Relíquies venerables i despulles detestables

El cristianisme defineix les relíquies com aquelles romanalles autentificades per l’Església i vinculades a una persona santa, dignes de veneració i a voltes dotades de poders miraculosos. Dins la religió catòlica se’n distingeixen dues classes en funció si corresponen al cos humà o si hi han estat en contacte i, dins aquest subgrup, es separen robes i vestits d’altres objectes accessoris com taüts, eines, llibres i demés instruments.

La Segarra, com no podia ser d’una altra manera, ha estat des de temps immemorials un territori ric en relíquies. De fet, la comarca pot presumir de reunir-ne de totes les tipologies. Pertanyents al cos humà, constatem extraordinaris exemplars com el cabell de la Mare de Déu, conservat a l’església de Sant Cugat d’Ivorra en un bell reliquiari d’argent del segle XV, o els ossos de Sant Ramon Nonat, els quals, tot i ser espoliats del monestir mercedari l’any 2007 per obra d’uns desconeguts, foren ben aviat reposats per uns altres fragments mortuoris del mateix no nascut -però canonitzat- que els previsors monjos tenien en la reserva. També, durant més de sis segles, el monestir de Cellers de Torà va aixoplugar les restes dels Sants màrtirs Celdoni i Ermenter, que eren trets en processó per demanar pluja pels camps de cereal fins que, amb nocturnitat i traïdoria, l’any 1399 el comte Joan Ramon Folc se’ls va endur per dipositar-los al seu castell-palau de Cardona. Per altra banda, relíquies a contactu, és a dir, reverenciables per haver estat en contacte amb la santedat, en podem enumerar moltes més: el tros de l’autèntica Creu on Jesucrist va morir, protagonista del miracle del Santíssim Misteri de Cervera (davant el qual hom recorda les paraules que Guillem de Baskerville va adreçar a Adso de Melk “Fragments de la creu he vist molts, en altres esglésies. Si tots fossin autèntics, Nostre Senyor no hauria estat crucificat en dues fustes creuades, sinó en tot un bosc”), o l’empremta del peu que Crist va deixar en una pedra en el moment  de la seva Ascensió al Cel, també molt concorreguda en els empenys de combatre la sequera i venerada a la capella de la Mare de Déu del Claustre de Guissona des de que al segle XVII un franciscà la va portar de Jerusalem, o fragments de les tovalles xopes amb la Sang que vessà del calze de mossèn Bernat Oliver quan dubitatiu el va alçar en la consagració, reunides a la mateixa custòdia a tocar del cabell de Maria (i d’altres ossets venerables) a Ivorra.

No obstant, d’entre totes les despulles que han estat custodiades en esglésies segarrenques, la història ens parla d’una que, per comptes de pertànyer a una persona santa, va correspondre a un dels personatges més sanguinaris i odiosos de la història contemporània del nostre país: en Charles d’Espagnac, conegut també com “l’assassí de Catalunya”. Aquest personatge, nascut dins una família aristocràtica gascona i format dins la guàrdia dels Mousquetaires de Lluís XVI, va ser un dels militars més reaccionaris del segle XIX, enemic acèrrim dels revolucionaris francesos i defensor a sang i foc de l’absolutisme. Va lluitar entre les files espanyoles contra les tropes napoleòniques, guanyant-se el títol de Grande de España, i, més tard, incondicional del rei Ferran VII, fustigà amb crueltat tots aquells que gosaven qüestionar el poder absolut del monarca, ja fossin constitucionalistes, revolucionaris o lliberals -des de les files dels Cent Mil Fills de Sant Lluís-, pagesos, camperols o clergues -durant la revolta dels malcontents-, o, fins i tot, dones amb trenes i homes amb bigotis o barretines, que humiliava i castigava sense remordiments. A la mort d’aquell monarca d’infausta memòria, Espagnac s’alineà al costat del bàndol carlí; com a general dels exèrcits va accentuar els seus actes sanguinaris, sovintejant saquejos i incendis per tota la Catalunya interior, execucions ignominioses i totes les modalitats d’allò que avui diríem crims de guerra, fins que els propis cabdills carlistes varen penedir-se d’haver-lo admès, optarem per destituir-lo i, temorencs de la seva còlera venjativa, ordiren el seu assassinat, escanyant-lo i llançant el seu cos lligat de mans i peus al Segre… I aquí, l’any 1839,  és on comença la història de les seves vils despulles: el seu cadàver fou enterrat a Coll de Nargó d’on, un any més tard, un metge d’Igualada i un farmacèutic de Guissona robaren el cap per aprofundir en la investigació de les teories frenològiques, que pretenien identificar les tendències criminals del subjecte a partir de la forma dels ossos cranials.

El crani del Comte d’Espagnac, després d’un viatge d’anada i tornada de les Filipines, va anar a petar a casa de la germana d’un dels científics, a Cervera,  i sense saber què fer-ne, el va cedir als religiosos del convent de Sant Agustí, del carrer Major de Cervera. Un cop a la capital de la Segarra i ben neta de totes les anotacions fetes pels frenòlegs, durant més de quaranta anys la calavera es va exhibir al públic en funerals i processons de la Confraria de la Bona Mort, en perenne recordatori de la caducitat de les glòries mundanes. Finalment, els néts del militar varen reclamar-la per sebollir-la al panteó familiar mallorquí… Tot i que un periodista de la Vanguardia, a finals del segle XIX, assegurava haver-la vist a la consulta del barceloní Dr. Marià Cubí, qui va descriure l’especial desenvolupament de les parts laterals inferiors del crani com a identificadores d’un caràcter exageradament violent, propens a l’atac de tot aquell que pugui semblar un destorb.

Ben segur que aquests dies, el crani de Charles d’Espagnac, estigui enterrat a Mallorca o llueixi en alguna vitrina heretada del Dr. Cubí, deu esbossar un somriure burleta quan escolta, dos-cents anys després, el rebesnét d’aquell rei a les ordres del qual va flagel·lar lliberals,  afrancesats i catalans i que es va passar per l’entrecuix la Constitució de 1812. El Borbó de torn diu ara que la Carta Magna de Cadis fou “eslabón decisivo en el esfuerzo por la liberación de la Patria y símbolo de una empresa colectiva que benefició a España, a Iberoamérica y también al resto de Europa”. Com diu Josep Ma. Madern en un aforisme, “Costa poc parlar bé dels morts!”.

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 27 Març 2012, in Patrimoni and tagged , , , . Bookmark the permalink. 2 comentaris.

  1. Doncs un altre crani il·lustre era el de Santa Cecília, que pressumptament conservaven a l’església del Tarròs (Urgell) i on acudien els “endemoniats” i els que tenien “mals esperits” a venerar la relíquia, que els guaria de la “possessió”.

  1. Retroenllaç: Furs, Pàtria i Cervera | Giliet de Florejacs

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: