L’arcaica unitat

A la literatura jurídica, tan amiga de fer servir expressions que la facin més pedant i opaca pel ciutadà del carrer, és habitual emprar la locució llatina “mutatis mutandis” quan es vol referir que un text és vàlid també en la seva aplicació en una altra realitat, canviant-ne només els aspectes accessoris. Així, es pretén que l’essència del text seguirà essent la mateixa i que, només substituint els elements puntuals que es refereixen al cas concret, serà perfectament aplicable a la nova realitat. La traducció literal de la llatinada vindria a referir “canviades les coses que cal canviar”…

Amb aquest esperit de canviar només les coses que ho exigeixen, però sense reconèixer declaradament alterar la realitat, podem copsar com els governs encapçalats pel Partido Popular s’esforcen en esquarterar la unitat de la llengua catalana. Aquest camí, d’acord amb l’altra màxima llatina que aconsella l’estratègia de “divide et imperia”, ha de portar a l’esmicolament i extinció de tot allò que sigui diferent a la llengua espanyola, “lengua de la rebelión y de la esperanza”, segons el rei Juan Carlos I. Caiguda ja tota màscara de pudor, queda enrere aquell consell de la Nova Planta que exigia que “no se note el cuidado” i s’entra en la cadena de despropòsits i ridículs més absolut. Insuperable semblava el recent acte de rebatejar el català parlat a la Franja com a “lapao” (“lengua aragonesa propia del área oriental”), amb l’efecte colateral de negar també a la llengua aragonesa la seva pròpia denominació, que passa a dir-se “lapapyp” (“lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica”), perpetrat des de les Corts autonòmiques aragoneses; però, en aquest vertigen de surrealisme, a les terres valencianes estan a punt de superar-ho…

Des de les files del PP valencià es planifica tramitar per la via d’urgència una proposició no de llei per exigir que la llengua valenciana sigui reconeguda com a llengua pròpia dels valencians, dotada d’uns orígens i una identitat totalment diferent de la parla catalana. En aquest sentit, es recupera una delirant teoria que fa dècades enrere havia defensat el líder de l’extrema dreta anticatalanista, blavera i arribista, en Vicente González Lizondo, a qui Déu hagi perdonat… Segons aquesta teoria, la llengua valenciana seria un idioma que ja es parlava en els territoris costaners situats entre el Sènia i el Segura molt abans de la conquesta de Jaume I. Així, des de la prehistòria -concretament des del segle VI aC-,  la parla dels valencians s’inscriuria dins del llenguatge ibèric, i hauria evolucionat al llarg dels segles gràcies a les aportacions lingüístiques de fenicis, grecs, llatins, àrabs i demés pobles passavolants. Fet i fet, considerant que l’idioma ibèric no ha estat desxifrat a dia d’avui, a veure qui és l’espavilat que gosa rebatre-ho. En conseqüència, donat que valencià i català tindrien arrels ben distintes (un ve de l’ibèric i l’altre del llatí), no hi hauria d’haver cap obstacle científic ni acadèmic perquè fossin reconeguts com a idiomes diferents i, en conseqüència, que mai més el primer no fos considerat una variant del segon, contràriament a allò que des de 1970 -i encara avui-, defineix la Real Academia de la Lengua Española

No obstant, aquesta tesi per la qual el valencià ja era parlat a la península abans de l’arribada de la civilització romana, segons com es miri, tampoc hauria de contravenir la unitat de la llengua si atenem les teories que, sobre toponímia i filologia, defensa en Jaume Clavé, heterodox escriptor de Sanaüja. Recollint allò que va escriure al segle XVIII el filòleg i historiador de la llengua catalana Antoni de Bastero, el català seria una de les setanta-dues llengües que, després del Diluvi, Yahveh-Déu va instituir per cadascun dels pobles descendents de Noé. En conseqüència, el català seria una llengua antiquíssima, arribada a la península ibèrica molt abans de la romanització i compartida, per tant, pels pobles ibers que foren conquerits pels invasors romans pocs segles abans de la nostra Era. Per tant, això que ara denominem valencià seria la mateixa llengua que parlarien els habitants del llevant  peninsular, al menys entre Salses i Guardamar, i que estenien els seus dominis fins la ribera del riu Cinca, dit així per ser el cinquè riu català, terres on avui encara es parla aquell ibèric, català arcaic o, com ara en diuen, lapao.

Val a dir que la mateixa teoria assegura que tots aquests pobles ibers ja vestirien barretina, alçarien monuments a les quatre barres i parlarien la nostra mateixa llengua. Des de tants segles enrere lluitarien plegats per preservar la identitat del país i mantindrien entre ells una organització confederal… Però sobre els vincles i lligams d’aquesta aliança, parafrasejant les recents arengues fetes a Girona per un dirigent unionista, alopècic i parlant de lapao, no n’aprofundiré gaire perquè, mutatis mutandis, he de reconèixer que no en tinc “ni puta idea”.

Imatge

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 25 Juny 2013, in Sin categoría and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: