Lo maleït vici del renech

Històricament, el poble català sempre ha tingut fama de malparlat. Fa més de cent anys, Joan Maragall ja ho denunciava. El poeta, tot un referent en la preservació i la dignificació de la llengua catalana, se’n lamentava en un ardit manifest on, fins i tot, clamava a abandonar l’idioma propi si aquest no podia expressar-se amb contenció de blasfèmies: “val més que renegueu de vostra llengua o invoqueu una gent civilisada que vingui a civilisarvos, a ofegar-vos el parlar amb un altre que us fiqui forçadament a la boca”, escrivia, fastiguejat de “sentir la nostra llengua tan baixament expressada”. Aquest al·legat contra el “llenguatge vil del poble baix” va constituir el germen d’una associació que, en defensa de la redempció social de la parla i en lluita contra la grolleria, va mantenir-se activa al nostra país fins als anys 60 del segle passat: la Lliga del Bon Mot. L’esperit de tan noble corporació va tenir també rèplica entre els castellanoparlants i va inspirar diverses entitats reunides sota la denominació “Liga contra el Mal Hablar”, centrades en exposar “los grandísimos males que reportan las blasfemias contra el Santo Nombre de Dios” i acreditar documentadament els fets històrics on temibles desgràcies havien caigut sobre malparlats, impius i irreverents… De fet, aquest activisme contra els renecs ja tenia antecedents a Catalunya des de mitjans del segle XIX, quan els claretians fundaren la primera societat de l’Estat espanyol centrada en la persecució de la blasfèmia i, al tombant de segle, quan el mateix Antoni Gaudí dirigí una altra lliga espiritual contra lo maleït vici del renech. Era tal el furibund atac contra el verb malsonant que s’estengué l’afirmació que si el catalanisme no triomfava era perquè els catalans eren castigats per Déu per ser tan malparlats…

Calaf

I, d’entre els impius catalans, els homes de l’Urgell i la Segarra tenien fama de ser uns dels capdavanters del país, per la qual cosa la croada pel bon mot i contra la blasfèmia va accentuar en aquests verals la seva acció purificadora de la llengua. Sonat fou l’aplec celebrat ara fa un segle a Tàrrega en el qual, davant d’uns deu mil congregats –segons fons oficials de l’organització- , es va arribar a exhortar als pagesos que abandonessin els renecs, ja que des dels llunyans temps dels egipcis Déu castiga al blasfem amb plagues i sequeres. Especial insistència feu un terratinent urgellenc exposant que, d’entre tots els oficis, l’agricultor -fràgil com ningú  davant les inclemències de la natura- és a qui menys convé irritar la Justícia Divina. A continuació, es recitaren els versos de Josep Iglesias, conegut com “el poeta de la Segarra”, on es menystenien aquells de parla grollera, que “son la eterna escombraria / de la impúdica Ciutat / son quelcom de la follia / del Carnaval i de la orgia / en trista fraternitat...”.

De tota aquesta lluita contra la blasfèmia i el renec, dos garants foren institucionalitzats per a fer-ne una batuda de la vida pública: per una banda es va donar un mandat a les autoritats locals que l’havien de perseguir al carrer en totes les seves expressions fins arraconar-la a la llar, i un cop dins l’espai domèstic, seria la dona qui guanyaria la batalla, “amb la veu de l’amor, i si aquella persona blasfema desoís la paraula amada (…), plorant”, mètode infal·lible segons un insigne patrici d’Acció Catalana, “perquè tot ho pot una dona quan plora”.

No obstant, sembla evident que aquell impuls purificador de la bella parla catalana no va reeixir. Ben aviat –i com era de preveure-, entre la gent de poble, d’esperit ben murri i irònic, es va institucionalitzar com a reacció al renec aquella frase de “Parleu bé, si us plau…, que no costa una punyetera merda” (que dóna nom, per cert, a un relat de Josep Coma, recollit al volum “Entre Tots Sants i Manresa”) i no va faltar qui, des de files republicanes, reivindiqués les virtuts de la blasfèmia, símbol de modernitat, d’emancipació lliberal, de supervivència de la identitat popular i, paradoxalment, senyal de la pervivència d’aquella fe que, essent agredida, li concedeix sentit.

Avui tan sols escadusseres plaques de ceràmica romanen en algunes places dels nostres pobles com a testimoni d’aquells empenys. Una de ben neta i llegible la trobem a la Plaça Major de Guissona, on hi resa “Alabado sea Dios / por dignidad / por cultura / HABLAD BIEN”, o d’altres absolutament trinxades i il·legibles, identificables només per l’orla blava i blanca, com és el cas dels darrers trossos de trencadís que encara es poden veure en una paret de certa plaça calafina.

I com a prova concloent de la derrota de la Lliga del Bon Mot només cal escoltar les sovintejades declaracions dels pròcers de la catalanitat més recta i decorosa, els hereus d’aquells homes catòlics i catalanistes que defensaren el sant verb humà com a base de l’ordenada civilitat i als quals darrerament convé rentar la boca amb aigua i sabó… Què dirien aquells noucentistes en escoltar que el President Jordi Pujol, quan li pregunten sobre els presumptes delictes fiscals d’un fill seu, es pregunta “què cony és això de la UDEF?” No s’horroritzarien en escoltar que el líder de la democràcia cristiana titlli als seus socis de Govern “d’irresponsables que no tenen ni puta idea”…? És segur que damnarien aquell conseller d’agricultura que, dos anys enrere i en ple furor electoral, mal exemple donava a la gent del camp amb el seu bàrbar i malsonant “Gilipolles, de què rieu, amb la què està caient, cony…!”.

Per tot això, derrotada la Lliga del Bon Mot i coincidint en que aquests dies el nostre Parlament commemora el trentè aniversari de la Llei de normalització lingüística, en cas d’extrema necessitat, donem corda al renec en català i, seguim l’Estanislau Verdet -alter ego del cantautor Pau Vallvé-, contra les agressions, “Per fer país, insultem en català”.

Guissona