Arxiu del Blog

Cucs barrinaires

El món de la biologia és fascinant! No fa ni tres anys, un mol·lusc marí, perforador de la fusta, propi de les costes de l’Amèrica austral i conegut històricament pels mariners per causar estralls en embarcacions i molls, saltava a la fama: el seu nom era bankia i, al cap de molt poc temps de presentar-se al públic espanyol amb fanfàrries i llums de color, provocava un forat a les finances espanyoles del qual trigaran dècades a recuperar-se. Aquest mol·lusc bivalve està dotat d’un òrgan, batejat pels entesos com “perforatium”, que el faculta de gran capacitat per barrinar i obrir grans orificis que esdevenen fatals per a la flotació de les embarcacions…

Quan encara restem astorats pel foradot provocat per aquest animaló, un altre mol·lusc bivalve marí es llança també a l’atac àvid de perforar el nostre país. En aquest cas, el seu nom és teredo i, tot i tenir l’aparença d’un innocent cuc i una llargària inferior a un pam, també està dotat d’unes poderoses glàndules taladradores. Aital és la seva capacitat perforadora que vulgarment se l’anomena “tèrmit de mar” i colonitza, gràcies al seu resistent cap perforador i al filtratge a través del seu organisme de gran quantitat d’aigua, tot allò que es proposi…

Sota el nom d’aquest perillós i traïdor cuc, al nostre país ha aterrat una corporació multinacional britànica a la recerca d’hidrocarburs no convencionals. Si a Ponent hem d’estar especialment preocupats per l’amenaça de la canadenca Montero Oil, al Ripollès, la Garrotxa i Osona (en una extensió de cinquanta mil hectàrees) l’amenaça respon al nom de Teredo Oil. De fet, després de setmanes de mobilització per part de dotzenes de col·lectius ciutadans i administracions afectades, el teredo ha decidit sortir del catau i presentar-se al públic. Així hem conegut a Phillip Paris, director general de la companyia, venerable ancià que té una imatge que ens resultaria ben familiar entre els acabalats jubilats que s’han retirat a viure a les poblacions de la Costa Brava, on frueixen d’un joiós retir a l’escalf d’un Sol que els hi era negat a l’arxipèlag britànic. Amb un  correctíssim espanyol ens informa que “tal vez” hauran de tallar un o dos arbres per fer arribar els equips al terreny i que vetllaran perquè tot el material tòxic que faran emergir del subsòl no esquitxi més enllà de les basses previstes per a recollir-lo. En exclusiva per la televisió del Grup Godó, portaveu oficiós del lobby promotor de l’explotació de Shale Gas, s’ha comunicat que, “de moment”, en les prospeccions no es preveu aplicar la tècnica del fracking o fractura hidràulica, sinó un altre “sistema evolucionat d’estimulació anàloga” que diuen minimitza a la perfecció els riscos i només utilitza “productes químics no complexos”…

Mentrestant, el Col·legi Oficial de Geòlegs de Catalunya, es manifesta favorable a deixar “que les companyies facin les prospeccions per esbrinar quina riquesa hi ha al subsòl” i un dels més destacats geòlegs de l’àmbit universitari aprofundeix en aquesta tesi i afirma que “negar-ho seria posar traves a la ciència”. Acte seguit, des de la Direcció General d’Energia i Mines se’ns tranquil·litza afirmant que els permisos concedits de prospecció no contemplen l’aplicació del fracking.

En conseqüència, ja està tot preparat perquè, després de la zona Ripoll, el nostre Govern català concedeixi les autoritzacions per les més de dues-centes mil hectàrees amb llicències pendents de resoldre, amb el missatge que només es treballa pel desenvolupament de la ciència i amb unes tècniques que són gairebé innòcues… A més, el Govern, seguint la seva política “business friendly”, li ho posa especialment fàcil a l’empresa quan, en una resolució publicada al DOGC de Cap d’Any, rebaixa les fiances que garantirien la restauració del paisatge i el medi afectat des dels gairebé 6 milions d’euros inicials a només 200.000 euros + 3000 per quadrícula minera afectada (unes 30 hectàrees).

No obstant, rere aquesta pretesa innocuïtat dels treballs de prospecció projectats i la minimització i banalització dels efectes que aquests ja tindran sobre el medi natural, l’economia local,  la salut i el paisatge, un seguit d’aspectes queden a l’ombra:

Amb la legislació espanyola actual, el concessionari dels drets de prospecció pot transmetre els permisos a terceres corporacions, obrint pas a una pràctica tan castissa com aquella del “pelotazo” que tan popular es va fer els anys de la bombolla immobiliària. Així, el venerable senyor Paris de Teredo (o el rodanxó senyor López de Montero), no tindran gaires dificultats per, un cop aconseguida la llicència, traspassar-la a d’altres corporacions multinacionals que prenen sempre llurs decisions amb els ulls posats només en la cotització de les seves accions. A més, la llei garanteix la confidencialitat dels resultats obtinguts en els treballs de camp durant un període de set anys, de manera que, tot l’avenç científic anhelat des del Col·legi de Geòlegs, quedarà emmagatzemat durant un llarg període d’anys. A més, la Ley de Hidrocarburos concedeix en exclusiva a l’empresa concessionària els drets de rebre la titularitat de la posterior explotació, de manera que serà només la corporació gratificada amb la llicència la que podrà extraure els hidrocarburs detectats i controlar-ne la seva comercialització. Sense oblidar que és el Govern de l’Estat, superada la fase de prospecció, l’únic competent per decidir sobre l’explotació,sigui quina sigui la tècnica emprada i, amb el precedent que el ministre del ram, en José Manuel Soria, ja s’ha mostrat obertament favorable a l’ús del fracking.

Per si això fos poc, tots aquests drets adquirits per la concessionària generarien unes perspectives llamineres de guanys i unes expectatives ben lucratives que, cas que fossin frustrades per un posterior desenvolupament legislatiu que prohibís les tècniques emprades, donarien lloc a un dret de crèdit per lucre cessant que hauríem de pagar –com sempre- entre tots; de manera semblant, per posar un exemple, a la indemnització milionària  que l’empresa productora d’armament Instalaza (de la qual Pedro Morenés, actual Ministre de Defensa, fou conseller) rebrà del Govern espanyol per la prohibició per part d’aquest de la fabricació del seu producte estrella: les bombes de fragmentació.

A més, només el més il·lús (o el corrupte), pot esperar que les empreses, un cop han costejat tota la gran inversió per cercar els hidrocarburs, resisteixin la temptació de fer assajos amb la fractura hidràulica, en diguin fracking, ECBM, estimulació anàloga o de qualsevol altre manera, aprofitant, a més, que la fase de prospecció està sotmesa a uns controls molt més laxes que la d’explotació.

Se’ns dirà que no hi ha risc, que tot estarà controlat i que, si les coses es fan bé, no hi ha d’haver cap temor. Talment es deia a Aznalcóllar abans que rebentés la bassa de residus tòxics que va enverinar Doñana o a Flix abans que es descobrís la immensa contaminació de residus d’Ercross o a Sallent abans que el barri de l’estació s’enfonsés per efectes de les explotacions de Potassa i quaranta-tres famílies haguessin d’abandonar per sempre casa seva o a Miranda de Ebro quan una explosió va alliberar un gran núvol tòxic o a…

teredo

Temps de belluga

Som en temps de belluga. La inestabilitat social, econòmica i política del nostre país, instal·lat en un context continental que no li concedeix cap empara, sembla no tenir aturador i encara no s’albira qui vindrà a posar-hi ordre. Ans al contrari. Els moviments d’aquells que campegen lliurament per sobre de fronteres i passaports s’han accelerat, esperonats per la sensació que el nostre món cada cop s’està tornant més un can Garlanda, un can Seixanta global o, allò que amb posat castís i políticament incorrecte traduiríem literalment de l’espanyol dient-ne “berenar de negres”. I, com diu la saviesa popular, “en temps de belluga, campi qui puga”,  pescadors que volen beneficiar-se de les aigües que baixen revoltades s’acosten per aquí com les mosques atretes per la mel…

Així les coses, magnats Forbes acudeixen a la recerca d’uns quants zeros més que s’arrosseguin a la dreta dels seves fortunes. I no s’estan per subtileses: Donald Trump, al passat estiu, animava als seus col·legues parlant d’Espanya, “un país que té febre i és ara el moment d’aprofitar-se’n (…); es pot aconseguir terreny a canvi de res, es pot aconseguir tot a canvi de res!”. Simultàniament, Sheldon Adelsson, s’enriolava organitzant una subhasta a la baixa entre uns terrenys madrilenys i uns barcelonins per infestar-los de totxos, naips i putes. Uns mesos més tard, un tercer, més ric encara, l’Amancio Ortega, s’ha llençat a la compra de propietats immobiliàries de saldo, adquirint edificis emblemàtics al Passeig de Gràcia i a la Plaça Catalunya de Barcelona. Mentrestant, un altre multimilionari, Ian Telfer, qui s’auto-retrata  com a “més oportunista, que visionari”, de bracet amb el ricàs Craige Steinke, des de Montero Energy acudeixen a fer negoci foradant aquest país cada dia més invertebrat i panteixant…

Aquestes conductes ens podrien semblar reprovables i èticament condemnables, però enlloc diu que sigui il·legal aprofitar-se de les oportunitats de negoci. Fet i fet, és un principi ben sabut i repetit abastament aquell que assegura que “la crisis genera oportunitats” i els assessors financers i borsaris ho posen diàriament en pràctica. Els sistema econòmic que permet basar les decisions financeres i empresarials només en criteris que prioritzen el lucre i el benefici i menyspreen altres elements com la raó o l’equitat legitima un model depredador en l’àmbit social, institucional, cultural i ambiental.

I si lamentable és veure grans magnats llençant al cel les seves copaltes sobre les ruïnes de l’Estat Social i de Dret, insultant és veure com, a banda d’intoxicar l’ambient, també pretenen contaminar l’opinió pública. No en tenen prou a deixar-nos a cornuts, sinó que desitgen que els paguem el beure i somatitzem les seves actuacions com si fossin la sortida cap al progrés, el treball i el futur, emprant institucions que haurien de vetllar per la cosa pública i que, fent deixadesa de la seva funció de servei a la societat, els rendeixen vassallatge de servei submís.

Ho vèiem a la Diputació de Castelló, on el mateix President feia d’amfitrió als responsables de la promotora de recerca d’hidrocarburs i d’especulació energètica, cedint-los el propi Palau de la Diputació per explicar les bondats del projecte. Qui ocupa el lloc d’aquell polèmic Carlos Fabra, estalviava feina i recursos a l’empresa dels Telfer, Steinke i companyia per convocar, acollir i seduir a les autoritats locals afectades.

Però, si lleig és veure a un polític rebaixant-se a representar el rol de comercial dels interessos especulatius, encara és més indecorós que ho faci un ens com la Universitat. Així ha estat a la Universitat de Burgos, on rere l’asèptic títol “Shale Gas–Gas Pizarra: Técnicas de exploración y extracción, Aspectos económicos y jurídicos, Relación con el Medio Ambiente“, es va celebrar un acte calcat al de la Diputació de Castelló, convidant a alcaldes i tècnics de l’Administració a escoltar les explicacions d’un seguit de docents que (ves per on!) comparteixen les seves tasques a la Facultat amb serveis retribuïts a les empreses interessades, i evitant la concurrència d’agents subversius tot imposant una quota de 150 euros al públic en general que hi volgués assistir.

Aquesta fórmula de comparèixer rere la pantalla de la Universitat s’ha demostrat exitosa i tot apunta que serà la que s’aplicarà també a Catalunya. De fet, l’empresa Montero Energy ha signat un conveni amb la Universitat de Barcelona per a difondre el seu projecte i és la veu d’un insigne catedràtic de recursos energètics la que es propaga pels mitjans de comunicació lloant les virtuts d’aital projecte empresarial. Així, d’aquell que un any i mig enrere afirmava que “La solución (a la crisis energètica) pasa por gestionar la demanda, eficiencia y ahorro” i que defensava que “es el modelo de desarrollo lo que hay que plantearse”, avui contemplem atònits com canvia de discurs. Des dels mitjans del Grup Godó i sense possibilitat de rèplica, escoltem i llegim al Dr. Mariano Marzo defensar la conveniència d’explotar els recursos fòssils menystenint el medi ambient, les il·lusions i la vida d’aquells que en són directament afectats, argumentant que sempre podran demanar compensacions econòmiques, traient ferro als efectes devastadors de les explotacions i menystenint de forma maniquea les dotzenes de col·lectius i organismes que gosen qüestionar el projecte, a banda de llençar amenaces velades sobre la viabilitat energètica del projecte sobiranista si Catalunya no es postra als peus de les multinacionals en qüestió.

És paradoxal veure com, al final, el capitalisme ha triomfat aplicant precisament els instruments marxistes. Mentre la internacional comunista ha fracassat, ha reeixit la internacionalització del mercat capitalista. Mentre la unió dels proletaris no ha anat mai més enllà d’una utopia, la unió mundial dels grans capitals especulatius és un fet. I, si de l’agitprop, les tècniques d’agitació i propaganda leninistes, no roman més que una colla de bonics cartells en roig sobre negre, el teatret ideologisat i tendent a manipular la percepció del ciutadà i fer-lo partidari de l’ultraliberalisme més voraç compta avui amb actors de la talla de periodistes, polítics i, també, professors universitaris prestigiats socialment.

Poderoso Caballero

La casa en obres

Espai literari de Raül Garrigasait

Maria Freixanet Mateo

És quan escric feminisme que hi veig clar.

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...