Camarada Mercè

Diuen que per saber on volem anar, abans cal saber d’on venim. Per això, és avui molt oportú reivindicar la memòria d’una dona nascuda a la Segarra històrica, valenta, feminista i antifeixista, exiliada política i amnistiada massa tard: na Mercè París Castany.

La nostra protagonista va néixer l’any 1916 al poble de Ciutadilla, a la Baixa Segarra. De molt jove va haver d’abandonar amb els pares i germans la vall del Corb per traslladar-se a viure a la ciutat de Lleida. Allí va cursar estudis de magisteri i va començar a exercir de mestra en una escola de la Generalitat republicana. Com d’altres companyes de professió, l’any 1936 ingressà en el PSUC, fundat pocs dies després de la rebel·lió colpista i que comptava com a primer secretari general un altre segarrenc, el cerverí Joan Comorera. 

Quan els primers vols de l’aviació feixista començaren a amenaçar la capital de la Terra Ferma, la Mercè es va fer càrrec d’un grup d’infants lleidatans que foren traslladats a Barcelona fugint de l’envit dels franquistes. Al febrer de 1939 creua la frontera i és destinada a Labouheyre (La Bohèira, en occità), al departament de les Landes franceses, on residirà amb una comunitat de prop d’un miler de refugiats espanyols, bàsicament ancians, dones i infants. Allí s’encarrega del repartiment dels queviures, especialment curosa perquè als nens i nenes no els faltés el menjar. Alta, forta i enèrgica, de seguida va liderar el grup de la distribució dels aliments, vetllant sempre per l’abastiment de llet als més petits. Alhora, entra amb contacte amb militants del partit comunista francès, fins que la gendarmeria li limita la mobilitat fora del refugi.

Al mes de maig de 1939, seguint instruccions del PSUC adreçades a ella i a la seva companya Carme Roure, mestra targarina, i sota vigilància dels gendarmes, van agafar un tren fins a París, acompanyant altres refugiats militars espanyols. Allí va ser rebuda per Dolors Piera, filla de Puigvert d’Agramunt, també mestra i militant del PSUC, primera dona regidora a l’Ajuntament de Barcelona (1937 – 1939), que treballava en l’Oficina internacional per a la Infància. Dolors les va assistir a l’ambaixada soviètica per gestionar l’obtenció del passaport.

Des de la capital francesa, de nou en tren, Mercè i Carme van sortir cap al port de Le Havre per embarcar en el vaixell Maria Ulyanova (anomenat en homenatge a la germana petita de Lenin) en direcció a la URSS, juntament amb prop de quatre-cents refugiats espanyols (entre civils i militars). El 3 de juny de 1939 arribaven a Leningrad. Novament sobre rails, eren traslladats cap a Ucraïna, on les esperava el propi Joan Comorera.

A la URSS, la Mercè va residir al llarg de més de vint anys. Allí va participar en els equips pedagògics que es feren càrrec dels prop de tres mil nens i nenes arribats a les vint-i-dues escoles que Stalin va organitzar pels espanyols refugiats. D’aquesta manera fou mestra de centenars d’infants, no només exiliats espanyols, sinó també d’altres nacionalitats, fins i tot xinesos. Després de dues dècades a la URSS, va marxar uns anys a viure a Mèxic, fins que decidí tornar a Espanya.

Finalment, al mitjans dels anys 60, trepitjava de nou la ciutat de Lleida, on al desembre de 1966 seria designada directora del Colegio Juan Ramón Jiménez. No obstant, fidel a la militància, s’incorporà al moviment comunista en la clandestinitat. Els seus companys maldaren per evitar que estigués molt exposada, ja que els seus antecedents la feien molt visible per la brigada político-social, que la vigilava estretament i la visità a casa en més d’una ocasió. Per això no concorria a les manifestacions ni a les xerrades públiques, però sí que participava activament a les reunions clandestines més restringides, algunes de les quals tenien lloc al seu petit pis a l’avinguda de Madrid, als blocs de José Antonio.

La seva activitat es canalitzava a través d’una llibreria del carrer Alcalde Costa, on anava a comprar la premsa i rebre les consignes del partit. Alhora, va rebre a casa seva una màquina multicopista a través de la qual, amb l’ajuda de Glòria Moreno, catedràtica de l’Institut Màrius Torres, confegia fulletons i pasquins volants a petició de qualsevol moviment de l’oposició antifranquista. D’aquesta manera va imprimir documents de moviments obrers, camperols i culturals, tot i el risc que suposaven els prims envans dels pisos del bloc, que expandien el soroll de la copiadora. Per raó d’això, i per por a ser delatada pels veïns, la impremta va ser traslladada a casa d’un altre militant antifranquista, Domènec Girona, que es va considerar un altre espai més idoni i discret.

El 9 de juliol de 1978 va morir, essent enterrada a Alcarràs, on hi tenia parents. A l’octubre de 1983, cinc anys més tard, per raó de les lleis d’amnistia, el Ministeri d’Economia i Hisenda li reconeixia els drets inherents a la seva condició de funcionària de la Generalitat republicana, concedint als seus hereus els drets sobre la pensió corresponent.

Avui, gràcies al treball d’un dels capdavanters de l’antifranquisme a Lleida, en Ventura Marcó, la Mercè París no ha caigut en l’oblit. La lluita per la Memòria Democràtica i contra l’amnèsia històrica ens crida a reivindicar-ne el nom i l’obra, especialment en un temps on els valors del feminisme i el combat contra el feixisme tornen a ser necessaris i urgents. La Mercè, la Carme, la Dolors, la Glòria… totes les protagonistes d’aquesta història, campiones de la lluita que mai s’atura pels Drets i les Llibertats, moltes d’elles injustament silenciades, fan ben vigent la frase de Michelle Bachelet: “quan una dona entra en política, canvia la dona; quan hi entren moltes dones, canvia la política”.

Giri a l’esquerra per Comorera

“El feixisme ofega, oprimeix, es proposa eliminar de soca-rel les nacionalitats. En la línia oposada nosaltres hem d’exaltar, reivindicar les personalitats nacionals, recollir i desenvolupar les reaccions separatistes de Galícia, Euskadi i Catalunya; popularitzar a Espanya i internacionalment el dret a l’autodeterminació total dels pobles oprimits pel feixisme; aprofitar les conjuntures favorables que ens ofereix la lluita internacional contra el feixisme per facilitar el ressorgiment de les personalitats nacionals oprimides i obtenir el seu reconeixement com a factors positius i necessaris i útils als països democràtics i per la seva més ràpida victòria”. L’autor d’aquestes ratlles és Joan Comorera i Soler, polític nascut a Cervera l’any 1894. Conseller d’Economia i Agricultura al Govern de la Generalitat, el 6 d’octubre de l’any 1934 va participar en la declaració de “l’Estat Català de la República Federal Espanyola”, fets que el portaren una llarga temporada, juntament amb el President Companys, a la presó de Cadis.

Avui cal reivindicar Joan Comorera i el seu llegat polític i ideològic. Temps després del fracàs de la declaració de l’Estat Català i l’empresonament del Govern, ell va ser capaç de reunir les forces obreres i catalanistes del país en una de sola. El 23 de juliol de 1936 fundava el Partit Socialista Unificat de Catalunya, resultat de la fusió de la Unió Socialista de Catalunya, el Partit Comunista de Catalunya, el Partit Català Proletari i la Federació Catalana del PSOE, i n’ocupava la primera secretaria general. Des del PSUC, el cerverí va lluitar amb força contra el feixisme, pel dret a l’autodeterminació dels pobles oprimits, per la República catalana i per l’emancipació de la classe obrera. Acabada la guerra, a l’exili, la seva defensa de la independència del PSUC front el Partit Comunista Espanya també li va valer l’enemistat de la Pasionaria (“en Moscú sólo hay sitio par un partido comunista espanyol”, li etzibà) i la conxorxa dels camarades comunistes espanyols, que van tramar un pla per liquidar-lo i del qual va haver de fugir retornant a Catalunya sota identitat falsa.

Entre 1950 i 1954, des de la clandestinitat i amb la única ajuda de la seva esposa, Rosa Santacana, va publicar trenta-dos números de la revista Treball. Però un mal dia i a conseqüència d’una delació, va ser detingut per la policia secreta franquista. Va patir quinze dies de tortures i tres anys de judici. Tot i la defensa assumida per un altre cerverí, l’advocat Josep Benet, de pensament netament  independentista, fou condemnat a trenta anys de presó. No obstant, no els va poder complir: l’any 1958 moria a la presó de Burgos pels estralls dels maltractaments rebuts.

Comorera és un exemple de la lluita per la unitat de les esquerres i, alhora, pels drets nacionals de Catalunya. Cercava assolir un Front Nacional que fos “l’aglutinant únic de tots els catalans honrats que lluiten per alliberar-la de traïdors i opressors, de colonitzadors estrangers i de feudals agraris castellans i que a la vegada, impedeixi que el moviment nacional català degeneri en nacionalisme petit-burgès, de reaccions histèriques i sense perspectiva històric” (com escriví l’any 1939). Avui, quan l’hereva d’aquell PSUC que va fundar, la formació Iniciativa per Catalunya, aposta perquè Catalunya esdevingui un subjecte polític sobirà, un Estat, però dins d’Espanya, i relegui l’opció independentista a la consumació de la frustració d’una nova (enèsima) oportunitat d’enteniment i bilateralitat amb l’Estat espanyol, cal recordar Comorera i la seva màxima “som catalans per naturalesa, espanyols per coacció”.

Per tot això, convindria a les forces d’esquerres tenir present a Joan Comorera. Potser amb el seu consell trobarien arguments per superar les diferències sectàries i, en un afany integrador, unificar esforços per plantar cara als abusos del capitalisme voraç i les burles de la casta dels de sempre:  “perquè no torni a succeir mai més, contra el llop carnisser del capitalisme monopolista no coneixem, companys, més que una recepta: la del nostre Manelic” (conferència “La Nació en la nova etapa històrica”, 1944). I també al front de la defensa de la nació,  en el camí del treball vers la consecució de l’Estat sobirà i independent: “Catalunya, retallada, trossejada, esclavitzada, és per sempre una nació i els catalans, pàries en la pròpia terra mare, privats de tots els drets i llibertat, no hem perdut ni venut la consciència nacional i ens servim del nostra idioma mil·lenari com el més preat instrument de cultura: de pensament, de sentiment, de treball, d’acció, de lluita ” (article “Catalunya és una nació”, 1952).

Així doncs, a banda de recordar-lo entre l’avinguda Macià i el carrer Tarradellas, amb el nom d’una via urbana (honor que comparteix amb diversos representants de l’antic règim i fins i tot d’algun militar feixista), mereix tenir més presència a l’imaginari de la seva Cervera natal. I que consti que no és poc mèrit que, com a docent que era, doni nom a un centre de formació d’adults, però trista paradoxa és que aquest estigui emplaçat a un carrer dedicat al Duque de Ahumada, l’aristocràtic fundador de la Guàrdia Civil, cos armat on s’integrava la Brigada Político-Social que el va detenir i torturar quan comptava seixanta anys d’edat.

Però, fet i fet, rellegir pàgines esgrogueïdes ens fa mandra a tots plegats, i reivindicar ideòlegs comunistes encara produeix gratera. Som més de batalletes de contertulians, piulades enginyoses i lemes creatius, que de visitar vells lluitadors derrotats en una guerra que ens sembla llunyana. És més modern afirmar que ja no existeixen diferències entre les dretes i les esquerres, que identificar-se i comprometre’s amb un ideari decididament transformador… Nogensmenys, com va escriure algú, si no aprenem de la història, ens veurem condemnats a repetir els errors comesos en el passat.

Nota: agraïment a en Jaume Marsol i en Juli Lago pel seu apunt a temps