La baralla espanyola

Des de sempre, els catalans hem estat molt aficionats als jocs de cartes. L’estampa de quatre o cinc persones assegudes al voltant d’una taula coberta amb tapet verd,  jugant a la botifarra, la brisca o el burro, és habitual dins l’imaginari de bars i cafès arreu del principat. Potser les sovintejades prohibicions des dels poder temporal i les reprovacions des del poder espiritual en feren augmentar l’atractiu, o tal vegada és degut a que són una magnífica eina per a combatre el tedi de les llargues vesprades d’hivern, amb l’ajut una copa d’anís, un caliquenyo i una companyia més o menys remugaire…

Des d’una perspectiva de país, aquesta aparentment innòcua passió pels naips també ha condicionat la nostra evolució. Com és palès, de bell d’antuvi vàrem rebutjar majoritàriament els cors, diamants, piques i trèvols francesos, preferint les populars i guardonades cartes del litògraf Heraclio Fournier, conegudes arreu com a “baralla espanyola”. Amb tota seguretat no érem conscients que aquests naips  simbolitzen els instruments del poder (els oros són el diner, les copes la beguda i les espases i els bastos les armes) i que, emprant aquests cartronets de coloraines, acceptàvem submisament i alegre el fet que els pals ens arribessin d’Espanya.

El temps ha vist com perdíem partida rere partida fins que, en època de transició, els catalans varen arribar a la conclusió que el problema no residia en l’espanyolitat dels naips, sinó en el fet que en comptes de jugar-hi, calia emprar-los de forma constructiva: fou aleshores quan, en difícil equilibri, vàrem mirar d’encaixar-los per a fer-ne un castell. L’estructura resultant fou d’una fragilitat exagerada, sotmesa a corrents d’aire que contínuament l’escapçaven i feien caure les seves peces i la seua dèbil fonamentació li varen impedir assolir l’alçada desitjable.

Així les coses, fa set anys, uns nous jugadors varen decidir plegar el castell de baix a dalt i, encetant una nova partida a tres mans, tornar-lo a aixecar. Tot i això, de nou varen emprar les cartes espanyoles, marcades de bon començament, i, a més, no es varen guardar a la màniga cap trumfo. El desenllaç, aquest cop, fou un edifici inestable que, a la primera de canvi, no només va demostrar que era de vol baix, sinó que va començar a trontollar i ensorrar-se. La conseqüència immediata ha suposat l’expulsió dels tres jugadors del tapet verd i la restauració d’aquells que durant més de vint anys havien ja manegat les cartes amb màniga ampla, habilitats de vell tafur i, diuen les males veus, tripijocs inconfessables…

Avui ens trobem que el castell es segueix desmanegant carta a carta i ràfegues de vent provinents de sud i ponent bufen cada cop més sovintejades i fortes. Les darreres rufagades ens han portat uns aires eixuts que amenacen a secar-nos la llengua i tot apunta que la borrasca messetària ens farà volar els pocs oros que ens queden, obligant-nos a cercar refugi i oblit resignat en les copes.

En conseqüència, potser ja és hora de bandejar la baralla espanyola i alçar el castell català amb cartes nostrades: podríem substituir les espases per falçs, els bastons per gaiatos, les copes per porrons i -això sí!-, lligar ben curt els oros? Tal vegada en aquest instant, amb els nostres naips, gosaríem participar al gran taulell del món. Només així ens deixarien asseure a les taules de l’escena internacional, manejar d’igual a igual amb els principals jugadors i demanar carta als veritables crupiers.

Ara bé, els restaurats directors de joc ens diuen que encara no, que estripar la baralla espanyola ens podria estroncar la partida i que cal seguir jugant-hi, potser amb les cartes panxa amunt. No obstant, cada dia està més clar que només amb els nostres propis naips podrem deixar de fer el burro per plantar una bona botifarra i, d’una vegada per totes, guanyar la mà, deixant a aquells que ens prenen els oros a cop d’espases jugant al solitari…

Si no és així, vist que amb els naips de la baralla espanyola seguirem de derrota en derrota, serà millor que oblidem els jocs de cartes i ens dediquem al parxís.

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 27 Desembre 2010, in Política. Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: