Ací jau un escolà

Ja fa dies que vam deixar enrere el 2014. Fou aquell un any marcat per la gran efemèride de la commemoració dels tres segles de la derrota de Barcelona a mans de les forces borbòniques. Sonades han estat les celebracions en motiu dels tres-cents anys i envigorits els sentiments patriòtics de bona part de la població. A banda del tri-centenari, també han estat recordats el centenari del naixement del poeta Joan Vinyoli i de la constitució de la Mancomunitat de Catalunya o els cinquanta anys de la mort de l’escriptor i periodista Agusti Calvet, “Gaziel”. No obstant, ha quedat oblidat un fet que es va succeir fa quatre-cents anys i que va colpir el poble de Vallfogona de Riucorb…

En aquell temps, aquesta parròquia baix-segarrenca era ocupada pel seu veí més il·lustre: en Francesc Vicenç Garcia, conegut històricament com “el rector de Vallfogona”. El mossèn habitava la rectoria acompanyat, com era costum, per una majordoma i per un escolà. I fou precisament l’any 1614 quan l’escolà va emmalaltir i morir, causant un gran trasbals a tota la població i inspirant uns dels versos més coneguts del poeta del Parnàs: “Ací jau un escolà / del temple de Vallfogona, / que dol i llàstima donà / als bronzes que repicà / en los breus anys que logrà / tan bon designi prengué, / que de dotze que en visqué, / sis a l’Església en serví; / i a millor vida partí / lo qui la partí tan bé…”.OLYMPUS DIGITAL CAMERA

El minyó, de nom Peret, va ser adoptat pel rector quan, trobant-lo desemparat als encontorns de Verdú, li va preguntar pel seu estat. La contesta va ser feta en vers: “vinc de Tàrrega / me’n vaig a Verdú / em dic Pere / i no m’estic amb ningú”. Comptava només sis anys i aital enginy va admirar l’atenció de Garcia, que el va portar a Vallfogona perquè fos el seu escolà. Ben aviat, la complicitat entre ambdós, però també els duels d’inventiva, donaren lloc a un ric anecdotari que, sovint més en forma de llegendes que d’històries veritables, engruixirien la història del gran poeta del barroc català.

Una de les historietes més delicioses conta  que, darrera una estampa de pa d’àngel, hi havia un xicot més llest que una fura: una vegada, el minyó, va servir per sopar al rector un pollastre guisat a la cassola. De seguida el capellà es va adonar que a l’au li mancava una pota i va recriminar-li que s’hagués menjat l’altre cuixa. El desvergonyit, però, va voler eludir la culpa dient que l’aviram del galliner només tenia una cama. Per demostrar-m’ho, va acompanyar Garcia al corral, on li va mostrar les gallines que, com que estaven adormides, descansaven sobre una pota. El rector, però, per desfer l’engany es va posar a picar de mans: les bèsties, esvalotades per l’espant, varen saltar i córrer amunt hi avall, desmuntant les raons de l’escolanet. Però aquest, lluny de reconèixer a seva culpa, li va etzibar: “doncs perquè no ho féieu això de picar de mans, quan érem al menjador i teníeu el pollastre sobre la taula?”.

En una altra ocasió, el rector el va manar a l’hort a recollir un parell de figues. L’encàrrec, però, era un parany per pescar-li la dolenteria: el capellà va quedar-se a observar-lo des del finestró de la cambra i va contemplar com, de camí, no podia resistir la temptació d’aquells fruits primerencs i dolços i se’n cruspia un. En arribar, el va renyar, tot dient: “Peret, com ha estat que t’has cruspit una de les dues figues?” i el bergant, posant cara de no haver trencat mai un plat, va clavar queixalada a l’altra, tot dient: “ho he fet així, senyor Rector”…

Val més ser golafre que ruc”, diuen que exclamava sempre en Peret per excusar les seves trapelleries, i que mai s’abstenia de tripijocs per poder fer algun traguinyol del vi de missa de la bóta del racó de la rectoria. Per aquesta raó, el mossèn l’obligava a anar i tornar del celler cantant ben alt.

OLYMPUS DIGITAL CAMERASis foren els anys que en Peret va servir al rector de Vallfogona, fins que una malaurada malaltia se’l va endur a la tendra edat de dotze anys. Fou tanta la commoció que va patir en Garcia i tan alta l’estima que li tenia que va decidir sebollir-lo dins l’església, honor que ni tan sols tenien els capellans. “De sos ossos lo descans /  baix d’aquesta pica’s funda, / que li torna quan inunda / l’aigua que hi posà amb ses mans”, continua l’epitafi del minyó, en al·lusió al fet que l’aigua baptismal es podrà filtrar fins els ossos del seu cos, que descansa dessota la pica. Avui encara és visible la làpida, amb l’epitafi en qüestió, dins l’església de Santa Maria de Vallfogona, tot i que en un estat de degradació que el fa força il·legible.

El quart centenari hauria estat una bona excusa per recordar un noi al qual ser petit i desnerit li havien aguditzat l’enginy. La mort, arribada abans d’hora, va impedir que el seu talent es desenvolupés en plenitud i que, amb tota seguretat, l’insigne escriptor de Vallfogona tingués un successor digne del seu nivell.

Diu la dita que “abans de ser capellà, convé haver estat escolà” i a fe de Déu que es compleix abastament, tot i que avui en dia en la versió laica: són els cadells formats dins les estructures dels partits, fets a imatge i semblança dels líders, els qui seran recompensats amb els alts càrrecs quan arribi el moment de la jubilació d’aquests, perpetuant el model partitocràtic. Al menys, així era fins que la irrupció dels independents ha deixat plantats alguns dels qui, cercant mèrits en el paper de fidel servidor, han quedat fora de la cursa successòria pel poder. Això sí, d’entre aquests, sempre hi ha algun més espavilat i golafre que d’estranquis ha tingut temps –com el bo d’en Peret- de menjar-se alguna cuixa i queixalar alguna figa…. i ara, que li vagin al darrera amb el flabiol sonant!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 18 Març 2015, in Política and tagged , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: