Missió Terra Rubra

El poble de Tarroja de Segarra m’agrada cada cop més. I no em pregunteu perquè… De fet, és un llogarret absolutament prescindible considerant les dues grans passions que em van fer aterrar a la Segarra: els castells i els restaurants. Per començar, de la torre roja –la “Torre Rubea” que s’esmentava al segle XI i que donà nom al lloc- només en sobreviu la imatge de l’escut municipal, a menys que mirem d’identificar-ne restes en l’edifici quadrangular annex a l’església parroquial i axamfranat de forma ben maldestre. I si pel castell no és cèlebre, tampoc ho és pel seu restaurant: si bé podem anar a fer un mos al cafè del poble, gaudint d’unes pizzes fetes amb ingredients ecològics o d’un entrepà o la tapa del dia, aquest establiment és a restaurant el mateix que aquell edifici quadrat és a castell…

I, no obstant, Tarroja m’agrada. Potser és pels seus estrets carrerons que serpentegen dins l’antic recinte murallat, on a l’estiu et pots resguardar de la inclement calorada dels dies caniculars i a l’hivern et donen recer de les gèlides ventades… Tal vegada serà per aquests aires de petita república independent que té, envoltat d’extensíssims i inabastables municipis formats per conglomerats de viles, pobles i masies… Potser per esdevenir històricament la punta de llança dels Cardona, mosca collonera de la vegueria reial al llarg dels segles i territori inviolable per a sometents i demés forces de l’ordre… Per ventura pel seu passat mític, llar del Bord de Sacirera, aquell bandit generós, èmul del llegendari Robin Hood, o d’Arnau Torroja, Gran Mestre de l’Orde del Temple i antagonista del soldà Saladí… O per haver inspirat els relats de l’escriptor Josep Coma, excepcional cronista de les alegries i les misèries de la vida a la Segarra al llarg del segle XX… O, si més no, per ser la seu d’un grup de joves que, a banda d’anar repoblant a poc a poc el lloc d’infants (el bé més preuat que tenim a pagès), promouen iniciatives com la Garbiana Pagesa, amb el lloable objectiu d’assolir que “tothom pugui alimentar-se amb productes sans, bons i fets amb alegria” o el centre d’ensenyances la Cabana Sana, amb la no menys meritòria voluntat “d’ajudar en el camí de millorar la qualitat de vida dels humans, ja sigui a nivell intern, com social i de l’entorn”.

I, a més, he de reconèixer que aquests dies d’agost he xalat d’allò més contemplant com Tarroja es troba engalanada de senyeres estelades fins, literalment, al capdamunt, ja que al cim del campanar de l’església parroquial hi oneja una gran estelada, ben visible des de molts quilòmetres de distància.

El viatger atent que -seguint l’estel- s’endinsi fins la plaça, aviat copsarà que l’església en qüestió és un d’aquells temples que sovintegen a la Segarra (com a Mont-roig, Vergós Guerrejat o Hostafrancs, per posar altres exemples) de dimensions exagerades -“solemne”, en digué Espinàs- en relació al poble que vol catequitzar. L’edifici fou alçat en substitució d’una anterior esglesiola romànica -“angustiada de bòveda i fosca”, segons el baró de Maldà-, gràcies al patrocini dels pròcers locals i el suport de la canongia solsonina i d’acord amb els models estètics del segle XVIII. No obstant, avui, ja sigui perquè aquestes preferències estètiques majoritàries han virat i desaproven els cànons barrocs, ja sigui perquè la població ha aparcat la fe dels seus pares o bé perquè el nou missatge evangelitzador no té prou ressò entre aquells joves tan actius que referíem abans, la gran església parroquial de Tarroja es va esllanguint al mateix ritme que la seva feligresia.

En un afany per aturar aquest decaïment, el bisbe en persona va retornar a Tarroja el passat 7 d’agost per presidir la Missa solemne de Festa Major i concelebrar-la al costat del padre Vicente, qui “per ara” (sic) celebra l’eucaristia dominical al lloc. L’Excel·lentíssim i Reverendíssim senyor coneix bé la població, no només perquè hi va ser “mig rector” durant l’episcopat del seu antecessor, sinó perquè està al corrent de les ensenyances “alternatives” que s’hi imparteixen. Sap bé que a Tarroja s’hi ofereixen xerrades i tallers sobre l’amor sense condicions, sobre la neteja, la descàrrega i la regeneració de l’energia, sobre la guarició angèlica, sobre les energies lliures o sobre la transmigració i la metempsicosis de les ànimes després de la mort. És per això que, aprofitant la festivitat de la Transfiguració de Jesucrist, va realitzar-hi una visita pastoral, envoltat de mitja dotzena de novicis mercedaris d’origen hispanoamericà que l’havien d’auxiliar en la seva tasca catequitzant i carregar-li els atributs episcopals quan s’esqueia. En la seva homilia, monsenyor Novell va posar l’accent en que Tarroja es troba sota la protecció del mateix Jesús Salvador, i no pas d’altres “personatges secundaris” (sic), i que per això “el poble és de Crist i a Ell li deu un compromís de fidelitat”. En les seves “pastilles catequètiques”, va palesar que Jesús no fou  pas un revolucionari, ni un mestre espiritual, ni un yogui, sinó el Fill de Déu i, per això, el poble ha de veure en la seva església (“tan difícil de mantenir -oi, Sra. Alcaldessa?-“) el seu propi mont Tabor i rebutjar “altres propostes fetes per homes, idees i somnis…

Si acceptem les tesis del professor de Maryland Charles F. Merrill, aplaudides pel visionari Jordi Bilbeny (i no deixem que el Dr. Llobet i Portella ens trenqui l’encís dient que els Colom tarrojencs eren només una  família de ferrers), copsarem la gran paradoxa que suposa que a la vila natal de l’almirall Cristòfol Colom, la nova evangelització vingui vehiculada per un estol de novicis arribats, precisament, del continent que el navegant va obrir a l’acció missionera. De la mateixa manera que paradoxal és que a l’accés sud de la vila del descobridor hi trobem un campament presidit per una  tenda cònica, un exemplar del tipi que feien servir els indis americans abans de l’arribada de l’home blanc i que tan populars van fer els westerns de l’època daurada de Hollywood.

I és que, ja ho diuen: la història és cíclica i la vida està plena de paradoxes… Com ho va ser que el senyor Bisbe, en sortir de missa, fos obsequiat amb una safata de pets de monja i galetetes de perfil estelat (sanes, bones i fetes amb alegria, naturalment).

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 7 Agost 2012, in Esdeveniments and tagged , , , , . Bookmark the permalink. 2 comentaris.

  1. Bona crònica d’estiu. La passo al bisbe Novell, segur que li agradarà. bisbe@bisbatsolsona.cat

    • Bon dia. Tal vegada monsenyor, en mig de la seva atrafegada agenda estival, té uns instants sobrers per a malbaratar-los llegint aquest divertiment estival i gens transcendent… Potser és així i, ja posats, el podem comentar durant la seva visita pastoral al Llor el proper diumenge 26.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: