El paisatge com a actiu

El passat 28 de març, el Conseller de Territori i Sostenibilitat, l’Honorable Santi Vila, addicte a les xarxes socials, sortia d’una reunió amb l’Observatori del Paisatge piulant que “un territori que té el paisatge com a actiu és incompatible amb determinades tècniques com la del fràcking”. Aquesta afirmació, feta pública coincidint amb l’aturada dels permisos d’investigació d’hidrocarburs, em va alegrar intensament. No obstant, rellegint-la a la llum de cert escepticisme malaltís, els dubtes no trigaren a sorgir… Què ens estava dient el Conseller? Considera el fracking admissible en territoris on el paisatge no sigui un “actiu”? Que la devastació mediambiental, social, econòmica i sanitària de la fractura hidràulica són mers danys colaterals…? I, quins serien els territoris que no tenen, als ulls del Conseller, el “paisatge com a actiu” i, per tant, podrien sotmetre’s a la desolació, esdevenint un colador de basses, un aguller de torres, una esponja de verí i un formiguer de vials i camions?

Mentre hi reflexionava, vaig recordar un episodi viscut a Cervera, en una reunió incerta de data inconcreta, on es tractà de l’enlairament del turisme segarrenc. Després de sentir en boca de polític de torn l’eterna lletania que afirmava categòricament que aquell cop sí que l’aposta pel “desenvolupament dels potencials segarrencs, endògens i captivadors de turisme”, era estratègica i cabdal, vaig gosar interrogar al ponent el perquè, doncs, seguien encapçalant des de turisme de Lleida les publicacions, reportatges i anuncis promotors amb imatges de llacs d’aigües cristal·lines, llanxes pneumàtiques descendint per aigües braves, joies del romànic entre muntanyes pelades o esquiadors lliscant sobre la neu… Transcorreguts dos llarguíssims segons, el responsable en qüestió es va sincerar: “és que a la muntanya basem l’economia en el turisme, mentre que a la plana teniu d’altres fonts d’ingressos”. Mentre m’acotxava per recollir l’ànima que m’havia descendit en picat fins als turmells i ressituar-la, moixa i pansida, al seu lloc, mentalment contemplava un d’aquells puzzles del mapa espanyol que al segle passat il·lustraven la “provincia de Lérida” dibuixant cims muntanyencs i els campanars de Taüll al nord i espigues, peres o porquets al sud…

Avui, un desagradable raig d’aigua freda m’ha arribat quan fonts ben informades m’han comunicat, per comentaris de primera mà, que l’aturada del fracking es deuria a un replantejament territorial dels projectes. Segons això, el desenvolupament podria reorientar-se cap a territoris on el paisatge no tingués, des del punt de vista metropolità, valor estratègic, l’“actiu” del qual parlava el Conseller. Partint d’això, la qualitat ambiental de comarques humides farien impensable desenvolupar-hi el fracking, però com que “a zones com la Segarra, només hi ha camps” (cita literal), el plantejament hi seria diferent… Aquest panorama, relacionat amb les sistemàtiques esmenes a la totalitat amb que el PP i CiU sumen als Parlaments espanyol i català i bloquegen totes les iniciatives adreçades a prohibir la fractura hidràulica, em posa la pell de gallina.

Aviat farà tres anys, el director de la revista Descobrir Catalunya, Joan Morales, amb motiu de la presentació del monogràfic dedicat a la Segarra escrivia un article titulat “La Segarra invisible”. Allí, després d’expressar la revelació que suposava la descoberta dels seus “paisatges meravellosos i molt canviants”, concloïa que “si hi sumem un substrat agrari dominant, sinònim de tranquil·litat i bona gastronomia, tenim tots els elements per gaudir d’un paradís del turisme rural. Ells s’ho han de creure, i nosaltres ho hem de saber”. Convertit en aimant de la nostra comarca (com demostra que, des d’aleshores, la Segarra sempre ha tingut un espai o altre dins la revista), ens exhortava a fer ben visible la Segarra, amb el convenciment que el seu coneixement comporta l’immediat reconeixement i estima. Així ho vam corroborar mesos enrere quan un grup d’escriptors de viatges es van aturar  –molts d’ells per primer cop- a la comarca i en van escriure afalacs com “més que el plaer estètic –la vista i el paisatge, l’oïda i la literatura, el gust i el menjar… – (…), el principal plaer que he fet aquests dos dies ha sigut descobrir un raconet de món realment excepcional”, o “la Segarra és una comarca de l’interior de Catalunya, una comarca mancada de platja i neu, ben cert, però rica, molt rica en cultura, castells, petits poblets rurals amb multitud de camps de cereals i uns paisatges que enamoren a primera vista miri on es miri o “(trobo) una bellesa latent i llargament amagada, tant diferent dels clixés i de l’estereotipat paisatge de la Catalunya més humida, tot just descoberta a ulls forans només per savis de la contemplació descriptiva”.

L’efecte seductor del paisatge segarrenc atrapa a forasters, però també ja és prestigiat pels propis: la Unió de Pagesos i la dotzena d’entitats que han fet seva la reivindicació del seu valor amb el document “Un paisatge per demà”, els Amics de l’Arquitectura Popular (enguany, per cert, guardonats amb el Premi Sikarra), les entitats excursionistes que fa anys i panys que trepitgen amb entusiasme els seu dèdal de viaranys, el propi Consell comarcal i tants municipis que unànimement s’han posicionat contra la bestiesa del fracking i molts d’altres col·lectius i persones que s’espolsen dècades d’ominós complex d’inferioritat i reivindiquen els valors de futur d’un paisatge que, des de fa gairebé cinc mil anys, ha estat perfilat pel treball de mans segarretes i avui és font de riquesa, dinamisme i identitat.

Per tot això, ara és el moment de fer venir als mandataris nacionals a la Segarra. Aturar-los en el seu trajecte entre la ciutat i les pistes d’esquí i, de grat o per força, plantar-los no en reunions en despatxos, ni davant cintes a tallar sobre l’asfalt, sinó dins el paisatge. Un cop allí, perdran la bena dels ulls, entendran d’una vegada quin és el seu valor i compartiran la imperiosa necessitat de la seva preservació. Fet i fet, un cop posats a lloc, no hi ha cap dubte que, talment els cavallers de la llegenda de la Dama de les Flors de Florejacs, quedaran seduïts i embruixats pels seus encants, “caçats per la força i la gràcia del país”, com va escriure Espinàs cinquanta anys enrere. Només així, conscienciant els planificadors, aconseguirem la supervivència d’un llegat del qual, a fi de comptes, només en som mers custodis de pas.

Imatge

Vall del Llobregós, entre el castell de les Sitges, Palou, Selvanera i Granollers de Segarra (afectat per la zona Darwin de prospeccions)

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 2 Abril 2013, in Sin categoría and tagged , , , , , , . Bookmark the permalink. 2 comentaris.

  1. Impressionant!
    Per reflexionar a l’entorn de qui, com i per què es consideren i seleccionen els valors del paisatge. I quins actius del paisatge, només econòmics? O ens prenem seriosament ja d’una vegada els valors socials, culturals i espirituals (patrimonials, per tant) del paisatge?
    Giliet, per cert, gràcies per la cita!
    Endavant, la Segarra us necessita!

  2. És bo saber que existeix un Conseller de Territori i Sostenibilitat, però immediatament un es pregunta què ha estat fent aquests darrers 38 anys, tenint com té el país absolutament destroçat. Algú sap perquè cada poble de Catalunya té dos polígons industrials, un a l’entrada, el segon a la sortida, o tots dos a l’entrada, ambdós a peu de carretera perquè se’ls vegi bé (i ja no es veu el poble)? Ho van fer perquè tots poguéssim arribar a ser rics el 2013? Per assolir aquest magnífic 0% d’atur del qual n’estem tan orgollosos? Com el poble els va quedar lleig, van decidir fer urbanitzacions a la muntanya i a la costa, de manera que van fer lletjes la costa i la muntanya. Han malmès tot el que han tocat. La pròpia globalitat és insostenible. Per tant, proposo cedir l’Observatori del Paisatge “a la ONCE”. És primordial que els seus membres no vegin res de res, i que dediquin tot el seu temps a trobar una definició de paisatge que inclogui algun tipus de relació entre la natura i el ser humà o les persones, però no únicament les persones petit burgeses o les persones cobdicioses capitalistes del fracking i el footing sobre asfalt amb auriculars, sinó també les persones de cinc sentits, entre ells, la vista. Jo no em crec que els nostres consellers de Territori i Sostenibilitat no hagin vist mai el Tour de France des de l’helicòpter. No era tan difícil, i ens ho han esguerrat tot. No es pot tenir tan mal gust.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: