#collitaSEGARRA

Aquest any, extraordinàriament, tothom pot percebre que els pagesos segarrencs estan contents amb la collita. Fins i tot n’hi ha que afirmen, potser amb la boca petita i només a aquells que els volen escoltar, que la collita d’enguany és excel·lent… Cert és que hi haurà qui es lamenti de l’increment dels costos de producció, especialment per la pujada dels preus dels fertilitzants, dels carburants i de les assegurances de rendiment, així com la càrrega fiscal, que no permet compensar les pèrdues d’exercicis anteriors, i fins i tot qui es queixi que, amb l’excés d’humitat de les darreres setmanes, hagi hagut de tornar a ensofretar perquè un fong li amenaçava la collita… Però, des d’una posició espectadora, donant una ullada als camps de cereal i parant l’orella a les converses de cafè un dia de mercat qualsevol, la satisfacció és encomanadissa.

Els preus del mercat afavoreixen l’optimisme. L’alça de la demanda mundial de cereal, sumat a les males climatologies d’altres zones competidores i a un dòlar cotitzant a la baixa, fan que les expectatives siguin immillorables. Per això, per un any que “la collita s’encerta”, parafrassejant Guillem Viladot, veurem com “el segarrenc, d’esquerp i dubitatiu, es transmuda en joiós i proper, i la vida se li torna una glòria. Tot just els primers diners li arriben als dits, empetiteix una bona mica les ninetes i guaita cap als indrets més perillosos i corre cap a “la Caixa””.

La falç, l’esclopí, la dalla i el volant són avui mers objectes decoratius, penjats en parets de carreus rejuntats a l’entrada d’allotjaments rurals. Des de la mecanització del camp, aquests dies, com escribia Josep Vallverdú, “als homes del nostre camps els agafa la pressa”, i les recol·lectores o “cossetxadores” recorreran sinuosament i parsimoniosa, sense pausa i amb pressa, carreteres i camps.

Per això, celebrem-ho… La Segarra, veritable graner de Catalunya des d’èpoques ben reculades i territori estratègic dins del camí del blat per on circulaven les provisions que havien d’alimentar la conurbació de Barcelona, és encara avui (i per molts anys) una terra de rellevància transcendental i estratègica per la producció del cereal, base de l’alimentació. Anecdòtics són ara el cultiu de la vinya, que tan important havia estat fa més d’un segle quan la filoxera assolava terres franceses, i el de l’olivera i l’ametller, derrotats per unes gelades tardanes, l’escassa pluviometria i la carestia de mà d’obra; sense alternativa, el monocultiu cerealista i l’agricultura extensiva és la sortida a un ruralisme que és el veritable factòtum d’un paisatge que concedeix vida i bellesa, riquesa econòmica i preservació mediambiental.

En conseqüència, cal donar-hi la visibilitat, la dignitat i la importància que mereix. És necessari i de justícia posar en valor l’activitat. En aquesta línia, el Consell comarcal ha posat en marxa el projecte #collitaSEGARRA, a través del qual es cerca la transcendència a una tasca, la recol·lectora, que es desconeguda –quan no menystinguda- per bona part de la població, però que esdevé clau en l’economia de les nostres terres i, alhora, és l’acció protagonista de l’estacional canvi de fesomia del paisatge…

És en aquests dies de sega quan la Segarra abandona la pretesa  estampa de Toscana catalana (artificiós tòpic predicat també, val a dir, de comarques tan dispars com el Baix Empordà, el Bages o el Priorat). Ara es substitueixen aquells infinits tons de verd que Espinàs en el seu deambular a peu per la Segarra aprenia a “precisar i distingir” per la perfecta combinació entre ocres i daurats, transmutant-se en aquella “terra nua on la sequedat sembla demanar mans, sembla demanar dits, que es facin suplicants d’aigua benefactora”, que glossà Miquel Arimany. Les espigues, derrotades pel pes del gra, ja han acotat el cap i esperen resignades l’arribada de la màquina que les haurà d’escapçar. Les collitadores faran la seva feina, escortades pels mixons caçadors dels insectes que, atabalats per la fressa, malden esparverats per fugir del seu refugi entre els brins ja secs. Ben aviat, els camps espessits de tiges, bressolades a mercè del vent i mormoladores en sorda remor, es veuran segats arran. Al seu lloc, s’hi afileraran els rostolls que, socarrant-se al Sol, formaran un entreteixinat d’efectes ben plàstics. El conglomerat de cavallons corrent en paral·lel dibuixarà una xarxa de pentagrames de reflexos metàl·lics, sobre els quals, cilíndriques paques de palla o piles de bales prismàtiques en equilibris impossibles, defineixen una l’estampa que l’espectador sensible pot traduir en belles melodies introspectives.

És aquest espectacle sobre el qual ara es posa l’objectiu, treballant pel reconeixement de la feina del pagès, reivindicant el seu paper clau en l’equilibri del territori, la producció de riquesa del país i la preservació d’un paisatge carregat d’identitat i de bellesa, i alhora reclamant el reconeixement d’una activitat que, adaptant-se i renovant-se contínúament, és estratègica pel futur de la nació, és font d’inspiració artística i es definidora d’unes condicions de vida que -bé ho sabem els qui vivim en aquests verals-, ens fa privilegiats.

Les noves tecnologies ens ajudaran en aquest empeny. Gràcies a elles, qualsevol pot ser altaveu del projecte i, a través de les xarxes socials, fer saber al món que la natura ha tancat novament el seu cicle i que, fruit de la terra i del treball dels homes, el cereal està essent recol·lectat a la Segarra.

També mirant enrere, el projecte #collitaSEGARRAinclourà xerrades sobre les tradicions i les feines vinculades a la sega del cereal, caminades per rellegir els paratges i les arquitectures populars on

l’home ha interactuat amb una natura aparentment hostil i l’ha dominat per treure’n fruit, recerques d’obres artístiques inspirades en la vida i les feines del camp i reproducció d’aquells àpats que, quan els segadors dallaven a mà, esdevenien un veritable ritual reconstituent, lúdic i, fins i tot, sensual…

“Ara és hora, segadors. / Ara és hora d’estar alerta”, ens interpel·la l’himne nacional català; també es defensa la terra reconeixent la tasca d’aquells que, tot “fent caure espigues d’or”, fan que la collita avanci i ens garanteixi, a tots, el futur.