Nadala 2010

El tió recupera la consciència. Encara està molt adolorit. Recorda vagament com un furtiu llenyataire va escapçar l’alzina d’on havia nascut i, després d’amputar-li les branques, el va arrossegar dins un remolc rovellat. Amuntegat entre branques, fullaraca i d’altres despulles dels seus congèneres, l’abandonaren els sentits…

Ara, però, té una sensació estranya. Estímuls que fins ara no havia captat mai envaeixen les seues percepcions. Damunt els anells de creixement que la destral va aturar per sempre més, algú li ha pintat un rostre humà. Sobre les marques que testimonien el pas dels anys, hi té dos ulls sense parpelles; al bell mig i com si fos un nas, li han plantat un tascó i, a l’ombra d’aquest apèndix, una boca gargotejada li dóna una aparença babaua, accentuada per dos grans incisius dignes dels esquirols que dies enrere saltironejaven pel seu cos. Rematant la cara li han encaixat una barretina vermella, de llana massa gruixuda perquè faci bé el plec. A banda i banda del tronc cobert amb una flassada de quadres escocesos, dos branquillons clavats amb llargues puntes  l’estintolen i li alcen obliquament l’esguard.

Tot i la foscor de la cambra, intermitències de llums multicolors li permeten donar una llambregada al seu voltant. Sota la seua nova faç, en un bol ranciegen dues galetes i una mandarina es taca de floridura. Més enllà, una conífera llueix uns estranyíssims fruits esfèrics de reflexos metàl·lics i, coronada per una estrella d’argent, espurneja amb unes llums que l’embolcallen i il·luminen intermitentment l’estança. Al peu del desconcertant avet, una munió de ninotets es reparteixen sobre un llit de molsa, estès entre dues grans escorces de suro.

Sobtadament, les figuretes cobren vida i s’afileren vers les dues que semblen presidir l’escena: un home vell, alt i prim, amb un llarg gaiato a la mà dreta, i una dona jove, asseguda sobre una cadira de boga. La noia agombola amb els braços un nadó, tot xiuxiuejant-li a cau d’orella una cançó de bressol. Una rere l’altra, les figures  s’atansen a cercar la mirada del petitó, obsequiant-lo amb presents i besant les seves manetes… Totes menys una, que roman rere les escorces, amb els pantalonets abaixats, ajupit a la gatzoneta i amb el rostre contret,  revelador de certs esforços esfinterials.

El tió gargamelleja, cridant l’atenció del defecaire. Aquest, sense cessar en la seva acció, el saluda amb un gest del cap. Per la seua actitud, sembla que coneix ben bé tot el que està passant, i el nostre protagonista no pot evitar demanar-li una explicació. De boca del caganer, la soca s’assabenta del seu espantós destí: ben aviat, arribaran uns infants que, tot cantant cançons escatològiques, el cruixiran a garrotades fins que expulsi llaminadures i joguines; la pallissa seguirà fins que, palesant rendició i esgotament, deposi una arengada. En aquell moment, el llençaran a les flames de la xemeneia perquè quedi reduït a cendres, les quals seran un talismà que portarà sort a la llar al llarg del nou any.

Després d’exposar-li amb cruesa els fets, el caganer s’adona de les esgarrifances del tió i s’apressa a donar-li consol. Li explica que ell és l’autèntic protagonista de la nit de Nadal: testimoni i hereu d’una tradició secular, vinculada des de la nit dels temps al solstici d’hivern, és ja l’últim vestigi de l’autenticitat d’aquella festa. En prova d’això, assenyala la resta d’objectes que l’envolten, començant per l’arbre de les boles de colors, sintètic i guarnit amb llumetes adquirides en una botiga xinesa. A més, el pessebre té un retall de paper d’alumini imitant un riu i volves de farina que pretenen reproduir la neu; ni tan sols la molsa és natural -està  prohibit collir-la!- i fa la seva funció un retall de moqueta verda. Per si no n’hi hagués prou, ell mateix s’incorpora per a mostrar-li les rebaves que acrediten que és una figureta feta de plàstic injectat dins un motlle; evidentment, la seua defecació no put ni remenant-la amb un bastó…

“Ja poc queda de l’esperit de Nadal” –diu el caganer-, “el consumisme irracional i compulsiu, l’oblit de les tradicions i els orígens i la contaminació d’influències  forasteres ens condemnen a desaparèixer. Sort n’hi ha de tu, amic tió, que esperones les il·lusions dels infants i mantens encara la nostra identitat. Ets el darrer resistent, front nochesbuenas i papasnoels globalitzadors!”.

En aquell moment, s’obre la llum de la sala i irromp la mainada que, garrots en mà, s’abranda sobre el tió al crit de “caga tió, caga tió…!”.

Tot anirà tal com el seu amic li ha profetitzat, però el tió serà feliç  evacuant llepolies i joguines que faran les delícies de la canalla. Finalment, amb orgull i decisió, es llançarà al foc per a generar unes flames ben altes i duradores que impediran, un altre any, que l’obès home del sac de la Coca-cola baixi per la xemeneia.

Gràcies al tió, aquest tornarà a ser un BON NADAL.

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 20 Desembre 2010, in Esdeveniments. Bookmark the permalink. 1 comentari.

  1. Un conte preciós.
    El Tió, supervivent de les nostres tradicions d’hivern, tremola i pateix quan els nens l’apallissen.
    Com que ara, a les cases, no hi ha llar de foc, hem perdut el referent d’atiar el Tió. Antigament, el Tió ens regalava, quan cremava a la llar de foc, escalfor i llum per passar les llargues i fredes nits de l’hivern. De tant en tant, per animar el foc que s’esmorteïa cobert de cendres, atiàvem els tions amb l’atiador, així revifàvem el foc.
    Ara, sense el foc, no sabem què fer amb l’atiador.
    Com que a oltes persones els agradara saber quins són els orígens del Tió, us deixo la drecera de la Viquipèdia http://ca.wikipedia.org/wiki/Ti%C3%B3
    Bones Fetes i els millors desitjos per a l’Any Nou!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: