Els deliris de la Virreina

La inquilina del Palau Montaner de Barcelona ha decidit embolicar-se amb la bandera espanyola i emprendre una croada contra les tendències secessionistes de la tribu catalana. Imbuïda de l’ardor guerrer que encomana l’àliga imperial de pedra que presideix el fris de la façana de la seu de la Delegació del Govern, al·legoria de temps passats, la senyora Maria de los Llanos de Luna Tobarra ha assumit amb puny de ferro el seu paper de virreina de la colònia. Bandejant qualsevol signe de debilitat i vanes diplomàcies ha insultat la senyera estelada, rebaixant-la a la categoria d’“una bandera de la banda de música del seu poble”, ha emparat als guàrdies civils denunciats per haver agredit a un ciutadà que se’ls adreçava en català, ha donat suport al setge judicial de la llengua a l’escola o ha denegat l’accés del Síndic de Greuges del poble català al Centre d’Internament d’Estrangers. Certament, poc o gens ens ha d’estranyar aquesta conducta en un dona titular d’una currículum imbuït d’un nacionalisme espanyol de pedra picada: la Sra. De Luna ja va destacar en la seva etapa de diputada del PP al Parlament de Catalunya per no emprar mai la llengua catalana i per encapçalar els discursos més apocalíptics vers el futur independent de Catalunya.

Val a dir que la senyora Delegada es va formar en una bona escola mentre l’any 2003 ocupava el càrrec de Subdelegada a les ordres d’una altra aguerrida amazona i despietat assot d’independentistes i rojos: la Sra. Júlia García-Valdecasas, qui saltà a la fama per la fúria repressora amb els que va sotmetre els moviments anti-globalitzadors i alter-mundistes. Personalment, recordo la querella que vaig tenir el goig de signar on se li imputava la tàctica de rebentar manifestacions introduint policies camuflats de paisà que n’instigaven la violència (mecanisme que ha creat escola, s’ha de reconèixer). El Govern espanyol, en aquell temps presidit per En José M. Aznar, la va recompensar promocionant-la com a Diputada a Madrid i, poc després, nomenant-la Ministra d’Administracions Públiques.

Avui, la Sra. Llanos supera amb escreix els mèrits de la seva mentora i encarna una autèntica artillera de l’espanyolisme excloent. Mentre amb una mà signa demandes contra els consistoris que s’han declarat territori lliure i sobirà o que han participat en la convocatòria d’autocars per la manifestació de l’11 de setembre, amb l’altre insta constrenyiments perquè reposin la bandera espanyola a les cases de les viles i, ja posats, a totes les dependències municipals. A més, a hores lliures, investiga l’Associació de Municipis per la Independència i busca les pessigolles al seu president, l’alcalde de Vic. A dia d’avui, dotzenes de municipis catalans -i algun consell comarcal- ja han rebut el cop de pal que els requereix a enarborar la rojigualda, en una mesura que, segons fonts de l’Associació Catalana de Municipis, tindrà un cost d’uns tres milions d’euros per les depauperades arques dels consistoris catalans.

Però el poble català, des de que al segle XV la dinastia dels Trastàmara va instaurar als virreis, ja està acostumat a ser coaccionat i reprimit pels representants de la Corona…

Recordem sinó a l’Infant Enric, lloctinent de Catalunya durant el regnat de Joan II, quan per motiu de les seves campanyes contra la Generalitat i el carnatge damunt les forces catalanes a la batalla de Rubinat es va guanyar el títol “d’enemic de la terra” per part de les autoritats catalanes. Fem memòria de Frederic de Portugal, virrei que durant el regnat de Carles I es va guanyar l’odi dels catalans pels seus continuats abusos de poder contra les Corts catalanes i la instrumentalització del Tribunal de la Inquisició per reprimir als mandataris locals. O tinguem present a Diego Hurtado de Mendoza, virrei de Catalunya per designis del seu sogre Felip II, que el volia el més allunyat possible de les corts castellanes per la seva incontinència amb les baixes passions: llurs aventures faldilleres eren tapades amb la seva afició a ordenar execucions sense parar compte amb els furs de la terra. Per no parlar del setè Duc d’Alburquerque, aquell virrei que al segle XVII va jurar el seu càrrec amb la màxima “guardaré las Constituciones que me parece y las demás no”; el seu govern es va fer cèlebre perquè, sota l’excusa de perseguir el bandolerisme, va estendre la pràctica de demolir els castells d’aquells que es mostraven renuents al seu govern. A l’alçada d’aquests trobem també a Dalmau III, comte de Queralt, odiat pels segadors per arremetre contra la resistència catalana que es revelava davant dels abusos dels terços castellans.

Els Decrets de Nova Planta varen suprimir formalment als virreis i al seu lloc van imposar els Capitans Generals, els quals ben aviat varen estar a l’alçada catalanofòbica dels seus antecessors…

Així, trobem a James Fitz-James, duc de Berwick, cap dels exèrcits borbònics en la derrota d’Almansa i en el setge i la presa de Barcelona de l’11 de setembre de 1714, o al sanguinari Charles d’Espagnac, motejat com “l’assassí de Catalunya”, que va instituir un veritable règim de terror al Principat, executant arbitràriament a tort i a dret i ballant al peu de les forques, sense oblidar a Antonio Van Halen, capità general que ordenà el bombardeig de Barcelona l’any 1842.

Ja al segle XX, noms com Joaquim Milans del Bosch, qui va donar cobertura al pistolerisme de la patronal per ofegar els moviments obrers, o l’ínclit Miguel Primo de Rivera, liquidador de la Mancomunitat de Catalunya i demolidor de tota simbologia catalanista, van també despuntar dins la plèiade de Capitans Generals…

En conseqüència, la guerra de banderetes de la senyora Delegada no ens ha de fer patir gaire. Tinguem pel cert que Sra. Llanos de Luna es limita a fer mèrits davant dels seus Caps amb el desig que la cridin de la Cort per promocionar-la a algun Ministeri. Els catalans, curats d’espants i assenyats, ja no l’esbudellarem com vam fer amb Dalmau III de Queralt ni la llançarem al riu amb una pedra al coll com va succeir al Comte d’Espagnac, sinó que ens limitarem a patir-la en silenci, talment una hemorroide, fins que la deixem enrere, sense rancor ni revengisme, en l’avenç per un camí que ja no té aturador.

Imatge

Llanos de Luna

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 12 febrer 2013, in Sin categoría and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: