XL o la síndrome d’Elpidi

El passat dissabte, disset de març, em vaig llevar amb una sensació desconcertant de desassossec. Les retines tenien encara gravades les imatges d’un somni que, tot i que no m’havia desvetllat, m’havia deixat ben frisós. No era cap malson: m’hi veia enfilant amunt per la costeruda vessant d’una muntanya. Pas a pas, tan aviat sortejava el còdols d’una tartera, com m’abraçava a troncs encrostats per impulsar-me grimpant pels carreus d’un cingle, m’estintolava a les pedres per anar avançant o saltironejava per la neu d’una congesta en direcció al cim. En alguns trams, el pendent exigia avançar a quatre grapes, fregant si calia amb els genolls el terra, i, a voltes, caminava ben dret per angostos corriols que menaven sempre amunt. Tot i les dificultats, el meu avenç era constant, a diferent velocitat en funció dels paranys del camí, però sense aturador. Finalment, després d’hores d’anar pujant vers l’anhelat cim, l’assolia esbufegant i, sense ni aturar-me uns instants per a gaudir de la fita o recuperar l’alè, ni contemplar el cel que s’obria al meu cap o la boira que embolcallava la vall, continuava la marxa, aquest cop pendís avall, de retorn a les bromades de la plana…

Vaig llevar-me amb la indolència d’un dia festiu i, lentament, vaig començar amb la parsimoniosa rutina que marca un dissabte al matí. Esbandides les lleganyes, els detalls del somni, ben patents als primers instants de consciència matinal, s’anaren difuminant lentament, deixant només una etèria sensació de quelcom esberlat, com si les coses ja no fossin com sempre i aquella nit marqués una línia entre l’abans i el després.

La dutxa no va desempallegar-me d’aquella impressió de punt de partida, per moltes fregues amb sabó d’essències d’oli i llorer que em donés al front i les temples i per molt que deixés lliscar un raig d’aigua freda al llarg de l’espinada. El barnús, encarat com sempre a la paret enrajolada, es va despenjar per regalar-me les seves manyagues i el mirall, entelat pel baf, va tornar-me la imatge de la meva silueta habitual, lleugerament esprimatxada, de cames molsudes i braços llargaruts.

L’esmorzar també va transcórrer sense novetat: un pa de pagès per llescar, una safata amb  tomàquets madurs, unes setrilleres amb oli i sal i una fusta amb embotits i formatges presidien la taula del desdejuni dels dissabtes. La flaire de cafè i la música enllaunada de fons, acords d’una guitarra acústica i la veu nassal d’algun cantautor de penúltima generació, no trencaven el motlle d’una matinal de cap de setmana qualsevol.

Un cop d’ull per la finestra confirmava que no hi havia raó aparent per aquell neguit. El dia seguia el mateix fil argumental des de feia setmanes. Un cel ben blau, orfe de tot núvol, cobria els camps. Aquell jorn tampoc plouria. La sequera començava a fer estralls sobre els camps. Grans clapes de marró terròs s’obrien en uns conreus que, si la pluviometria hagués seguit disciplinadament les estadístiques, estarien entapissats de verd ampolla; per contra, feien de mal veure, amb uns brots escassos, assedegats i afilerats ens uns solcs que a aquestes alçades no haurien de ser perceptibles.

La ràdio tampoc donava cap notícia que marqués un abans i un després: mercats en declivi, urgències financeres, enfrontaments militars, escàndols de corrupció, accidents de trànsit i polèmiques absurdes entre polítics mediocres, amanit amb notícies intranscendents d’èpiques esportives, successos estrambòtics i d’altres vel·leïtats prescindibles. No obstant, aquell rau-rau tenyia l’ambient d’un altre to, d’un altre color, que separava en dues bandes les coses, les velles d’un cantó i les noves de l’altre…

A l’exterior, la vida seguia sent la mateixa de sempre. Res s’havia aturat i tot evolucionava segons la rutina diària. Un tractor llunyà feinejava, anunciant-nos la seva presència amb un brogit que no destacava sobre les refilades dels moixons, que s’enjogassaven contents d’acomiadar l’hivern. En obrir la reixa del pati, un gat em va saludar tot miolant, mentre s’aproximava per fregar el seu llom als meus turmells. Com sempre, aquell felí havia de saber que la seva conducta m’era molt poc agradosa i, com sempre, no el podia sorprendre rebre una puntada per fer-lo desistir de les moixaines. Insolent o desmemoriat, va repetir la cerimònia que el feu mereixedor del cop de peu, no pas escruixidor, però sí dissuasiu.

Al capdamunt del carrer, dos infants enriolats s’emparraven a un lledoner i un turista despistat disparava fotografies enquadrant l’horitzó entre les branques d’un ametller florit. A poc metres, un gos, tal vegada propietat de l’artista del teleobjectiu, deixava una tifa al bell mig del camí de terra. Ni els minyons ni l’home la recollirien. Al poble no es multen les actituds incíviques i a més, un residu orgànic sobre una via rural sembla més digne de preservació que en un carril bici o a l’escossell d’un arbre de l’Eixample… Sense novetat: tot seguia el guió habitual, però els meus sentits, per algun motiu intangible, ho percebien com a quelcom diferent.

La veïna va emergir del balcó de casa seva a estendre la roba neta. Ben aviat, oscil·lant en tres rengles consecutives, tota la bugada s’eixugaria al sol: la primera reuniria la roba interior, amb especial atenció als mitjons, que aparellats es vigilarien els uns als altres, la segona els pantalons, les camises i els darrers jerseis de la temporada hivernal i la tercera, mantell que amagaria de les mirades curioses tot el mostrari, les estovalles, els llençols i una coixinera. Vaig badar mentre la dona penjava amb parsimònia les peces, pensant en els mitjons desaparellats que encara atresoro en un calaix, com si algun dia haguessin de retornar llurs parelles que inexplicablement van marxar deixant-los allí plantats. L’escena era d’una quotidianitat innegable i es representava dia rere dia -llevat els enyorats dies plujosos-, al mateix lloc i a la mateixa hora i, no obstant, s’oferia als meus ulls com quelcom renovat i trencador…

Aleshores, advertint la meva presència, amb un somriure d’orella a orella i gesticulant amb una pinça rosa a la mà dreta, la dona em va etzibar: “Bon dia! …i moltes felicitats!”

En aquell moment vaig adonar-me que havia pres consciència que el temps existia i que menava fluir totes les coses sense aturador. Aquella nit havia complert quaranta anys.

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 20 Març 2012, in Sin categoría. Bookmark the permalink. 1 comentari.

  1. Doncs, per molts anys i felicitats! I fent moltes coses per la Segarra i Catalunya,com estàs fent. És la teva missió, que vol “enviat” de Barcelona a aquestes terres de l’interior.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: