Arriant bandera

Per enèsima vegada, la bandera del Regne d’Espanya ha desaparegut del pal que li fou reservat a la Plaça Major de Cervera. Hom creu que la desaparició aquest cop ha estat deguda a una deficient instal·lació, ja que erròniament havia estat hissada cap per avall (al contrari, val a dir,  del retrat de Felipe V que llueix a l’interior de la Paeria) i és ben provable que el pes descompensat de les columnes d’Hèrcules que flanquegen l’escut constitucional, afegit al que exerciria la corona reial col·locada a la part inferior, provoqués l’afluixament de les lligadures i afavorís que les ventades del vespre l’arrenquessin per endur-se-la aires enllà. També és possible que hagi estat manllevada per algun col·leccionista d’interessos vexil·lòlegs o, tal vegada, per algun fetitxista delerós d’apropiar-se d’un símbol que ben aviat serà objecte de culte per nostàlgics… Com a darrera opció, que no hem de descartar, la desaparició podria ser deguda a la recuperació d’una vella tradició de la pagesia del secà, pròpia dels temps de la sega i que podria incloure’s com a epíleg de la campanya #collitaSegarra: recorden els més vells (i recull Felip Vendrell en els seus llibres) que les colles de segadors demostraven la seva perícia fent anar l’eina amb destresa i avançant entre les espigues, fins arrabassar la bandera de la colla rival (en aquest cas, una camisa plantada al cap d’un bastó) instal·lada al punt més alt del camp; assolit l’objectiu, la intrèpida quadrilla estava legitimada per endur-se el trofeu i fer-ne allò que li plagués…

Sigui com sigui, la rojigualda ja no hi és i el pal que la sostenia, orfe de drapejat, es mostra tant despullat com el seu homòleg del Consell Comarcal. Cal dir que, en aquest segon cas, sembla confirmada la teoria del robatori, ja que els audaços investigadors han determinat que algú va escalar la barra i, amb l’ajuda d’un encenedor, en va tallar de lligadures. Diligents com s’escau, els responsables de l’organisme comarcal van denunciar el robatori i van comprometre’s a reposar-la, tot i demanar que, donades les carències pressupostàries, fos l’Estat espanyol qui en sufragués l’adquisició (cosa que no ha fet).

La legalitat vigent (la llei espanyola de banderes, de l’any 1981), obliga que a l’exterior dels Ajuntaments (i demés edificis i establiments de les Administracions públiques) la bandera espanyola hi onegi sempre i a tothora i, si ho fa en companyia d’altres, tingui el lloc “preeminent i d’honor”, és a dir: ocupi el centre i no sigui de menors dimensions que les demés. Aquesta llei, emprada com a arma llancívola des de la Delegació del Govern del Regne d’Espanya, ha forçat a molts alcaldes i alcaldesses a hissar bandera, esporuguits pel pensament d’haver de deixar el càrrec i emulant a Sòcrates quan –tot i creure-la injusta- va acatar la seva pròpia condemna a mort i va beure’s la cicuta per tal de no cometre una il·legalitat que faria trontollar les arrels de la societat… Alguns, mostrant-se més seguidors de Diògenes que de Sòcrates, han adoptat solucions imaginatives: Gallifa, per exemple, va retirar totes les banderes de la façana de l’Ajuntament i va substituir-les per un banderí de  l’espanyola, o Agramunt, que ha penjat totes i cadascuna les banderes de la Unió Europea, això sí: amb l’espanyola al centre. En ambdós casos, es compleix la literalitat de la llei, tan per col·locació com per dimensions.

No obstant, sense desmerèixer la postura original dels batlles gallifans i agramuntins, potser ja és arribada l’hora de seguir allò que digué Thomas Jefferson,  tercer president dels Estats Units d’Amèrica i un dels pares de la nació: “si una llei és injusta, hom no només té raó de desobeir-la: té la obligació de fer-ho”. Per sobre de les represàlies coactives amb que l’Estat espanyol, a través de la virreina Llanos de Luna, amenaça als alcaldes díscols, és el moment de plantar cara. Despenjar la bandera de marres pot considerar-se com una desobediència conscient de la legalitat vigent comesa per un càrrec públic, fet que podria suposar un delicte de prevaricació, que comporta pena d’inhabilitació especial, però el conflicte entre la legitimitat del mandatari, escollit democràticament per la ciutadania, i una resolució judicial que l’apartés del càrrec per retirar un penó, no seria pas pacífic i remouria moltes consciències encara adormides…

La guerra de les banderes és possiblement un cas anecdòtic, que no ens hauria de distreure del fons de la qüestió, i potser l’hauríem de menystenir seguint l’exemple d’aquell Aznar que, preguntat sobre el CAT a les matrícules, va contestar que ell “no perdia el temps parlant de xapes”, però sí que és arribada l’hora de donar exemple, perdre la por i actuar d’acord amb la consciència majoritària expressada del poble, sense veure’s encotillat per unes lleis que hi van en contra. Fa uns mesos, el ministre Montoro deia que les lleis s’han de complir i, si no agraden, cal treballar per canviar-les, però els catalans i les catalanes sabem que aquesta afirmació només és un brindis al Sol i no ens du enlloc, ja que la pinça espanyolista PP – PSOE que governa la Cambra legislativa espanyola veta qualsevol acció que suposi acréixer en la dignitat i els drets del nostre País. Per tant: o desobediència o submissió.

Desobediència que també convé davant el nou intent d’imposar un Pla Hidrològic que acabarà amb el cabal ecològic del riu Ebre i provocarà estralls irreparables al medi ambient. Desobediència davant una legislació que persegueix privatitzar els raigs del Sol, penalitzant l’autoconsum d’energia fotovoltaica en benefici als lobbys especulatius de l’energia. Desobediència ineludible si es volen tirar endavant uns pressupostos que trenquin amb el sostre de dèficit imposat des del Govern de Madrid que ens condemna a una nova volta de rosca en les retallades i precipita a la precarietat, a la pobresa i al desemparament a una part molt important de la població catalana. Desobediència imprescindible per seguir el manament majoritari expressat democràticament pel poble català i convocar un referèndum perquè puguem decidir lliurament sobre el destí de la nació catalana…

Ara és hora que exigim que els nostres polítics hissin la bandera de la valentia i la facin onejar per damunt dels nostres caps. O som desobedients o no serem.Imatge

 

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 6 Agost 2013, in Sin categoría and tagged . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: