Cop d’ull al Guerxo

El castell de Concabella rendeix homenatge al qui segurament és el fill més il·lustre dels Plans de Sió: l’escriptor Manuel de Pedrolo. Merescut record a algú que, millor tard que mai, ha estat cridat a ser objecte de reivindicació com a figura cabdal de la literatura compromesa de la Catalunya del segle XX. El prolífic autor té ara el seu espai expositiu fix al castell, amb el títol “Pedrolo, més enllà dels límits”, i des de fa escassos quinze dies també hi té dipositat el seu arxiu documental. No obstant, hi ha un altre personatge, també fill dels Plans de Sió, com Pedrolo, però nascut un segle abans i en una família gens aristocràtica, que també mereix un espai expositiu: en Pere Sorribes, conegut com el “Guerxo de Ratera”.

A llevant de la vila de Ratera s’alcen les migrades ruïnes de la casa natal del nostre protagonista. Construïda més enllà del clos del poble a finals del segle XVIII, encara avui és coneguda  amb el malnom de “cal Guerxo” en record del seu cèl·lebre habitant. Entre els seus murs i en el sí d’una família molt humil nasqué a principis del segle XIX en Pere Sorribes. Al voltant de la casa, un seguit d’ensulsiades sitges serviren al llarg de les tres guerres carlines d’amagatall de queviures i altres béns cobejables, fugint de l’espoli al què eren sotmesos amb les sovintejades visites de les quadrilles d’una i altra facció.

De ben jove, en Pere s’allistà al bàndol del pretendent Carles M. Isidre de Borbó, en combat cruent als partidaris de la reina usurpadora. Vehement soldat carlista, lluità per la defensa dels valors del catolicisme i els furs i les constitucions catalanes, front la centralització i modernització de l’Estat central. Participà a la primera de les conteses, la guerra dels set anys (1833 – 1840), durant la qual assolí el grau d’oficial de cavalleria. Però fou durant la segona, coneguda també com dels “matiners” (1846 – 1849) quan va guanyar fama i sobrenom. Al capdavant d’una columna d’uns cent vint homes va ensenyorir-se del territori situat entre Agramunt i Balaguer, a la Ribera del Sió que l’havia vist néixer. Va participar, ja amb el grau de coronel, a les ordres del general Mn. Benet Tristany i del general de brigada Josep Borges en reiterades accions de guerra contra les forces del general liberal Quesada, especialment heroiques les de Fonoll i de Fulleda. A la mort de Mossèn Benet el succeí al capdavant de les forces carlines amb el títol de brigadier.

Possiblement en una d’aquestes escaramusses guanyà el sobrenom amb el qual ha passat a la llegenda. Conten que mentre guaitava l’enemic a través de l’espitllera d’una església, una precisa bala enemiga li va encertar el rostre, deixant-li un ull penjant. Aliè al dolor, ell mateix se l’hauria acabat d’arrencar, perdent-lo per sempre, però guanyant l’apel·latiu de “guerxo”. Aquest episodi acabà de perfilar el retrat d’un personatge esfereïdor, aterridor especialment en la lluita cos a cos, que escometia armat amb una porra farcida de claus de ferrar cavalls i defensat dels cops enemics només per la sola d’una espardenya.

Tot i la derrota dels carlins també en la segona guerra, el Guerxo no va dubtar en prendre novament les armes al tercer alçament (1872 – 1876). De res haurien servit les temptadores ofertes del govern que li prometeren indult i paga de general (6 pessetes) a canvi de renunciar al seu ideal carlí…

Així, a la primavera de 1872 el trobem entrant a Agramunt per a convèncer els vilatans d’unir-se a la seva causa. Hi arribava al capdavant d’un escamot d’una vintena d’homes, mentre uns altres tres-cents quedaren acampats al voltant de la població. La nit del 28 d’abril encapçalava la desfilada de la tropa carlista pels carrers agramuntins, amb crits de “Viva Carlos VII, rey”, “Abajo el extranjero”, “Vivan los fueros de Catalunya” o “Viva la unidad católica”. Una hora més tard abandonaven la població, no sense abans haver saludat afectuosament el seu alcalde i el secretari municipal. Van acomiadar-se al crit de “¡Viva la noble villa de Agramunt!”, en prova que la tropa havia confraternitzat prou bé amb els veïns i s’havia proveït abastament de menjar i, especialment, beguda.

Dies més tard arriba a Montblanc, on acompanyat dels seus vint-i-cinc homes més ardits, i dels vuitanta de Josep M. Barenys, un altre destacat capitost carlí, es passejaven pels ravals, adquirien queviures i, de pas, tallaven els fils del telègraf per dificultar les comunicacions del liberals.

La tragèdia, però, no trigaria a assolir el desenllaç final. Al poble de Senan, a cavall entre la Conca i la Segarra, en un enfrontament davant del Regiment liberal de Burgos, cauria fatalment ferit, al costat de dos fidels camarades, en Ramon Morera, de l’Espluga Calba, i en Francisco Rossell, de l’Espluga de Francolí. Regalen les males llengües una altra versió dels fets: la mort no hauria estat en acció de guerra, sinó a mans dels seus propis homes, que cansats de la guerra i del fanatisme del seu cabdill, l’haurien mort a traïció. Siguin quins siguin els fets, el què consta al llibre d’actes de l’Ajuntament és que els cossos de tots tres foren sebollits a la mateixa rasa el 12 de maig de 1872 al capdamunt del cementiri i al costat de l’església de la població, en “eclesiàstica sepultura” segons les cròniques del temps. Cent quaranta anys més tard, aquesta població de la Segarra històrica (avui, administrativament i artificiosa integrada dins la Conca de Barberà), homenatjava el personatge donant-li nom i rostre a un dels seus gegantons.

Per tot això fora de justícia recordar a algú que lluità fins al final pels seus ideals, impassible a la violència de les armes i la temptació dels suborns. Més encara en uns temps actuals, on es compleixen aquells versos del poeta del Parnàs vallcorbí segons els quals “són los bandolers barons i los barons bandolers”, o al menys això diuen, diuen, diuen…