Adéu al senyor del temps

Aquest matí, ja cavil·lava sobre el tema del meu article setmanal quan, sobtadament, la realitat m’ha deixat anar una galtada brutal. Un missatge al mòbil d’un amic comú ho ha aturat tot: en Toni Nadal ha mort. De cop, tot ha semblat fútil, absurd i sense raó de ser. Les meves reflexions setmanals, absolutament intranscendents i prescindibles, han quedat astorades i qualsevol tema que les pogués motivar, mancat de sentit…

És difícil escriure sobre la mort. És incòmode parlar-ne. Quan tens quaranta anys i dos fills preciosos, encara goses negar-la i, si, mig aclucant els ulls, projectes la mirada enllà, la perceps com quelcom incert o, si més no, llunyà… Per això, quan ben a prop cau un amic, amb qui comparteixes cultura, inquietuds i anhels, i amb qui t’hi has emmirallat, quedes astorat, enterbolit i espantat. Frases com “descansa en pau”, “sempre et recordarem” o “al cel sia”, adquireixen un sentit esfereïdor i, llegides a través d’un tel de llàgrimes, prenen unes dimensions d’esborronadora crueltat…

No sóc qui per escriure un panegíric d’en Toni. Només fa quatre anys que el vaig conèixer. No hi ha dubte que molts d’altres ho faran amb molt més coneixement i sentiment que jo. No obstant, encara que sigui per a foragitar els propis terrors, ventilar el dol, estroncar el plor i homenatjar l’amic, vull dedicar-li unes línies des d’aquesta indigna i vana columna d’opinió.

Girant enrere l’esguard, el recordo a Guissona, en una conferència sobre meteorologia, trencant tòpics. Sempre optimista i punyent alhora, denunciava la mala memòria que en quant al temps tenim els humans. Gràfiques en mà, demostrava que la pluviometria no s’ha alterat tan al llarg del darrer segle i que, en el fons, evidenciem una percepció molt subjectiva de l’oratge que ens acompanya quotidianament.

L’evoco a Sanaüja, en una de les assemblees fundacionals del Fòrum l’Espitllera, incorporant-se als debats de l’entitat. El veig sortint del sopar a la Mallola, ben entrada la nit, impertèrrit i digne, mentre una colla d’esportistes locals, especialment esvalotats, que l’havien reconegut, li cridaven en un cant coral tan improvisat com enrogallat “An-ti-ci-cló! An-ti-ci-cló! Vo-le-man-ti-ci-cló…!” D’un altre diríem que féu com si sentís ploure; en el seu cas, segurament hauria posat més atenció a la pluja.

El veig al balcó de la torre del castell de Florejacs, rebent el guardó de la Flor de Florejacs, en reconeixement a la seva tasca d’anar segarranejant des de la televisió pública de Catalunya. Mentre donava  suport a l’organització, els seus fills, dos eixerits naps-bufs de cabells d’or, picaven de mans a l’ombra de la fortalesa i els Carranquers afileraven els gegants que més tard ballarien al so de la seva gralla.

Encara el situo al mirador de l’Ametlla, explicant la recuperació de les rouredes a les obagues del Corb, a Sant Guim de la Rabassa, assenyalant l’extensió dels comalats segarrencs, a l’Aguda, descrivint els boscos de ribera del Llobregós, a Granollers, exposant la funció dels espais humits, a Vilagrasseta, detallant la formació d’una tolla i la seva rellevància per a les aus migratòries, a les Cases de la Serra, assenyalant amb el dit i nomenant un per un els tossals que defineixen els límits geogràfics de la Segarra…

Fins i tot em sembla escoltar ressons de la seva veu, arribada des de la seva estimada Cervera, on fa ben poc debatia els valors del paisatge de la Segarra. Amb saviesa generosa i paraules entenedores, mai mancades de rigor, defensant la importància de la pagesia per a la preservació d’aquest element d’identitat i futur…

En Toni ens ha deixat amb moltes portes obertes. Se’n va quan tot just estem enfilant un projecte per cohesionar les entitats de la Segarra històrica… No fa ni dues setmanes, el felicitàvem públicament pel seu reportatge televisiu on, sobrevolant els encontorns de Pinós, Segur, Conill, Pujalt i Sant Guim de Freixenet, parlava sense embuts de l’Alta Segarra. Davant les lloances, ens escrivia “… quan em van dir, però això és Segarra?, vaig tenir una interessant conversa amb uns companys del 3/24 per alliçonar-los que una cosa és la delimitació comarcal administrativa vigent, i una altra el que sent la gent del territori i està escrit en la història. Una companya del programa Espai Terra em va dir: “quan et van encomanar reportatges de caire comarcal em penso que es referien que TOT el reportatge havia de ser d’una sola comarca” … jo me la vaig mirar, vaig callar, somriure, i vaig acabar dient tranquil·lament “tinc la sensació que no m’he mogut de la mateixa comarca en tot el vol”. No costa gens entrellucar el seu somriure, amistós i un pèl murri i romandrà ben gravat al meu magí allí on s’escaigui reivindicar la comarca que ell m’ha ensenyat a conèixer més i a estimar millor.

Un cop, quan en la meva fal·lera classificadora, vaig definir-lo com a meteoròleg, em va renyar. No volia presentar-se així, a ell li agradava que l’anomenessin planerament “home del temps”, i així és com jo el recordaré. A voltes, en les sovintejades activitats que programàvem, en les quals maldava per poder participar, li demanava que intercedís davant Sant Pere perquè ens concedís un bon temps. Ell prenia nota i ho acomplia, tot i que sovint no coincidíem en la noció “bon temps”… Avui, si hi ha un Cel, aquell que en té les claus podrà gaudir i aprendre amb unes bones converses que a nosaltres se’ns han estroncat per sempre més.

Davant aquests atzucacs, s’acostuma a afirmar que els bons moren joves, que els millors sempre se’n van abans d’hora o, senzillament, que la vida és injusta. Afortunadament, a la Segarra sabem que no és necessàriament així, però, quan succeeix la tragèdia, ens quedem amb cara de babaus i, com ho feia una desconsolada mare a la Iesso divuit segles enrere, “quedem plorant postrats al rígid destí”.

…Gràcies per tot, Toni. Sabrem atresorar el llegat que ens has deixat i farem mans i mànigues per estar-ne a l’alçada. Ara bé, pots estar convençut que això no quedarà pas així!