Els rics van al Cel

La setmana passada va ser qualificada de “negra” per l’empresariat espanyol. El motiu no estava en el descens de les cotitzacions de l’IBEX ni en l’ascens en la intenció de vot dels nous partits radicals d’esquerra, sinó en la defunció de dos dels seus màxims exponents. Un fou l’Emilio Botín, president del Banco de Santander, que va traspassar a causa d’un atac de cor (fet que confirma, per si algú ho dubtava, que els banquers també estan dotats d’aquest òrgan), i l’altre l’Isidoro Álvarez, discret cap del Corte Inglés, mort d’una insuficiència respiratòria. A punt va estar d’afegir-s’hi un altre banquer, en Josep Oliu, president del Banc Sabadell, per una caiguda del cavall que –només- li va fracturar una clavícula i diverses costelles…

Els dos difunts, Botín i Álvarez, marxen d’aquest món deixant una ingent fortuna: 1.600 milions d’euros el banquer i 1.100 l’empresari, que els farà ser -amb perdó pel tòpic-, els més rics dels respectius cementiris. Però, alhora, se’n van deixant un seguit de comptes pendents per pagar. L’Emilio Botín abandona en aquesta vall de llàgrimes dotzenes d’imputacions penals per delictes de blanqueig de capital i d’altres trapelleries fiscals, unes quantes sancions per col·locació de bons porqueria i accions preferents i una munió de famílies desnonades per no haver pogut fer front als crèdits que, amb malícia, concedien els seus subordinats. Per la seva banda, l’Isidoro Álvarez deixa també esquelets dins l’armari com la implicació de la seva firma en els tallers esclavistes de Bangladesh, les amenaces als treballadors que reivindicaven els drets laborals (especialment el de vaga) o la designa com a successor del falangista Dimas Gimeno

Davant d’aquest panorama, el pobre troba consol a l’Evangeli de Mateu, on s’hi llegeix com Jesús diu als seus deixebles allò de “Us asseguro que un ric difícilment entrarà al Regne del Cel. Més encara: és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu”. Així doncs, els pobres del món, si són creients, podrien trobar-se reconfortats en aquestes paraules i confiar que, si hi ha un Cel, és més fàcil entrar-hi si s’ha viscut amb les butxaques lleugeres de càrrega.

No obstant, talment ho feien, ho fan i ho faran, les corporacions dels dos traspassats, influint sobre l’opinió publicada a través d’una enorme despesa en publicitat als mitjans de comunicació, també els rics de la història han sabut matisar la condemna a l’Avern que Sant Mateu sembla sentenciar sense matisos. Recordo els temps d’estudiant d’educació bàsica i batxillerat en una escola confessional del barri de les Corts de Barcelona, on tots els alumnes érem fills de famílies econòmicament benestants… Allí, el principal valor que se’ns donava era que, en el futur, sabéssim preservar l’estatus social dels nostres progenitors, cosa que, evidentment, incloïa el nivell de saldo dels comptes corrents. En conseqüència, calia trobar una interpretació al passatge de Mateu que lligués aquest empeny amb l’objectiu d’assolir la Glòria celestial un cop Nostre Senyor tingués a bé cridar-nos a la Seva Presència. I l’explicació fou, vés per on, una de les primeres lliçons que vaig rebre al voltant del món dels castells i les fortificacions: les muralles (també la de Jerusalem del segle I) tenien grans portes a través de les quals i al llarg del dia  accedien persones, animals de càrrega, carruatges i mercaderies, però de nit aquests portals es tancaven, i quedaven només les conegudes com “agulles”; aquestes eren obertures molt estretes, aptes perquè hi passés una persona o per evacuar residus, però molt angostes perquè la traspassés l’animal més gran que coneixien els paisans contemporanis de Jesús: el camell. Per això, seria molt dificultós fer entrar un camell pel forat de la porta – agulla, a menys que fos descarregat del seu equipatge i se’l fes passat agenollat. En conseqüència, els rics ja no havien de patir per l’entrada al Regne del Cel, tan sols ser generosos a darrera hora i, si calia, deixar una bona picossada per a misses i sufragis en favor de la salvació de la seva ànima…

A més, si a algun ric no li acabava de fer patxoca aquesta explicació, uns altres intèrprets de les Escriptures van reblar el clau: els primers copistes del Text en grec podrien haver confós “kàmilos” amb “kámelos”, és a dir, “corda gruixuda o maroma” amb “camell”. Així doncs, la referència al forat sí que seria el d’una agulla de cosir, però allò que havia de passar pel forat no era el gran quadrúpede geperut, sinó una corda que, segons a quina agulla podria adaptar-se només amb perícia i empenyent més del comte (i ni tan sols caldria agenollar-se).

Per això, no hi ha tampoc consol pels pobres que, ben segur, quan arribin al Cel, hi trobaran als senyors Botín i Álvarez compartint taula celestial amb d’altres opulents, cristians pietosos i practicants (això sí), que els van precedir. A pesar de tot, tinguem fe en que, al menys, hagin estat una bona temporada al purgatori i que els seus afligits hereus, a l’hora de pagar indulgències, butlles i misses per la salvació de les seves animetes pecadores, no ho facin amb diner negre, accions preferents ni Corti-coles, sinó amb dinerets obtinguts lícitament i de curs legal.

forat

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 15 Setembre 2014, in paisanatge, Política, Sin categoría and tagged , , , , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: