Arxiu del Blog

El paisatge com a actiu

El passat 28 de març, el Conseller de Territori i Sostenibilitat, l’Honorable Santi Vila, addicte a les xarxes socials, sortia d’una reunió amb l’Observatori del Paisatge piulant que “un territori que té el paisatge com a actiu és incompatible amb determinades tècniques com la del fràcking”. Aquesta afirmació, feta pública coincidint amb l’aturada dels permisos d’investigació d’hidrocarburs, em va alegrar intensament. No obstant, rellegint-la a la llum de cert escepticisme malaltís, els dubtes no trigaren a sorgir… Què ens estava dient el Conseller? Considera el fracking admissible en territoris on el paisatge no sigui un “actiu”? Que la devastació mediambiental, social, econòmica i sanitària de la fractura hidràulica són mers danys colaterals…? I, quins serien els territoris que no tenen, als ulls del Conseller, el “paisatge com a actiu” i, per tant, podrien sotmetre’s a la desolació, esdevenint un colador de basses, un aguller de torres, una esponja de verí i un formiguer de vials i camions?

Mentre hi reflexionava, vaig recordar un episodi viscut a Cervera, en una reunió incerta de data inconcreta, on es tractà de l’enlairament del turisme segarrenc. Després de sentir en boca de polític de torn l’eterna lletania que afirmava categòricament que aquell cop sí que l’aposta pel “desenvolupament dels potencials segarrencs, endògens i captivadors de turisme”, era estratègica i cabdal, vaig gosar interrogar al ponent el perquè, doncs, seguien encapçalant des de turisme de Lleida les publicacions, reportatges i anuncis promotors amb imatges de llacs d’aigües cristal·lines, llanxes pneumàtiques descendint per aigües braves, joies del romànic entre muntanyes pelades o esquiadors lliscant sobre la neu… Transcorreguts dos llarguíssims segons, el responsable en qüestió es va sincerar: “és que a la muntanya basem l’economia en el turisme, mentre que a la plana teniu d’altres fonts d’ingressos”. Mentre m’acotxava per recollir l’ànima que m’havia descendit en picat fins als turmells i ressituar-la, moixa i pansida, al seu lloc, mentalment contemplava un d’aquells puzzles del mapa espanyol que al segle passat il·lustraven la “provincia de Lérida” dibuixant cims muntanyencs i els campanars de Taüll al nord i espigues, peres o porquets al sud…

Avui, un desagradable raig d’aigua freda m’ha arribat quan fonts ben informades m’han comunicat, per comentaris de primera mà, que l’aturada del fracking es deuria a un replantejament territorial dels projectes. Segons això, el desenvolupament podria reorientar-se cap a territoris on el paisatge no tingués, des del punt de vista metropolità, valor estratègic, l’“actiu” del qual parlava el Conseller. Partint d’això, la qualitat ambiental de comarques humides farien impensable desenvolupar-hi el fracking, però com que “a zones com la Segarra, només hi ha camps” (cita literal), el plantejament hi seria diferent… Aquest panorama, relacionat amb les sistemàtiques esmenes a la totalitat amb que el PP i CiU sumen als Parlaments espanyol i català i bloquegen totes les iniciatives adreçades a prohibir la fractura hidràulica, em posa la pell de gallina.

Aviat farà tres anys, el director de la revista Descobrir Catalunya, Joan Morales, amb motiu de la presentació del monogràfic dedicat a la Segarra escrivia un article titulat “La Segarra invisible”. Allí, després d’expressar la revelació que suposava la descoberta dels seus “paisatges meravellosos i molt canviants”, concloïa que “si hi sumem un substrat agrari dominant, sinònim de tranquil·litat i bona gastronomia, tenim tots els elements per gaudir d’un paradís del turisme rural. Ells s’ho han de creure, i nosaltres ho hem de saber”. Convertit en aimant de la nostra comarca (com demostra que, des d’aleshores, la Segarra sempre ha tingut un espai o altre dins la revista), ens exhortava a fer ben visible la Segarra, amb el convenciment que el seu coneixement comporta l’immediat reconeixement i estima. Així ho vam corroborar mesos enrere quan un grup d’escriptors de viatges es van aturar  –molts d’ells per primer cop- a la comarca i en van escriure afalacs com “més que el plaer estètic –la vista i el paisatge, l’oïda i la literatura, el gust i el menjar… – (…), el principal plaer que he fet aquests dos dies ha sigut descobrir un raconet de món realment excepcional”, o “la Segarra és una comarca de l’interior de Catalunya, una comarca mancada de platja i neu, ben cert, però rica, molt rica en cultura, castells, petits poblets rurals amb multitud de camps de cereals i uns paisatges que enamoren a primera vista miri on es miri o “(trobo) una bellesa latent i llargament amagada, tant diferent dels clixés i de l’estereotipat paisatge de la Catalunya més humida, tot just descoberta a ulls forans només per savis de la contemplació descriptiva”.

L’efecte seductor del paisatge segarrenc atrapa a forasters, però també ja és prestigiat pels propis: la Unió de Pagesos i la dotzena d’entitats que han fet seva la reivindicació del seu valor amb el document “Un paisatge per demà”, els Amics de l’Arquitectura Popular (enguany, per cert, guardonats amb el Premi Sikarra), les entitats excursionistes que fa anys i panys que trepitgen amb entusiasme els seu dèdal de viaranys, el propi Consell comarcal i tants municipis que unànimement s’han posicionat contra la bestiesa del fracking i molts d’altres col·lectius i persones que s’espolsen dècades d’ominós complex d’inferioritat i reivindiquen els valors de futur d’un paisatge que, des de fa gairebé cinc mil anys, ha estat perfilat pel treball de mans segarretes i avui és font de riquesa, dinamisme i identitat.

Per tot això, ara és el moment de fer venir als mandataris nacionals a la Segarra. Aturar-los en el seu trajecte entre la ciutat i les pistes d’esquí i, de grat o per força, plantar-los no en reunions en despatxos, ni davant cintes a tallar sobre l’asfalt, sinó dins el paisatge. Un cop allí, perdran la bena dels ulls, entendran d’una vegada quin és el seu valor i compartiran la imperiosa necessitat de la seva preservació. Fet i fet, un cop posats a lloc, no hi ha cap dubte que, talment els cavallers de la llegenda de la Dama de les Flors de Florejacs, quedaran seduïts i embruixats pels seus encants, “caçats per la força i la gràcia del país”, com va escriure Espinàs cinquanta anys enrere. Només així, conscienciant els planificadors, aconseguirem la supervivència d’un llegat del qual, a fi de comptes, només en som mers custodis de pas.

Imatge

Vall del Llobregós, entre el castell de les Sitges, Palou, Selvanera i Granollers de Segarra (afectat per la zona Darwin de prospeccions)

Els imprecisos límits del territori

Més sovint del que desitjaria, habitualment ben a disgust, em veig compel·lit a baixar a Barcelona per assistir a reunions i conferències sobre les diverses activitats en les quals estic implicat. Ja sigui per tirar endavant un projecte de negoci i integrar-lo dins les dinàmiques emprenedores i administratives de país, o bé a participar en projectes d’abast nacional que tracen un full de ruta cap a nous horitzons de futur, ja sigui per assistir a reunions de col·lectius professionals o bé per intervenir en actes culturals que afecten la comarca que he triat com a hàbitat natural, és al cap-i-casal català el lloc on forçosament he de desplaçar-me si vull fer-me trobadís amb els que remenen les cireres i tenen les claus dels panys que vull obrir. Integrat dins aquests fòrums, de forma indefectible, copso com els humans congregats som segregats en dos grupuscles, en funció de si arribem provinents de l’entorn de la metròpoli catalana o d’allò que hom ara classifica dins el calaix de sastre de “territori”.

Fou en un d’aquests encontres quan vaig escoltar per primera vegada la fórmula “gent del territori” i, en un joc de paraules tan forçat com poc adient, vaig gosar preguntar si estaven parlant d’una referència geogràfica, o bé si al·ludien a qualque membre del partit conservador britànic, anomenat Terence, però conegut pel seu diminutiu. Com mereixia, el lamentable estirabot lingüístic -no apte ni tan sols per emplenar un Enigmàrius de divendres-, va ser respost amb mirades de desgrat i amb cert comentari -fet per un senyor de Sarrià a cau d’orella d’una senyora de Sant Just Desvern- que constatava la presència del típic poca-solta de poble que no es pren res seriosament.

En conseqüència, assumit que aquells que no acudim provinents de la conurbació barcelonina arribem “del territori”, vaig acceptar el repte d’identificar quins són els paràmetres que defineixen aquesta noció referencial…

Després d’una profunda i rigorosa investigació, he conclòs que el concepte té, en la seva gènesis, força paral·lelismes amb els estereotips regionals que han caigut en desús per considerar-se acomplexadament inadequats o feridors (en espanyol parlaríem de “gente de provincias” i en català “gent de comarca“), dels quals seria un eufemisme políticament correcte.  Dit això, i analitzades com escau les diverses hipòtesis, he arribat a la determinació que allò que des de la capital catalana es classifica com a “territori” és una realitat polièdrica condicionada al context en la qual s’empri. A saber:

Des del punt de vista administratiu, “territori” és tot aquella fracció de Catalunya que es troba allunyada a més de cinc minuts en cotxe (un quart d’hora, en cas de tràfic intens) dels límits de Barcelona o dos minuts (cinc, en cas de col·lapse circulatori) de qualsevol de les altres tres capitals de província.

En clau política, “territori” és tot aquell espai on la demografia és prou insignificant perquè les mesures que s’hi apliquin, encara que siguin d’allò més impopulars i agressives vers la gent que hi viu, en cap moment tindran cap influència rellevant en els resultats d’uns comicis generals. Per altra banda, a les eleccions locals, a través de la coartada de la hipotètica creació de llocs de treball i de l’acusació als crítics d’involucionistes, egoistes o militants-de-la-cultura-del-no, l’impacte electoral de la mesura és prou mitigable.

Legalment parlant, “territori” és tot aquell espai on el consuetudinarisme es considera més fort que el principi de legalitat, per la qual cosa l’observança de segons quines lleis es modera en atenció als usos i costums del lloc i es toleren certes conductes i circumstàncies com si els seus subjectes estiguessin en un estadi inferior de l’evolució.

En relació amb la sanitat,  “territori” és tota aquella porció de país on els seus habitants, pel fet de viure més a prop de la natura i allunyats de la contaminació pròpia de les ciutats, creixen i es desenvolupen més sans i forts. En conseqüència, les infraestructures sanitàries no són prioritàries ni, per tant, properes.

Quant a la logística i les comunicacions, “territori” és tot aquell espai on els pobletans, dotats de la perenne facilitat de trobar sempre aparcament en els seus desplaçaments domèstics i de no haver conegut mai un transport col·lectiu diferent a l’autobús de línia del dia de mercat, no necessiten un servei públic que, des de llurs cases i nuclis habitats, els puguin comunicar amb d’altres nuclis, amb regularitat, dignitat i freqüències racionals.

Amb referència a la cultura, “territori” és aquella regió on aquesta és un bé sumptuari i prescindible, per la qual cosa les instal·lacions destinades a la seva divulgació i gaudi, si són públiques, són escadusseres i dotades de migrats recursos, i si són privades, cas de ser rendibles cauen en la sospita d’elitisme i sectarisme, mentre que si esdevenen fallides se les culpabilitza per utòpiques i enquimerades.

Envers l’àmbit geogràfic, “territori” és tot aquell país que es troba fora de la classificació entre platja i muntanya, entenent “platja” com tot espai residencial on a l’estiu pots sortir de la llar amb xancletes, banyador i una tovallola a l’espatlla sense cridar l’atenció i “muntanya” com tot nucli residencial vers el qual els usuaris de cotxes 4×4 urban style somnien en desplaçar-s’hi per a poder enfangar-ne llurs llantes cromades anant a buscar bolets, caçar o, simplement, orinar contra el tronc d’una conífera.

I, finalment, si parlem de turisme, “territori” és tota aquella franja radial no costera del país que se situa més enllà de l’Aeri de Montserrat i més ençà dels remuntadors dels telecadires de l’estació d’esquí de la Molina. A grans trets, s’identifica amb una terra incògnita i encara per colonitzar, una frontera assenyalada i mai conquerida pels “plans de desenvolupament, dinamització i posada en valor del territori” de les successives administracions.

El conjunt de tots aquests trets, tan intangibles i eteris com encisadors i assilvestrats, formen un conglomerat que mentre a uns passavolants els fa exclamar allò d’“aquí sí que esteu tranquils!” -mentre s’esgarrifen imaginant el fred que hi deu fer a l’hivern-, a d’altres, renegaires de l’asfalt, urbanites conversos, ascetes vocacionals i fugitius de la metròpoli, ens han fet caure captivats i rendits pels encants d’un territori que, fet i  fet, no deixa de ser quelcom tan prosaic com una porció de l’escorça terrestre.

La casa en obres

Espai literari de Raül Garrigasait

Maria Freixanet Mateo

És quan escric feminisme que hi veig clar.

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...