Carreus i carretons pel pedregar

A la Segarra comencem l’any nou amb una notícia vella: un altre element de patrimoni que, pedra a pedra i davant la mirada desesperada de la ciutadania, avança en la seva ensulsiada. Novament, sense presses ni pausa, una fortalesa medieval s’esmicola, per desesper d’aquells que se l’estimen: el castell d’Alta-riba. Els darrers esdeveniments fan témer que aquest “bé cultural d’interès nacional” tampoc arribi a bufar les espelmes del mil·lenari. Després de sobreviure a segles de conquestes i batalles, desamortitzacions i abandonaments, serà definitivament derrotat pels dos enemics més poderosos: la burocràcia administrativa i la indiferència institucional.

La intempèrie continuada n’ha accelerat la degradació. Recents despreniments de carreus afecten la torre i diverses dependències del recinte sobirà i les amenacen amb el col·lapse definitiu. El castell podria córrer la mateixa sort del seu veí de Gàver, de similars característiques arquitectòniques i històriques, i en un estat de ruïna encara més pronunciat; però entre un i altre hi ha un fet diferencial que fa les circumstàncies especialment preocupants: a Alta-riba existeix, des de l’any 2010, una activíssim col·lectiu humà que lluita per la preservació i posada en valor del castell. Per això, si bé a Gàver no es coneix cap empeny per reivindicar activament la conservació del castell (tot i que sí que es va actuar decididament per la restauració de la propera església romànica de Santa Maria), l’Associació d’Amics del Castell de Sant Miquel d’Alta-riba està compromesa (i molt) en la voluntat de recuperació. L’AACSMA ha demostrat amb escreix la seva capacitat de treball, tant des de l’àmbit de la gestió (amb contínues instàncies a les administracions implicades), de la feina sobre el terreny (amb el descobriment i desenrunat, a pic i pala, de diversos espais de la fortalesa), com de l’activisme sociocultural (amb el retorn de la relíquia de Sant Jordi, la celebració anual del festum castrum per donar a conèixer el lloc, l’organització de visites turístiques, etc); no obstant, parafrasejant aquell monarca hispànic, no comptaven haver-se d’enfrontar als “elements”… Avui, després d’anys de tràmits estèrils davant la Generalitat, els esculls burocràtics plantats de forma reiterada i cruel pels responsables de Cultura i d’Urbanisme estan a punt d’ofegar les energies i les il·lusions d’un grup de dones i homes entossudits en preservar llurs cultura i identitat, fer-ne font de riquesa i llegar-la a les generacions futures.

És aquest un nou exemple de com des dels àmbits públics de responsabilitat en la gestió dels actius patrimonials i culturals es menysté, quan no es combat activament, els esforços de la societat civil en la defensa del seu patrimoni. No és un cas nou: com a mostra, també ben recent, tenim la dissolució de les institucions civils creades fa dues dècades a l’entorn de la conservació d’altres dos castells de la Segarra històrica (els de Ciutadilla i de Maldà), els quals, després de trobar continuats pals a les rodes en les seves iniciatives de restauració, patir la negació reiterada del pa i la sal en les seves peticions pressupostàries, constatar amb impotència reiterats despreniments en muralles i cobertes i veure’s tractats despòticament pels tecnòcrates de l’Administració han abaixat els braços i s’han dissolt, tot traspassant les seves demandes a una altra institució, aquest cop pública, lligada de mans i peus i de futur més aviat incert: el Consell comarcal (de l’Urgell, en aquest cas).

Ciutadilla

Maldà

A més, paradoxalment, la notícia gairebé se solapa a un altre titular semblant: l’ensulsiada i amenaça de col·lapse del castell de Vergós Guerrejat, també pertanyent a Estaràs. Un primer pensament ens faria concloure que aquest municipi està de pega, però conèixer la situació ens ho desmenteix… Que dos castells pateixin despreniments no és pas -ni a la Segarra, ni al general del país-, cap esdeveniment extraordinari, sinó que allò que ho fa especialment notable és que la desgràcia transcendeixi. Si els deterioraments de Vergós Guerrejat i d’Alta-riba han estat notícia (i malauradament ho seguiran essent) és pel fet que darrera hi ha un Ajuntament i un col·lectiu a qui això preocupa seriosament; el consistori d’Estaràs ha demostrat amb fets la seva aposta pel castell de Vergós, restaurant-ne la seva immensa teulada i publicant el projecte de transformar-ho en equipament d’activitats socials, turístiques i culturals. D’altres castells (com el mateix de Gàver, o Mont-ros a Sant Ramon, o Castellnou a Cervera, o el Llor, a Torrefeta i Florejacs, per posar alguns exemples propers) s’esllangueixen dia a dia sense vessar cap gota de tinta en rotatius ni activar cap píxel en pantalles…

Gàver

Mont-ros

El Llor

Castellnou d’Oluges

Davant d’aquest panorama poc encoratjador, no val rendir-se. La burocràcia és un monstre terrorífic i, quan es mescla amb el despotisme i la manca de voluntat política de l’Administració, esdevé quasi invencible: però no està tot perdut. En aquests moments, la batalla se centra en el camp de la informació: per sort o per desgràcia, el soroll atemoreix a la fera. La societat civil, conscienciada, organitzada i militant al voltant d’una causa, té a les seves mans la poderosa eina de la informació. Avui és molt més poderós un titular de premsa o una etiqueta (“hashtag”) a les xarxes socials que un centenar d’instàncies, al·legacions i recursos per via administrativa.

Arribarà el dia, confiem, que la preservació del patrimoni serà un bé considerat i emparat des de la més absoluta normalitat, però per arribar a aquesta fita caldrà recórrer un llarg i esgotador camí. Talment -després de dècades de lluita- s’ha assolit certa normalització en el respecte de valors com els mediambientals o la igualtat de gènere, també algun dia la irrenunciable tutela de la cultura i el llegat històric formaran part intrínseca de la gestió ordinària del bon govern. No obstant, encara som a les beceroles i tots els agents implicats (des dels àmbits polítics, socials, educatius i professionals) hauran de fer una profunda reflexió.

Ara i aquí, però, els carreus d’Alta-riba no poden esperar més. Ha arribat l’hora que surtin projectats a esberlar la testa del Goliat mandrós i burocratitzant. El cuir de la fona d’en David ha començat a girar. Als filisteus els convé esmolar l’eina…