Ni botiflera ni filipista

Cau a les meves mans l’”Àlbum Històrich, Pintoresch y Monumental de Lleyda y sa provincia”, de Joseph Pleyan de Porta i Frederich Renyé, publicat l’any 1880. Cerco les pàgines dedicades a la Guerra de Successió i, als paràgrafs del sege XVIII, llegeixo “Cervera durant aquesta guerra, si pot ferselhi carrechs per haverse separat de la causa catalana (cual fet donà á sos fills lo nom de butiflers) ab tot acreditaren un valor y heroisme del que’n mitj dels atzars d’aquella guerra s’honraba Catalunya tota, puig catalana era la sang d’aquells valents. Son amor á Felip y l’ajuda que dongueren á sa causa, valgué a Cervera lo tindrer Universitat, lo ferla lliure de tota mena de contribucions y allotjaments, y’l serho igualment sos fills de tota mena de peatje y pontatjes. Aixó y molt mes mereixia aquella ciutat en la que després de la guerra s’hi contaban mes de cinqcentas viudes, cuals marits s’havian sacrificat per una llealtad mal entesa”.  Constato que el malnom de botiflers, en referència a la “bella flor” de lis de l’escut d’armes de la casa de Borbó, ha acompanyat la ciutat de Cervera al llarg de tres-cents anys… i encara avui  se li vincula des de la pròpia wikipèdia.

No obstant, la pretesa fidelitat inqüestionable dels cerverins al bàndol filipista, traïció consegüent a la causa dels catalans, majoritàriament partidaris de Carles III de Catalunya, arxiduc d’Àustria, ha quedat desmentida pels recents estudis dels historiadors Josep Ma. Llobet i Portella i M.Teresa Salat i Noguera. El seu treball de recerca ha posat de manifest que els cerverins, durant la guerra de successió, es van escarrassar a minimitzar els estralls que els exèrcits d’ambdós bàndols, successivament, feien a la ciutat i els seus encontorns amb el pas i aprovisionament dels seus homes, muntures i utillatges. Una ciutat sense guarnició militar i situada al bell mig del camí entre Barcelona i Lleida, no podia permetre’s altra cosa que triar entre l’heroisme de la bandera negra i el “vèncer o morir” del setge barceloní (però sense canons que defensessin les muralles) o el pragmatisme de ballar al so de la corneta de torn. Presidits per un sentit de supervivència, la ciutat s’engalanava l’any 1701 per rebre amb honors al jove Felipe V, li dedicava balls i cants i disparava un castell de focs artificials, congratulant-s’hi perquè signés les immunitats i els privilegis de la vila; quatre anys més tard, feia el mateix per guanyar-se els favors de Carles III, celebrant les successives rendicions de Barcelona i València a les tropes imperials amb celebracions i tocs de campanes, i l’any 1708 es posava sota la protecció austriacista, tot encarregant un retrat de l’emperador; dos anys més tard, girada de nou la truita bèl·lica, destruïa tota documentació relativa a la seva filiació imperial i comissionava dos síndics a la cort de Felipe V amb un memorial de desgràcies presumptament provocades per haver-li estat sempre fidel…

Captiva de la seva pròpia impostura, Cervera ha estat estigmatitzada amb l’apel·latiu de botiflera, per davant d’altres viles, com Berga, Manlleu, Centelles o Verges, que des del primer moment i convençudes ideològicament, es van posicionar al costat del bàndol borbònic.

Però mai és tard i, amb el tercer centenari de la derrota catalana a les envistes i amb un sentiment sobiranista extens, manifest i militant, la Paeria de Cervera sembla que vol desempallegar-se per sempre del tòpic pejoratiu. És innegable la militància i el compromís de l’actual consistori amb el clam perquè Catalunya trenqui les cadenes que, des d’aquell nefand 1714, la lliguen i subjuguen a Espanya. L’adhesió a l’Associació de Municipis per la Independència i el suport a l’Assemblea Nacional de Catalunya, l’hissada d’estelades a les torres del Sindicat i el campanar de Santa Maria, la proliferació de senyeres sobiranistes arreu, algunes en edificis ben emblemàtics com la Universitat o la mateixa Paeria, la declaració de territori català lliure, la participació a les marxes de torxes i de la independència, l’encesa de l’estelada de foc i la retirada de la bandera espanyola, tot i el vol amenaçador de la virreina Llanos de Luna, no deixen cap escletxa al tactisme d’altres temps.

No obstant, pel definitiu trencament amb la causa borbònica, a la ciutat li queda un darrer escull: la retirada del títol de comte de Cervera a l’hereu de la monarquia hispànica. Felip de Borbó, que regnarà Espanya -a menys que els tripijocs matussers de la seva família no li ho espatllin- amb el nom de Felipe VI, ostenta des de 1990 el títol de comte de Cervera. És el primer hereu de la casa Borbó (i confiem que darrer) que llueix aquest honor, tot i que només en fa ús durant les seves visites a Catalunya. Val a dir que l’actual Paer en Cap ja va manifestar fa sis mesos la incomoditat que li suposa la condició de comte de la ciutat de l’hereu d’una monarquia que, transcorreguts molts anys des d’aquell públic homenatge amb que fou rebut el Príncipe a la ciutat, se sent com quelcom aliè i antipàtic.

Però aquesta mateixa setmana, Montblanc se li ha avançat. El consistori, governat per forces sobiranistes, ha aprovat una moció de rebuig a la monarquia espanyola i ha demanat a l’hereu espanyol que deixi d’usar el títol de duc de la ciutat; tot i l’abstenció dels regidors de CiU i del PSC, l’ajuntament montblanquí ha fet un pas valent i coherent declarant que rebutja el sistema monàrquic per entendre que no té la legitimitat democràtica del règim republicà. Tot i això, no ha tingut el mateix èxit la moció presentada a l’Ajuntament de Girona, on els vots contraris de CiU, PP i PSC han deixat en minoria aquells que demanaven que la ciutat deixés de reconèixer a Felip de Borbó com a Príncep gironí. Per la seva banda, a la ciutat de Balaguer, de la qual l’Heredero en té el senyoriu, també hi ha formacions que postulen la retirada d’aquests honors…

Potser ara no toca, potser no és el moment d’atiar més el vesper, però seria una veritable llàstima –vergonyant- que al 2014 es celebrés el tercer centenari de la derrota catalana essent vassalls submisos de la Corona conqueridora. I més considerant que l’hereu, a més d’ostentar el nom en homenatge al seu avantpassat de trist record, llueix honors immerescuts d’una ciutat que, a fi de comptes, parafrasejant Plutarc, no només no és botiflera, sinó que n’està lliure de qualsevol sospita.

Imatge

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 9 Abril 2013, in Política, Sin categoría and tagged , , , , , . Bookmark the permalink. 2 comentaris.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: