Arxiu del Blog

#collitaSEGARRA

Aquest any, extraordinàriament, tothom pot percebre que els pagesos segarrencs estan contents amb la collita. Fins i tot n’hi ha que afirmen, potser amb la boca petita i només a aquells que els volen escoltar, que la collita d’enguany és excel·lent… Cert és que hi haurà qui es lamenti de l’increment dels costos de producció, especialment per la pujada dels preus dels fertilitzants, dels carburants i de les assegurances de rendiment, així com la càrrega fiscal, que no permet compensar les pèrdues d’exercicis anteriors, i fins i tot qui es queixi que, amb l’excés d’humitat de les darreres setmanes, hagi hagut de tornar a ensofretar perquè un fong li amenaçava la collita… Però, des d’una posició espectadora, donant una ullada als camps de cereal i parant l’orella a les converses de cafè un dia de mercat qualsevol, la satisfacció és encomanadissa.

Els preus del mercat afavoreixen l’optimisme. L’alça de la demanda mundial de cereal, sumat a les males climatologies d’altres zones competidores i a un dòlar cotitzant a la baixa, fan que les expectatives siguin immillorables. Per això, per un any que “la collita s’encerta”, parafrassejant Guillem Viladot, veurem com “el segarrenc, d’esquerp i dubitatiu, es transmuda en joiós i proper, i la vida se li torna una glòria. Tot just els primers diners li arriben als dits, empetiteix una bona mica les ninetes i guaita cap als indrets més perillosos i corre cap a “la Caixa””.

La falç, l’esclopí, la dalla i el volant són avui mers objectes decoratius, penjats en parets de carreus rejuntats a l’entrada d’allotjaments rurals. Des de la mecanització del camp, aquests dies, com escribia Josep Vallverdú, “als homes del nostre camps els agafa la pressa”, i les recol·lectores o “cossetxadores” recorreran sinuosament i parsimoniosa, sense pausa i amb pressa, carreteres i camps.

Per això, celebrem-ho… La Segarra, veritable graner de Catalunya des d’èpoques ben reculades i territori estratègic dins del camí del blat per on circulaven les provisions que havien d’alimentar la conurbació de Barcelona, és encara avui (i per molts anys) una terra de rellevància transcendental i estratègica per la producció del cereal, base de l’alimentació. Anecdòtics són ara el cultiu de la vinya, que tan important havia estat fa més d’un segle quan la filoxera assolava terres franceses, i el de l’olivera i l’ametller, derrotats per unes gelades tardanes, l’escassa pluviometria i la carestia de mà d’obra; sense alternativa, el monocultiu cerealista i l’agricultura extensiva és la sortida a un ruralisme que és el veritable factòtum d’un paisatge que concedeix vida i bellesa, riquesa econòmica i preservació mediambiental.

En conseqüència, cal donar-hi la visibilitat, la dignitat i la importància que mereix. És necessari i de justícia posar en valor l’activitat. En aquesta línia, el Consell comarcal ha posat en marxa el projecte #collitaSEGARRA, a través del qual es cerca la transcendència a una tasca, la recol·lectora, que es desconeguda –quan no menystinguda- per bona part de la població, però que esdevé clau en l’economia de les nostres terres i, alhora, és l’acció protagonista de l’estacional canvi de fesomia del paisatge…

És en aquests dies de sega quan la Segarra abandona la pretesa  estampa de Toscana catalana (artificiós tòpic predicat també, val a dir, de comarques tan dispars com el Baix Empordà, el Bages o el Priorat). Ara es substitueixen aquells infinits tons de verd que Espinàs en el seu deambular a peu per la Segarra aprenia a “precisar i distingir” per la perfecta combinació entre ocres i daurats, transmutant-se en aquella “terra nua on la sequedat sembla demanar mans, sembla demanar dits, que es facin suplicants d’aigua benefactora”, que glossà Miquel Arimany. Les espigues, derrotades pel pes del gra, ja han acotat el cap i esperen resignades l’arribada de la màquina que les haurà d’escapçar. Les collitadores faran la seva feina, escortades pels mixons caçadors dels insectes que, atabalats per la fressa, malden esparverats per fugir del seu refugi entre els brins ja secs. Ben aviat, els camps espessits de tiges, bressolades a mercè del vent i mormoladores en sorda remor, es veuran segats arran. Al seu lloc, s’hi afileraran els rostolls que, socarrant-se al Sol, formaran un entreteixinat d’efectes ben plàstics. El conglomerat de cavallons corrent en paral·lel dibuixarà una xarxa de pentagrames de reflexos metàl·lics, sobre els quals, cilíndriques paques de palla o piles de bales prismàtiques en equilibris impossibles, defineixen una l’estampa que l’espectador sensible pot traduir en belles melodies introspectives.

És aquest espectacle sobre el qual ara es posa l’objectiu, treballant pel reconeixement de la feina del pagès, reivindicant el seu paper clau en l’equilibri del territori, la producció de riquesa del país i la preservació d’un paisatge carregat d’identitat i de bellesa, i alhora reclamant el reconeixement d’una activitat que, adaptant-se i renovant-se contínúament, és estratègica pel futur de la nació, és font d’inspiració artística i es definidora d’unes condicions de vida que -bé ho sabem els qui vivim en aquests verals-, ens fa privilegiats.

Les noves tecnologies ens ajudaran en aquest empeny. Gràcies a elles, qualsevol pot ser altaveu del projecte i, a través de les xarxes socials, fer saber al món que la natura ha tancat novament el seu cicle i que, fruit de la terra i del treball dels homes, el cereal està essent recol·lectat a la Segarra.

També mirant enrere, el projecte #collitaSEGARRAinclourà xerrades sobre les tradicions i les feines vinculades a la sega del cereal, caminades per rellegir els paratges i les arquitectures populars on

l’home ha interactuat amb una natura aparentment hostil i l’ha dominat per treure’n fruit, recerques d’obres artístiques inspirades en la vida i les feines del camp i reproducció d’aquells àpats que, quan els segadors dallaven a mà, esdevenien un veritable ritual reconstituent, lúdic i, fins i tot, sensual…

Ara és hora, segadors. / Ara és hora d’estar alerta”, ens interpel·la l’himne nacional català; també es defensa la terra reconeixent la tasca d’aquells que, tot “fent caure espigues d’or”, fan que la collita avanci i ens garanteixi, a tots, el futur.

Imatge

Odissea literària

Conteu-me, oh Muses, el periple d’aquells valerosos homes i dones que tantíssim erraren pels camins de Sikarra. De molts pobles en veieren les aguerrides fortaleses, de moltes viles en descobriren els hermètics secrets, de molts paisatges en gaudiren els astoradors encants i de molts fogons en fruïren les més delitoses menjes.

Digueu-me, oh filles de Zeus, quines d’entre vosaltres il·luminaren el camí traçat pel negre reguer de la tinta vessada per l’acurada ploma dels bards inspirats entre terrossos del país eixut i quins viaranys van recórrer fins al crepuscle del segon jorn.

Fou dins els murs de la fortificació de Concabella on Talia, la festiva, va obrir la primera pàgina del llibre en delectar-nos amb la lletania de Vallverdú: “Serres petites, baixos turons, entrellat magnífic i complex d’altures i de valls: Segarra. Fondals fluvials sense rius. Cels infinits sense núvols. Ventades sense aturador: Segarra. Tradició i silenci. Eixut i glaçades. Calcàries i margues: Segarra”. Sense temps a recuperar l’alè, Espinàs hi donà l’apunt cromàtic: “Parlar de verds, a la Segarra, pot semblar exagerat als qui en tenen una imatge molt superficial, o molt ràpida, però al llarg d’aquests dies hem acabat estimant els boscos –petits- de pins i roures, els alzinars una mica desguarnits, i sobretot les plantes i els matolls de l’altiplà”.  Seguidament, la primera d’entre les muses, Calíope, inspiradora de l’èpica i l’eloqüència, va fer-nos escoltar les paraules del Baró de Maldà, reivindicant “anar a prèndrer chocolate, que no’l perdonam matí y tarde”, mentre Clio manllevà Punsoda per alçar-nos els cors: “és fals que tot està igual perquè a la torre del vell castell feudal hi oneja una estelada immensa”.

El periple continuà a l’Aranyó, on Erato ens regalà les oïdes amb la Història Íntima de Pedrolo (“El cor és ample com els solcs / oberts a la diada camperola: / de sol a sol”). Després, a les Pallargues, retorna Talia per donar veu a dos Joseps, Vallverdú i Coma, que ens retraten l’actitud “parsimoniosa en desprendre” del segarreta i el seu amor pel vil metall: “Si ara fos a fer potser faria uns altres tractes que no escanyessin tant i, a l’hora de vèncer els terminis, no seria tan rigorós. Al cap i a la fi, les monedes, les seves estimades monedes d’or, ara no li servien de res”.

Després d’un gran banquet a Florejacs, Clio reclama la presència de Vidal per descriure la llegenda de la “dama d’una bellesa enlluernadora i posseïa un encís que atreia a tots els homes”. Molt activa en el camí de castell a castell, a les Sitges crida a Pla perquè retrati la “crispació guerrera que no s’ha pas esbravat amb el pas dels segles”. Entre un i l’altre, Canals assenyala que “la presència dels corbs atalaiats entre els merlets de l’alta torre, desmanegats en moviments i amb el xiscle escardalenc, semblava imposar una desagradosa sensació existencial en l’indret”.

El Sol ens acomiadà al capdamunt de la torre i, il·luminats per una Lluna de coure, Melpómene ens esperava a Iesso per fer reviure el desconsol lapidari d’una mare per la pèrdua de la seva filla, qui “amb prou feines no havia arribat dues vegades a sis anys; encara no havia vessat tots les llàgrimes que duia dins seu i podia, per tant, ser plorada sempre més pels seus”. A continuació, al centre de la plaça Major de Guissona, on a “la façana de l’església, / reien volutes del Barroc”, Euterpe i Terpsícore s’alien per obrir-nos les orelles amb Pàmias, mentre el petit Joan Pons assenyala murri l’“extremisme rural i olor de xiclet / soroll de tractors i olor de rostolls / per sempre més”.

Vins negres, escumosos, mistela i ratafia, maridats amb delícies de proximitat, enardeixen els esperits per cloure la primera jornada de l’epopeia…

A l’endemà, Calíope arrabassarà la son dels cors dels viatgers trencant el silenciós discórrer del Llobregós, al peu de les muralles de la mítica Athanàgia, amb l’himne de Jaume Clavé: “Escipió des del Reial, / diu: Lleoner, rendeix-te ja! / mes Athanàgia planta cara / a la Roma imperial”. Ben aviat, penetrant a Sanaüja per la portelleta, Urania imposa rigor i serenitat amb el vers de Margarit, evocador d’“horts sensuals de la riera fosca, / vinyes eixutes als turons gebrats, / els camps de Sanaüja amb la fredor / dels primers raigs de sol”. Més enllà,  Talia reapareix convidant a l’hedonisme il·lustrat a través de la paraula de la Marieta de la Font: “res és comparable a tornar del bar cap a casa caminant pels carrers, satisfets pel que hi hem rigut, pel que hi hem parlat o discutit, mentre les passes ressonen pels carrers deserts”.

Camí enllà, a l’altre cantó del riu, el grup s’aturarà de nou allí on Espinàs trobà que l’“’aire duu un perfum –intens, gairebé alcohòlic- de farigola, i les cigales avaloten” i, responent a la crida de Polimnia, els goigs de la Soledat ressonaran dins la nau esbalandrada d’una ermita: “Socorréunos puix que vereu / a Jesús ressuscitat, / socorreu vostres devots, / Verge de la Soledát”.

Instants després, la capital de la Segarra acull als viatgers. “Enmig, tossa de pedra i d’història ensems, / Cervera, nau anclada a una Universitat”, recita Arimany, mentre el grup s’endinsa al carrer de les Bruixes. Des de la penombra, la musa riallera apareix novament i, amb versos de Fabregat, canta com “T’hi he trobat a tu, bruixot. / He jugat amb la teva barba / flonja, molsa. Negra i plena / de trossos de lluna”. A l’extrem del carrer, al peu de la Plaça Major, Melpómene atura la disbauxa amb la presència de la Dama Negra, revelada per Madern: “Se sentia vella. Sola. Amb el record de la joventut rebel. Que la va ferir. Amb un dolor que desconeixia. Només la Dama l’esguardava. Impertorbable. Pacient.”

Més enllà, un banquet opípar reviscola als homes i les dones que faran front a la darrera fita del camí: Montfalcó Murallat. Dins la vila closa, fins i tot vedada, Guillem de Cervera acudeix a la crida d’Erato “enllaçant mots / trobar és joglaria”, i Isabel Solsona, reclamada a dues veus per Melpómene i Clio, posa punt i final a l’aventura quan “fineix la sorra del rellotge”…

 

Notetes des del Congrés

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...