Arquitectura popular de la Segarra

Fa uns mesos, la Fundació Territori i Paisatge de la Caixa de Catalunya (qepd), ens presentava amb bombo i plateret un projecte per a protegir el paisatge tradicional dels secans de Lleida i, amb l’horrorós nom de “terres eixutes”, afirmava que “l’arquitectura popular és el romànic del secà”. Certament, un projecte carregat de bona voluntat i molt engrescador que la crisi ha deixat en via morta.

Per la seva banda, amb esforç i tenacitat, la comarca de les  Garrigues acaba de posar en marxa una Ruta per a conèixer les cabanes de pedra seca que esquitgen el seu paisatge rural. Magnífica iniciativa que posarà aquests elements del patrimoni tradicional al lloc que es mereixen, dotant-los de la dignitat perduda i en el centre d’un projecte de  dinamització turística i social de primer ordre.

Però, i la Segarra? Què potser no té patrimoni arquitectònic per a crear les seves pròpies iniciatives? Què potser els padrins no varen deixar una bona colecció de cabanes, marges, pletes, fonts, basses, peixeres, piques, forns… que valgui la pena reivindicar? És clar que sí! La comarca de la Segarra pot presumir d’una arquitectura tradicional, feta amb pedra seca i suor, integrada dins un paisatge rural i estepari, encara poc transformat per la ma de l’home, que pot ser la base del disseny de rutes turístiques i lúdiques. Ara, que ens omplim la boca reclamant que cal “posar en valor” el nostre patrimoni o defensant un “turisme identitari”, és el moment d’actuar.

Magnífics treballs de restauració i catalogació ja estan llestos des de les
iniciatives privades, ara cal una voluntat seriosa de senyalització, organització, dinamització  i integració dins iniciatives de potenciació turística i econòmica que ho posin en marxa.

 

Podeu veure un recull d’imatges més ampli al meu àlbum fotogràfic (“enllaços“)