Turisme freaky

Tanquem un altre any on, novament, el turisme, etern sector estratègic pel desenvolupament econòmic i social de la Segarra, no ha acabat d’enlairar-se. Certament s’han afegit un seguit d’iniciatives ben engrescadores, com Sikarra Nostra, el centre d’interpretació de la Segarra de Sant Guim de Freixenet, o ha ressuscitat l’associació Segarra Turística i Rural, dins la qual els emprenedors turístics de la comarca miren de fer molt amb poc… No obstant, d’altres projectes que il·lusionaven (com el CAT de Cervera o l’associació Vall del Llobregós), semblen haver embarrancat, òrfenes de pressupost, voluntat o energies.

Quin és el motiu que impedeix que el turisme esdevingui, una vegada per totes, un actiu real, tangible i estable per l’emprenedoria i el desenvolupament comarcal? Que cadascú dels agents intervinents n’assumeixi les culpes i en faci la seva anàlisi. No obstant, un motiu pot ser la manca d’identificar l’element referencial que distingeixi la Segarra dels altres destins del país, la particularitzi i en faci un destí singular. El lema de “terra de castells” està arnat i, si bé és innegable que la Segarra compta amb un dels millors i més extensos conjunts patrimonials de castells i fortaleses, només una ínfima part són accessibles al turisme i, a més, el mateix eslògan està essent explotat per l’Anoia, el Bages, el Pallars Jussà i d’altres destins de proximitat. D’altres propostes, vinculades a la producció agrària, al paisatge, a la vida tranquil·la (“slow life”) o els esdeveniments també costa que arrelin.

Per això, sense que serveixi de precedent, proposo gratis et amore, una nova tendència que podria esdevenir l’eix de la tematització del turisme segarrenc: el “turisme freaky”. D’entrada, cal incidir en que, en català correcte, n’hauríem de dir “turisme estrafolari” o “turisme extravagant”, però el fet d’emprar un neologisme tan estès avui en dia ajudarà a arribar al gran públic. El terme conceptualitza aquella activitat turística que té com a focus d’atracció algun espai vinculat a un esdeveniment o personatge que s’hagi fet (o potencialment es pugui fer) un lloc en l’imaginari popular com a referent d’experiències que per escatològiques, ridícules, morboses o absurdes siguin una mostra dels infinits límits de la ximpleria humana. Aquest tipus de turisme inclou notes de fetitxisme, donat que el turista cerca el detall que entronca amb l’episodi, d’exhibicionisme, ja que el visitant gaudirà fent saber a tothom que ha estat allí, de tecnologia, perquè les xarxes socials tenen un gran paper de difusió, i d’egolatria, amb el benentès que el turista es posicionarà per sobre del bé i del mal, opinant sobre l’episodi i fent-ne crítica humorística i cínica. El fenomen anirà sovint acompanyat de la “selfie”, un altre anglicisme que refereix el que fins ara coneixíem com “auto-foto”, l’auto-retrat que l’usuari d’un telèfon mòbil amb càmera es fa en l’espai en concret o amb el personatge en qüestió i que procedeix, en qüestió de dècimes de segon, a compartir urbi et orbi gràcies a les xarxes socials.

Acceptada la tesi de la bondat d’aquesta proposta, hom podria dubtar del seu retorn, de la seva potència de generar riquesa, per la qual cosa podríem analitzar alguns exemples recents. Cerquem, per exemple, la gran quantitat d’imatges que trobarem de turistes prenent un cafè amb llet a la Plaza Mayor de Madrid, en homenatge a l’immortal monòleg de l’alcaldessa Anna Botella davant del COI, i preguntem als castissos hostalers si estan satisfets amb l’empenta donada, o consultem als venedors de records de la romana Piazza del Colosseo el número de reproduccions de l’amfiteatre que van vendre durant els dies següents que el senyor Tartaglia n’estampés una al rostre de Silvio Berlusconi. Considerem també en el gran número de visites que va rebre el museu Darder de Banyoles els anys de la polèmica al voltant de l’exhibició del guerrer bosquimà dissecat, en l’increment de vendes de les reproduccions en baquelita de la corona d’espines després de la famosa fotografia que el President Maragall va fer al seu Conseller en cap Carod Rovira o en la llista d’espera que hi ha a dia d’avui per entaular-se al reservat del barceloní restaurant la Camarga.

I quins serien, a la nostra comarca, els destins per atraure aquest turisme freaky? Trencant amb la meva modèstia habitual, no puc estar d’assenyalar que a Florejacs ja fa temps que estem experimentant amb aquesta tendència i que l’atractiu del fantasma de la dama de les flors (extret de la llegenda recollida per Amades) o, més recentment, de l’esperit de la monja que habita al castell de les Sitges (inspirat en un conte de Manel Canals i que, fins i tot, ja té presència al twitter), són poderosos reclams. D’altres destins no prou explotats podrien ser l’entrada de Santa Maria de Cervera sobre la qual penja la gàbia de ferro on fou exposat el cap de l’impiu Josep Balaguer, el camí vora l’Ondara, prop de Vergós, on el futur rei Ferran el Catòlic va conèixer a la seva amant Aldonça d’Ivorra, la creu de Sant Ramon de Torà, on diu la tradició que va caure (i alçar-se de nou) l’ase que duia les despulles del Sant, la placa de la Liga contra el Mal Hablar de la Plaça de l’Església de Guissona o la lauda existent al pati de la Universitat de Cervera que recorda la memòria d’un tal Francisco Franco Bahamonde… També, pels més morbosos, esdevé a Cervera fita obligada la porta de la mesquita on un cèlebre regidor va saltar a la fama, artefacte incendiari en mà, a Torà el parc on va patir martiri el gos més plorat del municipi o a Biosca la cruïlla de camins on fou cremada la darrera dona acusada de bruixeria a Catalunya, entre d’altres escenaris singulars que ben segur, amic i paisà lector, bé coneixes.

Aprofitem, doncs, l’immens potencial segarreta també en aquest camp i mostrem amb orgull i visió emprenedora les fites del frikysme que engalanen el nostre territori.

Imatge

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 30 Desembre 2013, in Sin categoría, Turisme and tagged , , . Bookmark the permalink. 2 comentaris.

  1. victor rabassaire

    No cal forçar als viatgers amb idees d’emblanquinador. Cal ser honest a la terra. Més turisme, menys personalitat. No sigui, que acabeu fent campanya del tipus ” stay at home”.

  2. Una iniciativa original i divertida que ens afegim per anar donant forma. En el cas del frikysme històric trobo que les teatralitzacions o escenificacions d’aquests fets i personatges que proposes poden tenir la seva gracia. Imagina’t una 1ra Trobada de Fantasmes de Castell, on davant d’un public al·lucinat pel singular esdeveniment, espectres amb nom i cognom llueixen les seves gales i intercanvien les seves etèries experiències. I perquè no una singular recreació de la 2a Guerra Carlista en territori segarrenc, que agrupi diversos municipis, al més estil Gettysburg. Quants frikys vestits de guerrillers carlistes i soldats de l’exercit liberal, es sentirien atrets per l’esdeveniment!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: