Crispetes km.0

El passat cap de setmana es va cloure la vuitena edició de Lo Cercacurts, festival de curtmetratges de Montornès de Segarra. Des del 2007 aquest esdeveniment internacional ha crescut de forma exponencial, fins al punt que a la darrera edició ha rebut gairebé quatre-cents treballs, amb la corresponent feinada pel jurat de triar els finalistes. Enorme mèrit el dels seus promotors, que any rere any estan fent d’un poble de poc més de cent habitants un referent en els certàmens cinematogràfics del país. I admirable la capacitat d’innovació contínua, tant pel que fa als formats com a la captació de complicitats dins la primera línia del cinema català. Però especialment encomiable és el compromís de Lo Cercacurts amb el territori immediat, palès a través de l’extensió de les projeccions a d’altres espais de la Segarra i l’Urgell (el castell de les Sitges de Florejacs, la sala de Ca l’Eril de Guissona, l’Ateneu de Tàrrega, el Museu comarcal de Cervera…), sense oblidar l’arrelament al casal matriu: el poble de Montornès, seu del festival i dels actes de cloenda i lliurament de premis. Com és habitual, l’esdeveniment és possible gràcies a la feinada d’un equip reduït de persones que amb la seva generositat, força i rauxa dediquen els seus recursos a fer realitat allò que, en una primera pensada, semblava fantasia. Sense l’empenta i l’entusiasme contagiosos de la Marta i en Robert el festival no existiria… Però, a més del valor de Lo Cercacurts com a projecte en sí mateix, ara es constitueix com el germen d’altres iniciatives que lliguen cinema i territori: el “Galacticat”, mostra de cinema fantàstic de les terres de Ponent, i el projecte del llargmetratge “Nosferatu, el origen”. En el primer dels casos, la sinèrgia entre en Robert Garcia i en David Ferreras ha donat lloc a una mostra de cinema que posa el seu gra de sorra per acabar amb el degoteig de tancament de sales a les ciutats i viles del nostre entorn i, al mateix temps, per donar a conèixer un gènere, el de la ciència-ficció, que, tot i comptar amb multitud d’adeptes, no té prou presència a les grans pantalles. En el segon dels casos, la filmació d’un llargmetratge a la Segarra, amb voluntat de gran difusió i emprant com a localitzacions espais de gran potencial turístic, cultural i dinamitzador, constitueix una aposta en benefici de tots que cal fer realitat…
Però, a banda de l’equip humà, una segona pota és imprescindible per tirar endavant totes aquestes iniciatives: el finançament. I l’obtenció de recursos, especialment els darrers anys, és una odissea que a voltes no acaba a bon port. A dia d’avui, la major part dels projectes culturals independents cerquen els recursos fora de les administracions, evitant així la cantarella ploranera i els copets a l’esquena que s’obté en acudir a segons quines finestretes. El mecenatge sovint es troba lligat als projectes més visibles endegats des de les administracions, que permeten als grans patrocinadors posar el seu logotip amb ostentació perquè el poble prengui consciència de la seva generositat. Tal i com ho feien els patricis evergetes en l’època clàssica, pagant l’erecció de teatres i temples com a mecanisme d’assolir prestigi, engalanar la seva imatge i influir en el poder polític, avui mateix podem anar a Cellers o a la Prenyanosa per veure cartells informant que la Caixa ha patrocinat la restauració d’una església o d’un espai natural; a voltes, són tan grans i els pressupostos tan petits que hom pot qüestionar si la quantitat donada ha estat suficient per a sufragar el propi cost del rètol. Però l’alternativa dels més modestos està en el mecenatge filantròpic dels particulars.
De fet, Montornès ja té tradició històrica en aquest camp. Ara fa un segle, en Josep Balcells, cabaler del poble que va fer fortuna a Cuba, fou un gran benefactor que va patrocinar la construcció de la nova escola (actual seu de Lo Cercacurts) i del cementiri modernista, la restauració de l’església i els camins veïnals i, a més, va implantar un generós sistema d’ajudes per aquells que es quedaven a viure a Montornès (amb ajudes de 500 ptes., pels que s’hi construïen la casa, entre d’altres incentius).
Avui, però, davant la impossibilitat de trobar d’altres Balcells, aquest finançament es busca més a petita escala. Es cerca l’ajuda dels petits patrocinadors que es gratin la butxaca, fent-se còmplices de l’objectiu promogut i partícips del seu èxit. Val a dir que no és una experiència nova a la Segarra: el molí per als vells blats de la Garbiana de Tarroja, l’obrador de la cervesa artesana i social de Casa Dalmases de Cervera o el documental reivindicant la vida i obra de Manuel de Pedrolo, han estat reeixits gràcies a la col•laboració de centenars de micro-mecenes, a banda de l’efecte colateral de trencar amb el tòpic de la garreperia segarreta. En conseqüència, seguint aquesta estela, en Robert Garcia ha posat en marxa la captació de recursos pel projecte del seu primer llargmetratge, que compta amb el compromís de ser rodat als exteriors de la Segarra i a emprar recursos, tècnics i actors de proximitat.
Així doncs, esperem algun dia gaudir a casa nostra de la projecció de la història de l’origen de Nosferatu. I, ja posats a fer la carta als Reus, que sigui a la pantalla del cinema del Casal de Cervera, que el taquiller ens vengui les entrades amb un gran somriure i que les crispetes estiguin recent fetes i amb panís no modificat genèticament… Si es concedeix el primer dels postulats, ja estarem satisfets.

Jennifer o la renúncia constant

Primer van ser les xarxes socials, més tard les emissores de ràdio i ara està en boca de tothom: ja tenim aquí la cançó de l’estiu 2011! L’enganxosa composició s’anomena “Jennifer” i és obra d’un grup de folk-pop d’Aiguafreda, població que pel què tinc entès ha inspirat el nom de la banda, “Els Catarres”.

Com a bona cançó de l’estiu, reuneix un seguit d’elements imprescindibles que la faran perpetuar-se més enllà de les guinguetes de platja per a elevar-se als apoteòsics altars de les peces que rematen una bona celebració de casament, on els convidats ja suen embriacs, el nuvi fa tentines amb la corbata lligada al front i la núvia balla descalça, amb la cua del vestit ennegrida de fregar el terra: una melodia encomanadissa, una lletra que parla d’amor turbulent i apassionat i un ritme ben repetitiu. No hi ha dubte que la Jennifer es propulsarà al capdamunt de les llistes, triomfarà a les festes i farà menys feixugues les trifulgues judicials dels directius de l’SGAE, superant fites immortals com el Negro no puede, Tengo un tractor amarillo, Aserejé, Torero o Waka-Waka…

No obstant, la lletra d’aquesta aparentment festiva i alegre cançó, més enllà de la superficialitat i la intranscendència de les seves predecessores,  amaga un dramàtic contingut. Vagi per endavant que aquest missatge no cal cercar-lo fent girar el disc endarrere (com aquelles invocacions satàniques que hom troba en vinils dels Rolling Stones, Pink Floyd o Iron Maiden), sinó limitant-nos a escoltar la seva literalitat descarnada. A la cançó, un xicot ens exposa un currículum d’una catalanitat exemplaritzant (entre d’altres mèrits, ens confessa que és fanàtic d’en Llach, que té la senyera penjada al balcó, que els Segadors és el to d’avís del seu mòbil, que és amant del pa amb tomàquet, la cobla i els castellers i, allò més concloent, que és soci del Barça i votant de Convergència), però que aquest bagatge no li ha impedit enamorar-se bojament d’una “choni de Castefa”.

Cal dir que “choni de Castefa” és un neologisme que refereix a les fadrines de Castelldefels i, per extensió, de tota la zona metropolitana de Barcelona, que tenen com a llengua habitual l’espanyol, una formació acadèmica primària i que gaudeixen del seu temps d’oci freqüentant discoteques de polígons (per això també se les pot denominar “poligoneres”), en grups cridaires, pentinades amb la ratlla just sobre l’orella i un serrell que sembla llepat per una vaca i abillades amb sabates de talons alts, quincalla extravagant i roba adquirida en botigues franquiciades de grans centres comercials.

Fa uns anys se les denominava “quilles” (diminutiu de “chiquilles”) i estan diametralment oposades a allò que una família nostrada, que penja la senyera al balcó per Sant Jordi, Festa Major i la Diada, que per Sant Josep menja crema catalana i per Reis tortell, que s’emociona quan escolta el Virolai o el discurs de Pau Casals a l’ONU i que llença petards quan el Barça fa gols, voldria com a jove. D’aquí que el pobre protagonista de la cançó s’angoixi quan, vençudes les resistències, decideix tunejar el seu cotxe (és a dir, modificar-lo fins deixar-lo a mig camí entre un carro de supermercat i una nau espacial) i es postra als peus de la mossa.

Si de bell d’antuvi podem pensar que la cançó és una plasmació d’aquell adagi valencià que assegura que “tira més pèl de figa que maroma de barco” (dit sigui amb perdó i només com a llicència literària), en realitat, el leitmotiv de la qüestió va molt més enllà i ben segur que ens retrata a molts de nosaltres… Emulant les negacions de Sant Pere vers Jesucrist abans del cant del gall, també nosaltres sovint ens rendim i neguem quotidianament els nostres principis catalaníssims: Que potser no canviem de llengua quan ens comuniquem amb un Jutge que ha de decidir sobre els nostres afers, una amable telefonista d’algun servei d’atenció al client que ha d’alleugerir els nostres patiments, un guarda de seguretat que ens exigeix que ens descalcem per creuar l’arc controlador de metalls o un cambrer que podria portar-nos un cafè amb llet ben calent si li demanéssim un cafè amb gel? Que potser no escrivim “Spain” quan se’ns consulta quin és el nostre país en impresos de registre d’hotels, en formularis d’alta de serveis a Internet o en peticions de certificats oficials? Que potser no conduïm vehicles on se’ns identifica gràcies a una “E” plasmada a la matrícula i, si decidim enganxar el “CAT”, ho fem tímidament al costat, per por de la multa? Que a les postades dels supermercats no triem cireres extremenyes, anxoves càntabres, préssecs aragonesos o olives andaluses perquè són més econòmiques que el seu equivalent del Baix Llobregat, l’Empordà, la Ribera d’Ebre o les Garrigues? Que no signem contractes i escriptures en espanyol, no adquirim electrodomèstics i altres enginys tecnològics on els manuals mai no són en català o productes etiquetats en cinc llengües diferents a la pròpia del país, desoint els nostres drets lingüístics, per por de semblar perepunyetes o d’haver de pagar un preu més alt…?

Tinguem-ho ben present i, d’ara endavant, cada cop que escoltem la cançó de la Jennifer, que la seva lletra ens fuetegi com a merescut càstig al nostre caràcter mesell i dòcil, que ens condemna a la derrota fins i tot abans de la batalla.

Val a dir que un bon moment per posar a prova aquesta penitència la tindrem aquest divendres 8 de juliol, quan els Catarres actuaran a Montornès de Segarra en la inauguració de la cinquena edició del Festival “lo Cercacurts” i és segur que la choni de Castefa voleiarà pels comalats de la vall del Cercavins… Jo ja he instal·lat al meu Citröen C4 un aleró de carboni cromat, un espòiler posterior, unes llantes d’aliatge i un equip perquè troni la música electrònica a tot drap mentre vaig a encalçar-la com s’escau.