Banyeta vinculats a les llegendes que expliquen la seva construcció. Els elements de la història solen ser els mateixos: tenim en primer lloc a la víctima, un paisà o paisana d’algun llogarret a tocar d’un barranc, desesperat perquè no pot creuar-lo per culpa de les rubinades que s’enduen el pont i disposat a pagar el que sigui per poder aconseguir una passera en condicions que li permeti travessar amb comoditat. En segon lloc, tenim al Diable, normalment disfressat de persona distingida o cavaller formós, que tempta a la víctima, oferint-li construir el pont en un període rècord de temps (normalment una sola nit) a canvi d’allò més preuat: l’ànima de l’infeliç. L’acció és senzilla: la víctima, seduïda pel maligne i damnificada per la seva desesperació, accepta el tracte. Però el desenllaç acostuma a ser sorprenent i, com s’escau, el diable acaba essent burlat: degut a alguna intervenció divina o a l’enginy d’algun tercer, l’obra constructiva no serà finalitzada del tot i el diable, derrotat, haurà de tornar a l’Avern amb la cua entre les cames i la seva cobdícia frustrada. No obstant, el pont, tot i que inacabat per algun ínfim detall, esdevé pràctic i compleix el seu objectiu de conduir la víctima redimida (i, de pas, la resta del veïnat) d’una riba a l’altra del barranc o torrent…

Dèiem abans que fins ara, a la Segarra, en teníem un. Tot i això, aquests dies, s’ha esdevingut el prodigi i n’ha aparegut un segon, que creua el riu a tocar de Cal Mitjà, l’antic Molí del Torra, al poble de Malgrat. En aquest punt, la torrentada de la passada tardor es va endur una precària palanca que feia la funció de pont per creuar el rierol i va obligar al veïnat a fer un gran tomb per a recórrer allò que abans feien amb poques passes. Però algun dia indeterminat, de fa ben poc, ha aparegut de sobte un pont nou del qual ningú, ni tan sols l’Ajuntament de Cervera, en diu tenir coneixement, per la qual cosa no hi ha dubte que és obra del mateix Diable. Però no cal patir, ja que també queda clar que el malèfic constructor ha estat burlat i no s’ha endut l’ànima de ningú, perquè el pont està manifestament inacabat: malgrat compta amb quatre bigues de bon formigó, que talment les barres d’una senyera en blanc i negre el travessen d’un extrem a l’altre, i d’una bona llosa del mateix material, estintolada per les bigues i per unes generoses sabates a banda i banda, i de sengles baranes que donen seguretat per cada costat al transeünt, el diable no va tenir temps de completar la seva obra amb les tant necessàries mesures de correcció d’impacte paisatgístic, ni d’integració a l’entorn. Talment una gegantina lleterada, el blanc trencat del formigó de l’obra, orfe fins i tot d’una ma de pintura, destaca entre els marges de pedra, el corriol terròs que hi mena i els camps de cereal que l’envolten.

Per tant, celebrem-ho! Burlat el Banyeta, llençat de nou al seu propi infern, en mig de flames, pudor de sofre i escruixir de dents, ens ha deixat un pont que, tal vegada serà molt lleig i fora de normativa i permisos, però ben segur que fa la vida més fàcil a aquell que, a risc de la seva ànima immortal, el va encarregar. Fet i fet, on s’és vist que el Diable demani llicències per escometre la seva obra? Fins aquí podíem arribar!

(fotografia cortesia de Ramon Saball)

Sota el Congrés, la platja

Dimecres 13 de gener vaig viure una de les vivències més extraordinàries de la meva vida: vaig participar, com a diputat electe per les terres de Lleida, Pirineus i Aran, en la sessió constituent de l’XI legislatura del Congrés espanyol.

L’acte ha estat àmpliament difós pels mitjans de comunicació, així com els seus resultats formals que, bàsicament, se centraren en l’elecció dels membres de la Mesa i en la recollida de juraments i promeses dels homes i les dones que formaran la Càmera baixa legislativa. També les anècdotes són abastament conegudes: des de la presència del somrient nadó de la companya Carolina Bescansa, fins la mirada d’astorament d’en Mariano Rajoy cap al pentinat rastafari del company Alberto Rodríguez; passant per la tria de l’escó per part de l’Albert Rivera, que per coincidència (o no) era el lloc ocupat històricament per en Josep Antoni Duran i Lleida; per l’anunci d’un bidell per megafonia conforme els diputats i diputades d’ERC “no tenien lloc a la cambra” i per la munió de lacais del PP enviats a primera hora de la matinada a distribuir estratègicament cartellets perquè ses senyories poguessin asseure’s en els millors escons de la banda dreta, mentre la resta fèiem curses pels passadissos a fi d’ocupar (i reservar amb abrics i bufandes, com si d’un llotja de festa major es tractés) la resta de llocs.
Però, al meu parer, el millor moment es va viure durant la recollida als diputats i diputades i per part de la Mesa del jurament o promesa d’acatar la Constitució. Disposats a acomplir amb el compromís formal de sotmetre’s a la Carta Magna, però amb la voluntat de matisar aquest imperatiu legal, els homes i les dones dels escons progressistes vam decidir afegir a la promesa quin era el compromís que ens duia a subjugar-nos a un Text que desitgem reformar, derogar o, fins i tot, en un futur més o menys proper, deixar d’acomplir. Així, es van escoltar els més diversos compromisos, vinculats a la defensa de la justícia social, als drets dels treballadors i treballadores, al dret a l’habitatge, a la defensa del medi ambient, a la lluita per la llibertat, la igualtat i la fraternitat , a la consecució de la sobirania dels pobles (un servidor), a l’assoliment de la República (catalana, en uns casos, espanyola, en d’altres) i molts més, expressats en les quatre llengües oficials de l’Estat. Aquests afegitons no van agradar ni mica ni gens a la bancada del PP, des d’on amb la primera intervenció d’una companya de Podemos es va escoltar una cridòria generalitzada. Brames, burles, escridassades, cops de peu al terra, crits d’“¡eso no tan preguntao!”, “¡pesaos que sois!”, “¿no sabes decir que sí?”, van tractar d’esporuguir la diputada novella, però ella va aguantar dignament el tipus entre la cridòria fatxenda fins a pronunciar amb veu ferma la frase de “nunca más un país sin su gente y sus pueblos”, la qual va ser resposta per un dels diputats més fanfarrons amb la increpació de “¡vete a la playa!”…

Vete a la playa… Vaig pensar que, possiblement, sa sorollosa, però excelentíssima, senyoria desitjava engegar lluny de Madrid a la companya, recordant els versos d’aquell èxit del pop de finals dels vuitanta que, dedicat a la Villa y Corte, deia allò d’ “aquí no hay playa, vaya, vaya”. Però de seguida em va venir a la ment aquell lema revolucionari del maig del 68 a París:  “Sous les pavés, la plage”, és a dir, “sota les llambordes, la platja”, mentre visionava els castissos carrers del centre de la vila de Madrid, encara pavimentats amb llambordes. Per això, encoratjats a cercar la platja al cor de la capital de l’altiplà castellà, les dones i els homes que cerquem el canvi real, tenim molta feina a fer els propers temps…

Conforme avançà el jurament, els crits de la bancada dretana van anant esllanguint-se, esgotats segurament de veure com, una darrera l’altra, prop de vuitanta veus s’alçaven per palesar els seus compromisos de canvi. Els esgarips van anar emmudint i els rostres van passar del menyspreu i la burla despòtica a l’expressió d’astorament i enuig que posaria un senyorito en constatar que li han entrat al cortijo uns estranys que, a més, venen decidits a quedar-s’hi.

Doncs hem entrat. Ja som aquí. Plantem l’ombrel·la, estirem la tovallola i posem-nos crema protectora. Prenguem cubell i pala i comencem a foradar. Sota les catifes vetustes i les acolorides rajoles del Congrés ben segur que hi trobarem la platja.

 

 

L’hora del somerer

Aviat farà sis anys que vaig compartir en aquest blog el meu primer article d’opinió publicat a  La Veu de la Segarra. Hi  reflexionava sobre la incerta identitat d’aquells que, com jo mateix, un dia van decidir lliurement abandonar el bressol metropolità per instal·lar-se en una casa vella de la ruralia… Aquell va ser el primer de vora tres-cents articles d’opinió que, setmana rere setmana, he anat publicant a les pàgines d’aquest setmanari cerverí, però de projecció comarcal. D’assaigs en va qualificar algú, recordant aquells “essais” que al segle XVI va escriure des del seu castell del Perigord en Michel de Montaigne. El filòsof gascó culpà l’ociositat de la seva incontinència redactora, assegurant que va ser quan va decidir retirar-se a “reposar en ell mateix” a la seva fortalesa de Montanha, el seu esperit  “com un cavall desbocat, es dóna cent voltes més feina ell sol que no tindria per causa d’altres; i m’engendra tantes quimeres i tants monstres fantàstics uns rere els altres, sense ordre ni concert, que, per contemplar amplament la seva bestiesa i excentricitat, he començat a registrar-los, esperant amb el temps fer que s’avergonyeixi de si mateix”.

Servidor, talment aquell de qui diuen fou el primer blogaire, també ha intentat de domar el seu esperit amb la disciplina de la redacció, tot i que no amb ploma i pergamí, sinó amb ratolí i teclat. Però cada text n’ha engendrat un altre, setmana rere setmana, fins reunir-ne una sèrie de dos-cents noranta-set que, avui, al menys provisionalment, arriben a la seva fi. No pas per esgotament d’idees ni de dolls d’inspiració, ja que el paisatge i el paisanatge de la Segarra, és un pou sense fons d’històries evocadores, sinó pel fet que, de grat o per força, d’aquí un parell de setmanes iniciaré una activitat que obliga a centrar-hi tot l’enginy i la dedicació possibles. Si en el cas del noble humanista va ser l’alcaldia de Bordeus qui el va sorprendre i arrencar del seu calmós retir al camp, en el meu cas, el tren d’alta velocitat em transporta del meu estimat altiplà segarrenc al Congrés dels Diputats de Madrid. En principi, només per tres frenètics dies a la setmana i durant una temporada màxima de quatre anys (que, val a dir, a priori s’albira  força més breu), però la feina a desenvolupar a la Villa y Corte impedirà la producció dels textos amb la regularitat auto-imposada fins a dia d’avui.

Enrere queden sis anys d’escrits, pels quals han passat personatges i paisatges vinculats a la Segarra: clergues, estudiants, polítics, bruixes, terratinents, artistes, esportistes, heretges, militars (amb certa passió indissimulada per les branques més reaccionàries i pels episodis més escabrosos) i alguna que altra donzella, saltironejant entre la Universitat de Cervera, els carrerons de qualsevol poble de la vall del Llobregós, els bancals de l’Alt Sió o les obagues dels Comalats. També episodis centrats en els factors que generen patiment o frustració, com la nefasta gestió del canal Segarra-Garrigues, la industrialització mal planificada, la destrucció del medi natural o el paisatge, el patrimoni oblidat, la proliferació d’elements contaminants o les amenaces extractives i dejectives, han inspirat molts dels textos publicats.

Tot això queda enrere. D’ara endavant centraré la meva dedicació a l’exercici del càrrec de representació política pel qual han confiat en mi dones i homes de les terres de ponent. Amb tota seguretat, de Madrid estant, hi haurà algun moment d’inspiració i, seguint l’estela d’algun personatge o d’alguna història fascinant, tornaré a escriure quatre ratlles –prescindibles i vagaroses, com és habitual-, però ja no serà com fins ara, amb una regularitat disciplinadament inflexible. De fet, el propi Montaigne adverteix que “l’ambició, l’avarícia, la manca de resolució, la por i les concupiscències no ens abandonen pel fet de canviar de lloc”, per la qual cosa és de preveure que a la capital del Regne o en algun punt inconcret de les vies fèrries també m’assaltin aquelles quimeres que obliguen a escriure com a teràpia per a foragitar-les; ara, però, òrfenes de l’oci, seran molt més escadusseres.

Per tot plegat, només resta agrair la paciència infinita i la immensa generositat de tothom que hagi destinat cinc minuts de la seva vida a llegir els meus assajos fallits, els meus contes emboirats i els meus articles prescindibles. Fet i fet, no tenien altre voluntat que pertorbar el món: perillosos, incapaços, inoportuns, propis d’aquell que, en paraules de Montaigne, han menyspreat el primer estadi d’ignorància de les lletres, però “no han pogut arribar a la naturalesa filosòfica, enriquida per ciències útils, per la qual cosa es mouen en la regió del mig“, és a dir, tenen “el cul entre dues cadires”. Ben segur que, projectat en negre sobre blanc, ens tornarem a trobar. Mentrestant, només demanar-los disculpes per les molèsties i comprometre’m, a partir d’ara, a dedicar l’esperit, el cos i la ment, a ser digne mereixedor de la responsabilitat encomanda.

Diu Montaigne que Crates de Tebes, filòsof cínic del segle III a C, en ser interrogat sobre fins quan caldria filosofar va afirmar que “Fins que no siguin els somerers els qui dirigeixin els nostres exèrcits”; vagi vostè a saber, potser l’hora dels somerers ha arribat.

 

Podem fer història

El diumenge, 20 de desembre de 2015, és una data per la història de Lleida. Per primer cop des de la restauració de la democràcia, una força d’esquerres descarada, rupturista i transformadora ha aconseguit representació pel territori al Congrés dels Diputats de Madrid. Des de les eleccions de 1977, la representació lleidatana havia quedat en mans de la dreta espanyolista (PP des de 1993, substituint l’antiga Alianza Popular i l’arcaica Unión de Centro Democrático), del centre-dreta catalanista (Convergència i Unió) i el socialisme sucursalista (PSC), amb l’anecdòtica presència d’ERC l’any 2004, quan en Carod alçava orgullós la clau i les mans netes.

Caldria remuntar-nos a la Segona República, quan a les eleccions constituents de 1931, el cerverí Joan Comorera, en nom de la Unió Socialista de Catalunya (anys abans de fundar el PSUC), el mont-rogí Humbert Torres, en nom d’Esquerra Republicana de Catalunya, o el lleidatà Josep Estadella, impulsor del Front únic d’Esquerres, ocuparen cadascun un escó en nom de formacions de tarannà progressista per la demarcació de Lleida. O, més tard, a les legislatives de 1933, l’Epifani Bellí, en Lluís Bello, en Josep Sastre o en Ferran Zulueta, tots d’ERC. Després, vuitanta anys sense cap diputat provinent d’una força d’esquerres, republicana i d’obediència catalana, llevat del citat parèntesis entre 2004 i 2008 ocupat pel targarí Jordi Ramon d’ERC. En conseqüència, podríem donar un balanç abastament en mans del centre-dreta, ja sigui de la Lliga o dels Tradicionalistes (abans del 39) o del PP o de Convergència i Unió (després del 78), o del socialisme sucursalista del PSC.

Per això, però no només per això, les eleccions del 20 de desembre han estat històriques, ja que han portat al Congrés en representació de Lleida en Xavi Eritja, de la formació ERC, i un servidor de vostès, de la confluència En Comú Podem (formada per partits polítics i de moviments de l’esquerra municipalista). L’entrada d’En Comú Podem ha estat una sorpresa, ja que les enquestes només la preveien molt remotament, però els més de 30.000 vots han permet folgadament treure el diputat, per davant del PSC, que ha entrat pels pèls, i del PP, Unió i dels presumptament emergents Ciutadans, que han quedat fora.

Com a cap de llista d’En Comú Podem, a poc més de 24 hores després de conèixer l’èxit assolit i encara en calent, intueixo alguns dels factors d’aquest fet històric. En primer lloc, la coherència del missatge: després dels decebedors resultats de les autonòmiques de setembre, on el dualisme plebiscitari i maniqueu va deixar fora de joc la proposta auto-determinista de Catalunya Sí que es Pot, la lògica de les eleccions estatals han rehabilitat el referèndum com a mitjà, democràtic,  legítim i homologable internacionalment, d’exercir el dret a decidir de la ciutadania catalana. La coincidència amb forces de l’òrbita estatal, compromeses amb la identitat nacional de Catalunya i amb la defensa al dret dels ciutadans de Catalunya a ser consultats sobre l’encaix territorial, han permès atraure a grans masses de votants descontents amb el règim autonomista i, alhora, deleroses d’una sortida a l’estancament del procés nacional. A aquest factor, cal afegir la suma de les entitats municipalistes d’electors, especialment el Comú de Lleida, que, a imatge de Barcelona en Comú, basen la seva força en la proximitat i la permeabilitat amb el teixit ciutadà i en la presa de decisions a través de sistemes assemblearis i mecanismes de consens que reforcen l’empoderament de la base. En aquest sentit, el fet que bona part d’aquests comuns s’hagin nodrit de militants provinents de lluites, marees i plataformes socials  (per l’educació, la sanitat, l’habitatge o el medi ambient, per exemple) i que a les municipals del maig entressin a diversos consistoris amb força transformadora, els dóna proximitat i legitimitat davant dels ulls de l’elector. Evidentment, el factor Ada Colau, el seu carisma, la seva hiperactivitat i la seva aura quasi taumatúrgica, ha estat motor propulsor i exemplaritzant del moviment municipalista i transformador des de baix. Una inèrcia que, val a dir, s’ha estès ja per Tàrrega i pel Solsonès i que, pas a pas, s’obrirà els propers anys en forma de plataformes ciutadanes al llarg de la demarcació. Com a tercer factor, no menys important, cal tenir en compte l’altre gran personalitat referent de la confluència: en Pablo Iglesias, líder de Podemos, una de les formacions puntal d’ECP. També el seu carisma i l’oratòria, afegits a la capacitat d’arribar al gran públic des d’un llenguatge intel·ligible, compromès amb la justícia social, solvent i ben estructurat, així com el seu missatge desinhibidament favorable al referèndum català, expressat amb la mateixa convicció a Barcelona que a Cadis, també ha contribuït decididament a engruixir l’èxit de la confluència. A la Colau i a l’Iglesias, la suma d’independents amb currículum activista i de militants de partit, joves, però amb bagatge d’esforç i compromís, ha endolcit un beuratge energètic i aromàtic.

I com a darrer factor, no menys important, l’entusiàstica militància i capacitat de treball dels voluntaris i voluntàries que han esmerçat cap, cor, braços, cames i, sovint també, butxaca, en la consecució de l’èxit: d’aquesta manera, els carrers i places, escenaris de les lluites i reivindicacions cíviques, han estat ara punts de trobada i diàleg amb la població. La capacitat de desplegament de taules informatives (mancades dels acolorits tendals de les altres opcions en concurrència), la interlocució somrient amb el vianant, l’extensió de llaços, banderoles i cartells pel territori, la hiperactivitat a les xarxes socials i una bona –i austera- política comunicativa, sempre atent als mitjans de premsa, ràdio i televisió, han arrodonit una excel·lent campanya que ha propiciat la remuntada des de les previsions més escadusseres.

Arribat a aquest punt, assolits els objectius més optimistes: ser primera força de Catalunya i assolir grup propi al Congrés, En Comú Podem iniciarà el seu avenç amb fets, més que paraules. Les eleccions han trencat amb el bipartidisme i serà indispensable una política de pactes i enteses que, si bé compta amb poca tradició en la política espanyola, està cridada a legitimar la nova governabilitat. Les aritmètiques ofereixen fórmules endimoniades i la generositat, l’alçada de mires i una nova manera de concebre el joc democràtic, poden ser els nous conceptes que acabin amb les estratègies partidistes que han dut a enrocar entre els esculls el règim del 78. Aviat ho veurem. Però el què ha quedat clar és que els ciutadans i les ciutadanes, si veritablement volem exercir la sobirania per a decidir-ho tot, en comú podem.