Jennifer o la renúncia constant

Primer van ser les xarxes socials, més tard les emissores de ràdio i ara està en boca de tothom: ja tenim aquí la cançó de l’estiu 2011! L’enganxosa composició s’anomena “Jennifer” i és obra d’un grup de folk-pop d’Aiguafreda, població que pel què tinc entès ha inspirat el nom de la banda, “Els Catarres”.

Com a bona cançó de l’estiu, reuneix un seguit d’elements imprescindibles que la faran perpetuar-se més enllà de les guinguetes de platja per a elevar-se als apoteòsics altars de les peces que rematen una bona celebració de casament, on els convidats ja suen embriacs, el nuvi fa tentines amb la corbata lligada al front i la núvia balla descalça, amb la cua del vestit ennegrida de fregar el terra: una melodia encomanadissa, una lletra que parla d’amor turbulent i apassionat i un ritme ben repetitiu. No hi ha dubte que la Jennifer es propulsarà al capdamunt de les llistes, triomfarà a les festes i farà menys feixugues les trifulgues judicials dels directius de l’SGAE, superant fites immortals com el Negro no puede, Tengo un tractor amarillo, Aserejé, Torero o Waka-Waka…

No obstant, la lletra d’aquesta aparentment festiva i alegre cançó, més enllà de la superficialitat i la intranscendència de les seves predecessores,  amaga un dramàtic contingut. Vagi per endavant que aquest missatge no cal cercar-lo fent girar el disc endarrere (com aquelles invocacions satàniques que hom troba en vinils dels Rolling Stones, Pink Floyd o Iron Maiden), sinó limitant-nos a escoltar la seva literalitat descarnada. A la cançó, un xicot ens exposa un currículum d’una catalanitat exemplaritzant (entre d’altres mèrits, ens confessa que és fanàtic d’en Llach, que té la senyera penjada al balcó, que els Segadors és el to d’avís del seu mòbil, que és amant del pa amb tomàquet, la cobla i els castellers i, allò més concloent, que és soci del Barça i votant de Convergència), però que aquest bagatge no li ha impedit enamorar-se bojament d’una “choni de Castefa”.

Cal dir que “choni de Castefa” és un neologisme que refereix a les fadrines de Castelldefels i, per extensió, de tota la zona metropolitana de Barcelona, que tenen com a llengua habitual l’espanyol, una formació acadèmica primària i que gaudeixen del seu temps d’oci freqüentant discoteques de polígons (per això també se les pot denominar “poligoneres”), en grups cridaires, pentinades amb la ratlla just sobre l’orella i un serrell que sembla llepat per una vaca i abillades amb sabates de talons alts, quincalla extravagant i roba adquirida en botigues franquiciades de grans centres comercials.

Fa uns anys se les denominava “quilles” (diminutiu de “chiquilles”) i estan diametralment oposades a allò que una família nostrada, que penja la senyera al balcó per Sant Jordi, Festa Major i la Diada, que per Sant Josep menja crema catalana i per Reis tortell, que s’emociona quan escolta el Virolai o el discurs de Pau Casals a l’ONU i que llença petards quan el Barça fa gols, voldria com a jove. D’aquí que el pobre protagonista de la cançó s’angoixi quan, vençudes les resistències, decideix tunejar el seu cotxe (és a dir, modificar-lo fins deixar-lo a mig camí entre un carro de supermercat i una nau espacial) i es postra als peus de la mossa.

Si de bell d’antuvi podem pensar que la cançó és una plasmació d’aquell adagi valencià que assegura que “tira més pèl de figa que maroma de barco” (dit sigui amb perdó i només com a llicència literària), en realitat, el leitmotiv de la qüestió va molt més enllà i ben segur que ens retrata a molts de nosaltres… Emulant les negacions de Sant Pere vers Jesucrist abans del cant del gall, també nosaltres sovint ens rendim i neguem quotidianament els nostres principis catalaníssims: Que potser no canviem de llengua quan ens comuniquem amb un Jutge que ha de decidir sobre els nostres afers, una amable telefonista d’algun servei d’atenció al client que ha d’alleugerir els nostres patiments, un guarda de seguretat que ens exigeix que ens descalcem per creuar l’arc controlador de metalls o un cambrer que podria portar-nos un cafè amb llet ben calent si li demanéssim un cafè amb gel? Que potser no escrivim “Spain” quan se’ns consulta quin és el nostre país en impresos de registre d’hotels, en formularis d’alta de serveis a Internet o en peticions de certificats oficials? Que potser no conduïm vehicles on se’ns identifica gràcies a una “E” plasmada a la matrícula i, si decidim enganxar el “CAT”, ho fem tímidament al costat, per por de la multa? Que a les postades dels supermercats no triem cireres extremenyes, anxoves càntabres, préssecs aragonesos o olives andaluses perquè són més econòmiques que el seu equivalent del Baix Llobregat, l’Empordà, la Ribera d’Ebre o les Garrigues? Que no signem contractes i escriptures en espanyol, no adquirim electrodomèstics i altres enginys tecnològics on els manuals mai no són en català o productes etiquetats en cinc llengües diferents a la pròpia del país, desoint els nostres drets lingüístics, per por de semblar perepunyetes o d’haver de pagar un preu més alt…?

Tinguem-ho ben present i, d’ara endavant, cada cop que escoltem la cançó de la Jennifer, que la seva lletra ens fuetegi com a merescut càstig al nostre caràcter mesell i dòcil, que ens condemna a la derrota fins i tot abans de la batalla.

Val a dir que un bon moment per posar a prova aquesta penitència la tindrem aquest divendres 8 de juliol, quan els Catarres actuaran a Montornès de Segarra en la inauguració de la cinquena edició del Festival “lo Cercacurts” i és segur que la choni de Castefa voleiarà pels comalats de la vall del Cercavins… Jo ja he instal·lat al meu Citröen C4 un aleró de carboni cromat, un espòiler posterior, unes llantes d’aliatge i un equip perquè troni la música electrònica a tot drap mentre vaig a encalçar-la com s’escau.

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 4 Juliol 2011, in paisanatge and tagged , , , , . Bookmark the permalink. 3 comentaris.

  1. Avui deia la Muriel Casals per la ràdio que el nostre és un país “molt especial”. Tant especial que una persona pot decidir perquè sí que no parlarà la llengua del país ni que hi visqui, hi treballi…I segur que no es referia exclusivament a l’àrea metropolitana. Però el cas dels “nengs” o de les “chonis” és una prova més de què “Il y a des autres mondes, mais ils sont dans celui-ci”. Sempre penso en la frase élouardiana quan algun dia (pocs!) goso ultrapassar la línia que separa el centre de Terrassa dels barris; el centre arregladet en el qual m’hi sento més o menys a gust i que sembla una mena “isola felice”…Però hi ha altres móns on he regna Belén Esteban: sigui a Terrassa, a Castefa, Allenrock (el Cornellà dels Estopa i del mític Carlos “El Yoyas” -o era d’Hospitalet?) o Badia del Vallès, que jo només veig de lluny des de l’aparcament de la UAB. Sempre he pensat que viure a Badia i no ser el Sergio Busquets ha d’imprimir un cert caràcter. Tan a prop i tan lluny de Matadepera, sota el perfil de la Mola i Sant Llorenç retallant l’horitzó…

  2. Us convido a que visiteu Castelldefels quan vulgueu. Veureu que no hi ha ni tantes chonis, ni tants canis ni tantes jessis ni tants nengs… i es parla català (això sí, amb el permís del pp que és qui ara mana).

  3. De fet, em va sorprendre que triessin Castelldefels per la cançó. Potser en té la culpa aquell que sortia amb el Buenafuente fent de “neng” o potser és que resulta més musical dir “Castefa” que Sant Adrià, Cornellà o El Prat. Jo més aviat hauria triat les poblacions que relaciona la Marieta de la Font o algunes altres riberenques del Besòs.
    Per altra banda, accepto la invitació: es dóna el cas que aquest dissabte baixo a casa d’uns bons amics -que de “txonis” en tenen més aviat poc (més aviat pequen per l’altre extrem)- a menjar una bona paella a tocar de la platja…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: