La Segarra per l’ull del temps

El vespre del 7 d’agost de 1962 Josep M. Espinàs plantava els peus a Cervera per iniciar un romiatge per la Segarra. Tot i comptar amb trenta-cinc anys, l’escriptor barceloní ja tenia al seu haver mitja dotzena de novel·les publicades, de força ressò entre el públic i la crítica literària, a banda de diversos reculls d’articles i narracions breus. Per tant, ja era veritablement un escriptor, amb el sentit estricte, popular i –afegeixo- envejable del mot. El seu objectiu, com havia fet al Pirineu lleidatà i al Priorat, consistia a recollir en un quadern esbossos del paisatge i la gent segarrenca per escriure un llibre de viatges. La fòrmula no era gaire original, d’altres escriptors havien recorregut ja la comarca plasmant llurs impressions en un dietari: en Rafael d’Amat, baró de Maldà, a cavall dels segles XVIII i XIX, amb el seu “Calaix de Sastre”, o aquells erudits metges –com els doctors Josep Falp, des de Solsona, i Eduard Camps, des de Guissona- que recopilaren dècades enrere delicioses topografies mèdiques o com el mateix Josep Pla, que dos anys abans havia travessat la Segarra en el seu periple català patrocinat per l’editorial Destino… D’altres ho farien més tard, com el gran –al menys, d’alçada i oratòria- Vidal Vidal, qui beuria de totes aquestes -i d’altres- fonts pel regalar-nos el seu imprescindible “El país de les pomes”…

No obstant, l’originalitat d’Espinàs i allò que ens fa més proper el seu treball és el mitjà de locomoció: el barceloní recorrerà el trajecte no en calessa, ni a lloms d’un èquid ni dins d’un cotxe, sinó amb el “tren espardenyal” -com li diuen a Torà-, és a dir: a peu. Equipat només amb una boina i un vell sarró on hi carrega poc més que la llibreta d’apunts, una pipa, una càmera de retratar i, a voltes, un grapat d’ametlles i un bocí ressec de pastís.

El caminar d’Espinàs té molt de Pla. Segueix al peu de la lletra els consells d’avançar  sense neguits ni dreceres (“quan es va d’un poble a l’altre de pressa i corrent, sense veure res, sense la possibilitat de veure res, ¿es fa alguna cosa més que el ximple?”, escrivia l’empordanès deu anys abans) i d’acceptar la companyia només de caminants que s’adaptin al seu pas contemplatiu, sense defugir –ans al contrari- la trobada casual amb el pobletà i la conversa fugissera que xopa de naturalisme l’estampa. El resultat final és un camí que, essent concebut com un recorregut circular, no deixarà pas al transeünt al punt de partida, sinó que el farà evolucionar fins a caure en la seducció tel·lúrica de la contrada segarreta. Parteix l’escriptor d’una concepció inicial previsible per un intel·lectual barceloní, que s’ha instruït sobre la Segarra a partir dels seus noms il·lustres (hi arriba amarat de Pedrolo, Ausiàs March o Vicenç Garcia, rector de Vallfogona), il·lustrat sobre la seva història a partir de cròniques d’èpiques batalles de conquesta i de prodigioses vides de sants i amb l’imaginari prefigurat d’una terra vedada, de paisatges eixuts i gent eixarreïda, “despoblada i animada només per la presència dels castells”… Nogensmenys, a poc a poc i sempre per gust, hi descobrirà un territori ben viu, carregat de contradiccions, amable amb aquell que el sap escoltar i que es fa estimar per qui s’hi submergeix amb els porus oberts i la ment esponjada.

El resultat final és una aquarel·la on s’hi mesclen els colors terrossos de la vida tradicional dels pobles d’una era que arriba a la seva fi, amb càntirs que encara baixen a les cisternes, cafès dominicals instal·lats en pisos, forns comunals que congreguen als vilatans els llargs vespres d’hivern i colles d’homes que descansen del batre sota l’ombra d’un pi, amb els colors pastel de l’arribada de les màquines de cine, els televisors i els altaveus Telefunken, les primeres piscines d’ús lúdic i la motorització dels nois per anar a festejar lluny de casa. Algunes de les escenes, rellegides avui, semblen enfonsades en la prehistòria, com la del capellà amb sotana envoltat de marrecs sortits de l’escola de Biosca (ai!) o la de la parella de la benemèrita aturant al caminant per demanar-li la documentació, però, vist el caire que prenen els temps, no podrem pas descartar que tornin a la nostra quotidianitat. D’altres, com les nostàlgiques reflexions davant la ruïna i l’abandonament de pobles com Montlleó o Timor, l’afirmació que Guissona “té tot l’aire d’una vila, de centre comarcal” o el vaticini que algun dia Montfalcó serà “conservat dins el possible com qui conserva un museu popular” fan assentir al lector, sense parlar de quan passa “per Cabestany, que és un poblat minúscul”, que farà dibuixar un somriure irònic a qui sovintegi els Comalats. Tot això, sense defugir certa escatologia espontània, amaneix un retrat naturalista de la comarca a través del seu patrimoni històric i llegendari, i del seu paisatge canicular, alenant “una mena de coloració de l’aire ideal per precisar i distingir tots els verds”, i d’un paisanatge de gent “espontàniament oberta” i hospitalària (llevat l’episodi de Talavera), escèptica (“què ens han de venir a ensenyar…”, s’interroga en un moment donat una mestra) i, sovint, rica, treballadora i estalviadora (“li puc dir que la Segarra és la banca de l’Urgell (…). Són treballadors, no tenen vicis”, assegura un rector musicòleg).

Tot plegat, una Segarra trepitjada abans de l’arribada del turisme rural i els restaurants de menú, que l’asfalt tenyís de negre molts senders, que la mecanització del camp buidés moltes llars i esclarís camps d’ametllers i oliveres, que Vallfogona fos amputada del mapa comarcal i que un estol de pròfugs de l’àrea metropolitana arribessin per a fer-se amos de les cases, però no –Déu nos en guard!- de les finques agràries.

Els qui no hi hem vingut a caçar, sinó a ésser caçats per la força i la gràcia del país, sabem molt bé que la Segarra no és una terra vedada”, sentencia Espinàs com a epíleg. No s’hi pot afegir res més. Celebrem que, novament des de Sant Antolí –com vint anys enrere-, algú recuperi l’obra de les lleixes de la biblioteca i, per commemorar-ne el cinquantè aniversari, l’airegi pels escenaris inspiradors. No només per això, val la pena rellegir aquest estiu “A peu per la Segarra”, de Josep M. Espinàs (Edicions la Campana, núm. 160).

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 31 Juliol 2012, in paisanatge, Paisatge and tagged . Bookmark the permalink. 1 comentari.

  1. Molt interessant, en recordo una molt grata lectura, recomanable del principi fins al final. Jo fa temps que em ronda pel cap portar a terme el mateix trajecte que va fer l’Espinàs ara fa 50 anys… És d’aquelles coses que m’agradaria fer al llarg de la meva vida. Només cal trobar el temps i el moment propici…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: