Sense l’arquitecte

No debades, la paraula “cultura” deriva del verb llatí colere, que refereix a l’acció de cultivar els camps, i del nom cultus, conreu. Ho podem constatar amb vocables com “cultivar” o “agricultura”, mentre que –modernament- emprem cultura per a referir un procés de formació de la ment i d’obtenció de coneixements i idees…

A aquestes alçades, a la Segarra, ja ha acabat la collita. Ha estat admirable veure durant les darreres setmanes la fúria recol·lectora que, com cada any, ha envaït els camps segarrencs. Gegantines màquines segadores han anat ben atrafegades, nit i dia, en la feina de recollir el cereal espigat. Talment cursa contra-rellotge, entre avisos de tempestes que amenaçaven en xopar la collita i anuncis mai consumats de prohibicions de segar durant el migjorn, les angoixes del pagès eren ben comprensibles. Finalment, recollit el gra i empacada la palla, desapareix el neguit, retorna la pau i la vida rural recupera una normalitat que, cíclicament, queda aturada durant els dies del segar. En aquest punt, l’home de pagès baixa del tractor i signa una treva amb les feines del camp. Aleshores, la cultura brota amb força i, via lliure, amara pobles, viles i ciutats…

Potser és aquesta relació ancestral entre els treballs de la terra per obtenir-ne un fruit i la realització de la persona, individualment i social, per mitjà de la cultura allò que fa que la Segarra sigui una terra rica en activistes culturals…

Una bona colla d’ells es trobaren als Prats de Rei el passat dissabte, arribats des de tots els racons del territori per posar en comú els seus treballs i per enfortir uns lligams que, amb l’esmicolament secular que ha patit la Segarra històrica, cal vertebrar per a assolir una projecció cap al futur. Allí, fent d’amfitriona, hi havia la gent de l’associació Sigarra, amb el seu bagatge de recuperació del passat romà del municipium sigarrensis… Al seu costat, la gent de la Baixa Segarra, amb els seus esforços per mantenir viva la identitat segarrenca des del castell dels comtes de Santa Coloma de Queralt. A més, al voltant de la taula, il·lustres prohoms arribats de la mà de la Fundació Tekhnikós de Verdú, com els veterans Guiu Sanfeliu o Ramon Boleda, membres del Grup de recerques de les Terres de Ponent, o gent jove de la Sitja de Calaf, enderiats en aprofundir en el sentiment de pertinença a un territori i en la dinamització social a partir dels elements identificadors. També col·lectius emprenedors de la Vall del Corb o de la Segarra administrativa (o residual) -com el Fòrum l’Espitllera o la Fundació Cases i Llebot– exposaren els seus esforços per posar en valor la cultura i el patrimoni. Per la seva banda, representants dels Amics de l’Arquitectura Popular presentaven el tretzè curset d’estiu, que –dit sigui de pas- tindrà lloc del 30 de juliol al 3 d’agost entre la Segarra i l’Urgell.

Nogensmenys, si les presències eren notables, també ho fou l’absència d’un dels principals activistes culturals de la comarca: l’arquitecte Josep Mora. Els companys d’associació ens feien saber la mala notícia d’una greu malaltia que, tot just dos dies més tard, acabaria amb la seva vida.

Recordem en Josep Mora com un estudiós de l’arquitectura de Ponent. Autor de publicacions erudites,sobre la Universitat de Cervera o el monestir de Vallsanta, entre d’altres, i responsable de projectes de restauració d’edificis emblemàtics com la torre del Cargol de Ponts o l’església de Santa Maria d’Agramunt. No obstant, és la seva dedicació a l’arquitectura popular on ens deixa el més valuós llegat. Les seves actuacions han fet possible el coneixement i la recuperació de molts tresors de l’arquitectura popular que, sense la seva intervenció, ara serien poc més que munts de rocs oblidats. Promotor de l’associació d’Amics de l’Arquitectura Popular, llurs publicacions i cursets estivals han donat una gran empenta a la dignificació de “l’arquitectura sense arquitecte”, formada per elements que impregnen de caràcter el paisatge segarrenc i en defineixen formes i relleus. Cabanes, marges, pletes, pous, pallisses i corrals han passat a concebre’s també com a expressions artístiques –fins i tot hom en digué “el romànic del pla”- mercès a l’esforç del Josep i el cercle d’activistes culturals integrats dins els Amics de l’arquitectura popular. A més, fou un home compromès i valent, bel·ligerant amb les agressions al paisatge, especialment amb les concentracions parcel·làries dels horts (es negava a emprar la cínica expressió “eco-concentracions”) i crític vers les artificiositats i els falsejaments imposats des dels planejaments urbanístics.

Fa tot just una setmana ploràvem la pèrdua d’en Toni Nadal i ara, sense temps per a recuperar l’alè, ens deixa un altre dels grans agitadors de la cultura de la Segarra. Ambdós, optimistes i militants, amants del seu petit país i lluitadors contra els atacs al territori. Ambdós, defensors del diàleg constant amb la pagesia per a la preservació del patrimoni natural i paisatgístic rural. Ambdós, mestres en la difusió dels empenys de l’home i la dona per progressar dins l’entorn a voltes hostil de la ruralia i d’acord amb unes lleis de la natura que, per desgràcia, se’ls han endut abans d’hora…

En Josep va treballar generosament per despedregar el camí i, amb el pedruscall, va bastir un marge que humanitzà el paisatge, n’aturà l’erosió, fertilitzà l’erm i aixoplugà la vida. Ben segur que d’altres el seguiran pel viarany i gaudiran escoltant la veu d’unes pedres que ens transmeten la saviesa i el treball d’aquells que ens van precedir i que, com en Josep i en Toni, van maldar i reeixir per deixar en millors condicions el món, prou  galdós, que els fou lliurat.

En aquest punt, un prec: per segona setmana consecutiva, em trobo davant un article que no hagués volgut escriure mai. Amic lector, amiga lectora, cuida’t molt!

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 10 Juliol 2012, in paisanatge and tagged , , . Bookmark the permalink. 1 comentari.

  1. Tant de bo el “programa” de marres i la llavor plantada el dissabte de la setmana passada a Prats de Rei siguin bons auguris que compensin el buit que han deixat el Josep i el Toni. Tot passa avall, és cert “y lo nuestro es pasar”, però jo hi penso sovint… Potser això desperti reflexions profundes i només espero que, amb el temps, sapiguem estar a l’alçada de les circumstàncies. Inshallah!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: