Cucs barrinaires

El món de la biologia és fascinant! No fa ni tres anys, un mol·lusc marí, perforador de la fusta, propi de les costes de l’Amèrica austral i conegut històricament pels mariners per causar estralls en embarcacions i molls, saltava a la fama: el seu nom era bankia i, al cap de molt poc temps de presentar-se al públic espanyol amb fanfàrries i llums de color, provocava un forat a les finances espanyoles del qual trigaran dècades a recuperar-se. Aquest mol·lusc bivalve està dotat d’un òrgan, batejat pels entesos com “perforatium”, que el faculta de gran capacitat per barrinar i obrir grans orificis que esdevenen fatals per a la flotació de les embarcacions…

Quan encara restem astorats pel foradot provocat per aquest animaló, un altre mol·lusc bivalve marí es llança també a l’atac àvid de perforar el nostre país. En aquest cas, el seu nom és teredo i, tot i tenir l’aparença d’un innocent cuc i una llargària inferior a un pam, també està dotat d’unes poderoses glàndules taladradores. Aital és la seva capacitat perforadora que vulgarment se l’anomena “tèrmit de mar” i colonitza, gràcies al seu resistent cap perforador i al filtratge a través del seu organisme de gran quantitat d’aigua, tot allò que es proposi…

Sota el nom d’aquest perillós i traïdor cuc, al nostre país ha aterrat una corporació multinacional britànica a la recerca d’hidrocarburs no convencionals. Si a Ponent hem d’estar especialment preocupats per l’amenaça de la canadenca Montero Oil, al Ripollès, la Garrotxa i Osona (en una extensió de cinquanta mil hectàrees) l’amenaça respon al nom de Teredo Oil. De fet, després de setmanes de mobilització per part de dotzenes de col·lectius ciutadans i administracions afectades, el teredo ha decidit sortir del catau i presentar-se al públic. Així hem conegut a Phillip Paris, director general de la companyia, venerable ancià que té una imatge que ens resultaria ben familiar entre els acabalats jubilats que s’han retirat a viure a les poblacions de la Costa Brava, on frueixen d’un joiós retir a l’escalf d’un Sol que els hi era negat a l’arxipèlag britànic. Amb un  correctíssim espanyol ens informa que “tal vez” hauran de tallar un o dos arbres per fer arribar els equips al terreny i que vetllaran perquè tot el material tòxic que faran emergir del subsòl no esquitxi més enllà de les basses previstes per a recollir-lo. En exclusiva per la televisió del Grup Godó, portaveu oficiós del lobby promotor de l’explotació de Shale Gas, s’ha comunicat que, “de moment”, en les prospeccions no es preveu aplicar la tècnica del fracking o fractura hidràulica, sinó un altre “sistema evolucionat d’estimulació anàloga” que diuen minimitza a la perfecció els riscos i només utilitza “productes químics no complexos”…

Mentrestant, el Col·legi Oficial de Geòlegs de Catalunya, es manifesta favorable a deixar “que les companyies facin les prospeccions per esbrinar quina riquesa hi ha al subsòl” i un dels més destacats geòlegs de l’àmbit universitari aprofundeix en aquesta tesi i afirma que “negar-ho seria posar traves a la ciència”. Acte seguit, des de la Direcció General d’Energia i Mines se’ns tranquil·litza afirmant que els permisos concedits de prospecció no contemplen l’aplicació del fracking.

En conseqüència, ja està tot preparat perquè, després de la zona Ripoll, el nostre Govern català concedeixi les autoritzacions per les més de dues-centes mil hectàrees amb llicències pendents de resoldre, amb el missatge que només es treballa pel desenvolupament de la ciència i amb unes tècniques que són gairebé innòcues… A més, el Govern, seguint la seva política “business friendly”, li ho posa especialment fàcil a l’empresa quan, en una resolució publicada al DOGC de Cap d’Any, rebaixa les fiances que garantirien la restauració del paisatge i el medi afectat des dels gairebé 6 milions d’euros inicials a només 200.000 euros + 3000 per quadrícula minera afectada (unes 30 hectàrees).

No obstant, rere aquesta pretesa innocuïtat dels treballs de prospecció projectats i la minimització i banalització dels efectes que aquests ja tindran sobre el medi natural, l’economia local,  la salut i el paisatge, un seguit d’aspectes queden a l’ombra:

Amb la legislació espanyola actual, el concessionari dels drets de prospecció pot transmetre els permisos a terceres corporacions, obrint pas a una pràctica tan castissa com aquella del “pelotazo” que tan popular es va fer els anys de la bombolla immobiliària. Així, el venerable senyor Paris de Teredo (o el rodanxó senyor López de Montero), no tindran gaires dificultats per, un cop aconseguida la llicència, traspassar-la a d’altres corporacions multinacionals que prenen sempre llurs decisions amb els ulls posats només en la cotització de les seves accions. A més, la llei garanteix la confidencialitat dels resultats obtinguts en els treballs de camp durant un període de set anys, de manera que, tot l’avenç científic anhelat des del Col·legi de Geòlegs, quedarà emmagatzemat durant un llarg període d’anys. A més, la Ley de Hidrocarburos concedeix en exclusiva a l’empresa concessionària els drets de rebre la titularitat de la posterior explotació, de manera que serà només la corporació gratificada amb la llicència la que podrà extraure els hidrocarburs detectats i controlar-ne la seva comercialització. Sense oblidar que és el Govern de l’Estat, superada la fase de prospecció, l’únic competent per decidir sobre l’explotació,sigui quina sigui la tècnica emprada i, amb el precedent que el ministre del ram, en José Manuel Soria, ja s’ha mostrat obertament favorable a l’ús del fracking.

Per si això fos poc, tots aquests drets adquirits per la concessionària generarien unes perspectives llamineres de guanys i unes expectatives ben lucratives que, cas que fossin frustrades per un posterior desenvolupament legislatiu que prohibís les tècniques emprades, donarien lloc a un dret de crèdit per lucre cessant que hauríem de pagar –com sempre- entre tots; de manera semblant, per posar un exemple, a la indemnització milionària  que l’empresa productora d’armament Instalaza (de la qual Pedro Morenés, actual Ministre de Defensa, fou conseller) rebrà del Govern espanyol per la prohibició per part d’aquest de la fabricació del seu producte estrella: les bombes de fragmentació.

A més, només el més il·lús (o el corrupte), pot esperar que les empreses, un cop han costejat tota la gran inversió per cercar els hidrocarburs, resisteixin la temptació de fer assajos amb la fractura hidràulica, en diguin fracking, ECBM, estimulació anàloga o de qualsevol altre manera, aprofitant, a més, que la fase de prospecció està sotmesa a uns controls molt més laxes que la d’explotació.

Se’ns dirà que no hi ha risc, que tot estarà controlat i que, si les coses es fan bé, no hi ha d’haver cap temor. Talment es deia a Aznalcóllar abans que rebentés la bassa de residus tòxics que va enverinar Doñana o a Flix abans que es descobrís la immensa contaminació de residus d’Ercross o a Sallent abans que el barri de l’estació s’enfonsés per efectes de les explotacions de Potassa i quaranta-tres famílies haguessin d’abandonar per sempre casa seva o a Miranda de Ebro quan una explosió va alliberar un gran núvol tòxic o a…