Camarada Mercè

Diuen que per saber on volem anar, abans cal saber d’on venim. Per això, és avui molt oportú reivindicar la memòria d’una dona nascuda a la Segarra històrica, valenta, feminista i antifeixista, exiliada política i amnistiada massa tard: na Mercè París Castany.

La nostra protagonista va néixer l’any 1916 al poble de Ciutadilla, a la Baixa Segarra. De molt jove va haver d’abandonar amb els pares i germans la vall del Corb per traslladar-se a viure a la ciutat de Lleida. Allí va cursar estudis de magisteri i va començar a exercir de mestra en una escola de la Generalitat republicana. Com d’altres companyes de professió, l’any 1936 ingressà en el PSUC, fundat pocs dies després de la rebel·lió colpista i que comptava com a primer secretari general un altre segarrenc, el cerverí Joan Comorera. 

Quan els primers vols de l’aviació feixista començaren a amenaçar la capital de la Terra Ferma, la Mercè es va fer càrrec d’un grup d’infants lleidatans que foren traslladats a Barcelona fugint de l’envit dels franquistes. Al febrer de 1939 creua la frontera i és destinada a Labouheyre (La Bohèira, en occità), al departament de les Landes franceses, on residirà amb una comunitat de prop d’un miler de refugiats espanyols, bàsicament ancians, dones i infants. Allí s’encarrega del repartiment dels queviures, especialment curosa perquè als nens i nenes no els faltés el menjar. Alta, forta i enèrgica, de seguida va liderar el grup de la distribució dels aliments, vetllant sempre per l’abastiment de llet als més petits. Alhora, entra amb contacte amb militants del partit comunista francès, fins que la gendarmeria li limita la mobilitat fora del refugi.

Al mes de maig de 1939, seguint instruccions del PSUC adreçades a ella i a la seva companya Carme Roure, mestra targarina, i sota vigilància dels gendarmes, van agafar un tren fins a París, acompanyant altres refugiats militars espanyols. Allí va ser rebuda per Dolors Piera, filla de Puigvert d’Agramunt, també mestra i militant del PSUC, primera dona regidora a l’Ajuntament de Barcelona (1937 – 1939), que treballava en l’Oficina internacional per a la Infància. Dolors les va assistir a l’ambaixada soviètica per gestionar l’obtenció del passaport.

Des de la capital francesa, de nou en tren, Mercè i Carme van sortir cap al port de Le Havre per embarcar en el vaixell Maria Ulyanova (anomenat en homenatge a la germana petita de Lenin) en direcció a la URSS, juntament amb prop de quatre-cents refugiats espanyols (entre civils i militars). El 3 de juny de 1939 arribaven a Leningrad. Novament sobre rails, eren traslladats cap a Ucraïna, on les esperava el propi Joan Comorera.

A la URSS, la Mercè va residir al llarg de més de vint anys. Allí va participar en els equips pedagògics que es feren càrrec dels prop de tres mil nens i nenes arribats a les vint-i-dues escoles que Stalin va organitzar pels espanyols refugiats. D’aquesta manera fou mestra de centenars d’infants, no només exiliats espanyols, sinó també d’altres nacionalitats, fins i tot xinesos. Després de dues dècades a la URSS, va marxar uns anys a viure a Mèxic, fins que decidí tornar a Espanya.

Finalment, al mitjans dels anys 60, trepitjava de nou la ciutat de Lleida, on al desembre de 1966 seria designada directora del Colegio Juan Ramón Jiménez. No obstant, fidel a la militància, s’incorporà al moviment comunista en la clandestinitat. Els seus companys maldaren per evitar que estigués molt exposada, ja que els seus antecedents la feien molt visible per la brigada político-social, que la vigilava estretament i la visità a casa en més d’una ocasió. Per això no concorria a les manifestacions ni a les xerrades públiques, però sí que participava activament a les reunions clandestines més restringides, algunes de les quals tenien lloc al seu petit pis a l’avinguda de Madrid, als blocs de José Antonio.

La seva activitat es canalitzava a través d’una llibreria del carrer Alcalde Costa, on anava a comprar la premsa i rebre les consignes del partit. Alhora, va rebre a casa seva una màquina multicopista a través de la qual, amb l’ajuda de Glòria Moreno, catedràtica de l’Institut Màrius Torres, confegia fulletons i pasquins volants a petició de qualsevol moviment de l’oposició antifranquista. D’aquesta manera va imprimir documents de moviments obrers, camperols i culturals, tot i el risc que suposaven els prims envans dels pisos del bloc, que expandien el soroll de la copiadora. Per raó d’això, i per por a ser delatada pels veïns, la impremta va ser traslladada a casa d’un altre militant antifranquista, Domènec Girona, que es va considerar un altre espai més idoni i discret.

El 9 de juliol de 1978 va morir, essent enterrada a Alcarràs, on hi tenia parents. A l’octubre de 1983, cinc anys més tard, per raó de les lleis d’amnistia, el Ministeri d’Economia i Hisenda li reconeixia els drets inherents a la seva condició de funcionària de la Generalitat republicana, concedint als seus hereus els drets sobre la pensió corresponent.

Avui, gràcies al treball d’un dels capdavanters de l’antifranquisme a Lleida, en Ventura Marcó, la Mercè París no ha caigut en l’oblit. La lluita per la Memòria Democràtica i contra l’amnèsia històrica ens crida a reivindicar-ne el nom i l’obra, especialment en un temps on els valors del feminisme i el combat contra el feixisme tornen a ser necessaris i urgents. La Mercè, la Carme, la Dolors, la Glòria… totes les protagonistes d’aquesta història, campiones de la lluita que mai s’atura pels Drets i les Llibertats, moltes d’elles injustament silenciades, fan ben vigent la frase de Michelle Bachelet: “quan una dona entra en política, canvia la dona; quan hi entren moltes dones, canvia la política”.