Cop d’ull al Guerxo

El castell de Concabella rendeix homenatge al qui segurament és el fill més il·lustre dels Plans de Sió: l’escriptor Manuel de Pedrolo. Merescut record a algú que, millor tard que mai, ha estat cridat a ser objecte de reivindicació com a figura cabdal de la literatura compromesa de la Catalunya del segle XX. El prolífic autor té ara el seu espai expositiu fix al castell, amb el títol “Pedrolo, més enllà dels límits”, i des de fa escassos quinze dies també hi té dipositat el seu arxiu documental. No obstant, hi ha un altre personatge, també fill dels Plans de Sió, com Pedrolo, però nascut un segle abans i en una família gens aristocràtica, que també mereix un espai expositiu: en Pere Sorribes, conegut com el “Guerxo de Ratera”.

A llevant de la vila de Ratera s’alcen les migrades ruïnes de la casa natal del nostre protagonista. Construïda més enllà del clos del poble a finals del segle XVIII, encara avui és coneguda  amb el malnom de “cal Guerxo” en record del seu cèl·lebre habitant. Entre els seus murs i en el sí d’una família molt humil nasqué a principis del segle XIX en Pere Sorribes. Al voltant de la casa, un seguit d’ensulsiades sitges serviren al llarg de les tres guerres carlines d’amagatall de queviures i altres béns cobejables, fugint de l’espoli al què eren sotmesos amb les sovintejades visites de les quadrilles d’una i altra facció.

De ben jove, en Pere s’allistà al bàndol del pretendent Carles M. Isidre de Borbó, en combat cruent als partidaris de la reina usurpadora. Vehement soldat carlista, lluità per la defensa dels valors del catolicisme i els furs i les constitucions catalanes, front la centralització i modernització de l’Estat central. Participà a la primera de les conteses, la guerra dels set anys (1833 – 1840), durant la qual assolí el grau d’oficial de cavalleria. Però fou durant la segona, coneguda també com dels “matiners” (1846 – 1849) quan va guanyar fama i sobrenom. Al capdavant d’una columna d’uns cent vint homes va ensenyorir-se del territori situat entre Agramunt i Balaguer, a la Ribera del Sió que l’havia vist néixer. Va participar, ja amb el grau de coronel, a les ordres del general Mn. Benet Tristany i del general de brigada Josep Borges en reiterades accions de guerra contra les forces del general liberal Quesada, especialment heroiques les de Fonoll i de Fulleda. A la mort de Mossèn Benet el succeí al capdavant de les forces carlines amb el títol de brigadier.

Possiblement en una d’aquestes escaramusses guanyà el sobrenom amb el qual ha passat a la llegenda. Conten que mentre guaitava l’enemic a través de l’espitllera d’una església, una precisa bala enemiga li va encertar el rostre, deixant-li un ull penjant. Aliè al dolor, ell mateix se l’hauria acabat d’arrencar, perdent-lo per sempre, però guanyant l’apel·latiu de “guerxo”. Aquest episodi acabà de perfilar el retrat d’un personatge esfereïdor, aterridor especialment en la lluita cos a cos, que escometia armat amb una porra farcida de claus de ferrar cavalls i defensat dels cops enemics només per la sola d’una espardenya.

Tot i la derrota dels carlins també en la segona guerra, el Guerxo no va dubtar en prendre novament les armes al tercer alçament (1872 – 1876). De res haurien servit les temptadores ofertes del govern que li prometeren indult i paga de general (6 pessetes) a canvi de renunciar al seu ideal carlí…

Així, a la primavera de 1872 el trobem entrant a Agramunt per a convèncer els vilatans d’unir-se a la seva causa. Hi arribava al capdavant d’un escamot d’una vintena d’homes, mentre uns altres tres-cents quedaren acampats al voltant de la població. La nit del 28 d’abril encapçalava la desfilada de la tropa carlista pels carrers agramuntins, amb crits de “Viva Carlos VII, rey”, “Abajo el extranjero”, “Vivan los fueros de Catalunya” o “Viva la unidad católica”. Una hora més tard abandonaven la població, no sense abans haver saludat afectuosament el seu alcalde i el secretari municipal. Van acomiadar-se al crit de “¡Viva la noble villa de Agramunt!”, en prova que la tropa havia confraternitzat prou bé amb els veïns i s’havia proveït abastament de menjar i, especialment, beguda.

Dies més tard arriba a Montblanc, on acompanyat dels seus vint-i-cinc homes més ardits, i dels vuitanta de Josep M. Barenys, un altre destacat capitost carlí, es passejaven pels ravals, adquirien queviures i, de pas, tallaven els fils del telègraf per dificultar les comunicacions del liberals.

La tragèdia, però, no trigaria a assolir el desenllaç final. Al poble de Senan, a cavall entre la Conca i la Segarra, en un enfrontament davant del Regiment liberal de Burgos, cauria fatalment ferit, al costat de dos fidels camarades, en Ramon Morera, de l’Espluga Calba, i en Francisco Rossell, de l’Espluga de Francolí. Regalen les males llengües una altra versió dels fets: la mort no hauria estat en acció de guerra, sinó a mans dels seus propis homes, que cansats de la guerra i del fanatisme del seu cabdill, l’haurien mort a traïció. Siguin quins siguin els fets, el què consta al llibre d’actes de l’Ajuntament és que els cossos de tots tres foren sebollits a la mateixa rasa el 12 de maig de 1872 al capdamunt del cementiri i al costat de l’església de la població, en “eclesiàstica sepultura” segons les cròniques del temps. Cent quaranta anys més tard, aquesta població de la Segarra històrica (avui, administrativament i artificiosa integrada dins la Conca de Barberà), homenatjava el personatge donant-li nom i rostre a un dels seus gegantons.

Per tot això fora de justícia recordar a algú que lluità fins al final pels seus ideals, impassible a la violència de les armes i la temptació dels suborns. Més encara en uns temps actuals, on es compleixen aquells versos del poeta del Parnàs vallcorbí segons els quals “són los bandolers barons i los barons bandolers”, o al menys això diuen, diuen, diuen…

Paperets i paperetes pel 9N

El passat 8 de juny, al castell de Concabella, algú preguntà a l’Oriol Junqueras si l’actitud decidida i valenta del Govern i els seus socis amb la consulta del 9 de novembre era seriosa o només un teatre (“teatrillo”, fou l’expressió) en el qual els homes i dones de la societat civil esdeveníem figurants amb frase o il·lusos tocadors de palmes. La resposta, retòricament fugissera (“cada cop és més polític, Sr. Junqueras”, li deia la Terribas fa un parell de dies), no va satisfer a l’interpel·lant, que va gosar repreguntar què podíem seguir fent des de la ciutadania per garantir que la consulta fos un fet… Després d’un llarg silenci en el qual la caiguda de la parpella dreta s’exagerà fins insinuar una picada d’ullet, la resposta fou bisil·làbica i  corglaçant: “Resar…”. Immediatament, el pietós consell fou demolit per un dels escortes del líder qui va ampliar la lacònica contesta comunicant que, fet i fet, els censos electorals eren responsabilitat d’una Conselleria controlada pels demòcrata-cristians i que, com és públic i notori, els precs dels cabdills unionistes arriben abans al Cel i en una direcció oposada de la consulta. Aleshores vaig pensar que, en un país com Catalunya, amb pulsions atees, mata-capellans i crema-convents, els nostres precs no mereixerien gaire ser oïts per l’Altíssim.

Amb el transcurs de les setmanes, impressionat i satisfet pel caire dels esdeveniments, vaig aconseguir oblidar aquesta anècdota. El gran èxit de la Via Catalana de la Diada 2014, la convocatòria oficial de la consulta, l’acció unitària dels partits, el compromís personal del President amb el vot i la data i la campanya institucional endegada regava el meu optimisme sobiranista… Fins que, un mes abans de la jornada assenyalada, el Conseller Homs anuncia el coitus interruptus, pel qual la “consulta popular no refrendària sobre el futur polític de Catalunya, del 9N” es transforma en “procés de participació ciutadana,  del nou 9N”, i dóna la raó als mals auguris de Concabella.

Ara el Govern ha decidit substituir la consulta institucional, valenta, decidida i, si cal, desobedient, per una alternativa estintolada de nou sobre el voluntarisme de la societat civil i mancada de referents censals. Per a fer-ho, paradoxalment, pren el model del Multireferèndum: aquella consulta popular del 25 de maig, frustrada per l’acció de la policia autonòmica, de la qual molts voluntaris ara es veuen imputats judicialment. Així, la mecànica serà la mateixa: el votant acudirà a la mesa, s’identificarà amb el document oficial corresponent, serà registrat per evitar la duplicitat del vot, emplenarà la papereta amb les creus a les caselles que cregui oportunes i la dipositarà dins una urna de cartró.

Tot plegat, un pedaç per salvar la paraula donada pel President, lluny de la consulta refrendària que el país exigí amb la V del darrer 11 de setembre, i una marxa enrere poc menys que humiliant i dinamitant de la unitat dels partits. A menys que s’analitzi des d’una posició estratègica dels partits, sorprèn la manca de previsió i alternativa davant l’esperada reacció del Gobierno de España, que no s’ha mogut ni un mil·límetre del no, no i no, operant amb les eines coactives tradicionals (polítiques, judicials, periodístiques i financeres).

Però, tot i això, jo aniré a votar el 9 de novembre. No pas per salvar al President, el prestigi del qual (personalment tacat des de l’any 2006, quan signà l’acord global amb Zapatero de rebaixa de l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya) ara queda ferit de mort; i tampoc per fer el joc al cap de l’oposició, que ha resistit èpicament la temptació d’incorporar-se al Govern, conscient que davant la suspensió de la consulta seria com llançar-se a la pira funerària a l’estil sati d’auto-immolació de les vídues hindús…

I tanmateix, votaré. Hi aniré amb el mateix esperit amb que vaig assistir a les manifestacions sobiranistes del 2009 a Brussel·les, del 2010 a Ginebra, del 2010 a Barcelona contra la sentència del TC, de les Diades del 2011 i 2012 i les vies catalanes de 2013 (tram 95 al Perelló) i de 2014 (segona franja groga del tram 49, Gran Via / Vilamarí): amb la voluntat de demostrar quantitativament i qualitativa al món l’anhel majoritari del poble català de fer de la seva Nació un país sobirà i lliure. Aniré a votar, una vegada més, per sumar-me a una societat civil que pren la iniciativa, empeny als partits polítics i exigeix jugar amb les cartes cara amunt. Aniré a votar per forçar el final d’una legislatura morta pel trencament de la gran promesa (la consulta) i la convocatòria d’unes eleccions on cada partit expressi al seu programa si és o no partidari de la declaració unilateral d’independència. Aniré a votar confiant que, el proper cop que ho faci, sigui en unes eleccions constituents, que facin possible la formació d’un Parlament amb majoria de partits compromesos amb la declaració unilateral d’independència. Aniré a votar amb el desig que, aquest cop sí, acabem amb la submissió autonomista, mesella i partidista, i puguem designar uns polítics valents, fidels a la nació i amb una visió encarada a les següents generacions, no pas a les immediates legislatures. Aniré a votar amb la il·lusió que ben aviat podrem treballar per fer un país nou i diferent, una República Catalana que treballi per la llibertat i la dignitat de la gran majoria de la població, i no pas de la casta privilegiada que, per sobre dels governs i els partits, ha mogut els fils de tot plegat.

I, si cal, per tal que tot plegat arribi a bon port, faré cas d’aquell consell visionari i resaré a Sant Vicenç, casualment (o no) patró de Concabella i de Sant Vicenç dels Horts, i dels constructors, llauners i lampistes, gremis que seran massivament cridats en la construcció del nou Estat…