Crònica sobre la marxa

Quarts de deu del matí. Mig centenar de persones es congreguen a la plaça del Vall de la molt lleial i constant vila de Torà. Senyeres i estelades es despleguen i comencen a onejar. Davant la casa de la vila, palplantats, el Brut i la Bruta i el Brau Constantí. Algú pregunta per la rossa Bonica. Ja no hi és. Sempre aqueferada, ha hagut de deixar el comandament als seus companys. No podrà fer aquells balls de lluïment pels quals té tant talent. Eliardis de Florejacs arriba cuita-corrents, escortada pels seus capgrossos. Les gralles i els tabals de la vila, en una jam sessionamb músics sanaüjencs, donen el tret de sortida de la marxa per la independència a la Segarra. Amb la ballaruca gegantera el gruix dels marxadors anirà arribant des de la comarca i més enllà…

Aviat les finestres motllurades de la casa de la vila s’obren de bat a bat perquè  els representants de l’Ajuntament i els organitzadors s’adrecin a la concurrència. Al·legats en favor de l’alliberament nacional, crides a sumar-se a la Marxa per la Independència i a participar en les diverses mobilitzacions que tindran el seu zenit l’11 de setembre a Barcelona són aplaudides. Es passa llista als consistoris comarcals,  assenyalant aquells que s’ha sumat a l’associació de Municipis per la independència i aquells que encara romanen indecisos, renuents o apocats. La lletania s’anirà reproduint, polifònicament, al llarg de la jornada…

Amb el cap fred, el cor calent, el puny ferm i els peus a l’accelerador, els marxadors emprenen el camí cap a la següent fita: Ivorra.

Remuntant el Llobregós, la corrua s’encimbella vers la vetusta talaia dels moros. Eliardis ens ha seguit i amenitzarà el reagrupament de la disgregada comitiva amb un ball més eixelebrat del què caldria. També aquí, els representants consistorials palesaran el seu suport a la iniciativa i es llegirà, a dues veus, el manifest.

De nou als vehicles, queda enrere l’Alta Segarra i davant la plana guissonenca. La caravana, disciplinadament afilerada, fa patxoca: abillada amb senyeres i estelades avança joliua pels viaranys. Als camps, recol·lectores gegants (altrament dites cossetxadores) seguen arran i fan caure espigues d’or, sense necessitat de bons cops de falç. Feliç presagi.

La Rambla dels Segadors és la porta al doll de la Segarra. Les botzines criden a sometent i s’esmola l’eina. Algun marxador arrauxat pretén reproduir les notes de l’himne de Catalunya a tocs clàxon, però l’esforç és tan creatiu com poc reeixit. Guissona s’amara d’un brogit que liqua els aires densos de l’albaïna estiuenca.

Els marxants aturen llurs vehicles prop les mil·lenàries restes de Iesso i, estelades a l’espatlla, avancen cap a la Plaça del Bisbe Benlloch o, com en diu tothom, la “pista”. Allí, el consistori en ple, al capdavant d’una gernació expectant, rebrà el seguici. No hi falta la Teresina, perlada geganta de mans lliures, que ha vingut expressament per donar suport a la causa: ella, millor que ningú, retrata aquells padrins, polits i assenyats, que després de dècades d’ara-no-toca, ha pres consciència que ha arribat el moment de triar entre marginalitat o independència.

El ball de la Teresina i la seva amiga Eliardis farà les delícies dels menuts i donarà lloc a un seguit d’activitats amb les quals les entitats de Guissona palesaran el seu compromís amb Catalunya: els caramellaires donaran la nota i els castellers deixaran el llistó ben alt. Els més alts representants consistorials beneiran l’acte i la veu del poeta, a través del seu amic de la infantesa, vestirà d’èpica i lirisme l’instant: “l’adolorida mare, no vençuda / que, anys a venir, farà onejar / als vents del món, ample i divers, / com a senyal d’identitat, / la bandera estelada”.

De nou en marxa, la comitiva segueix el curs del Sió. Camí a les Pallargues, trencaran sonorament la calmosa quietud de Tarroja, Sedó, Hostafrancs, Concabella, Sisteró, Pelagalls i Mont-roig. A la capital dels Plans, el batlle alçarà la falç –sense martell- en funcions d’amfitrió.  A continuació, un dels fills més il·lustres del lloc, en boca de la seva filla Adelais, exhorta a no abjurar de la cultura catalana, perquè “l’alliberament de l’home passa per l’alliberament dels pobles” i perquè mai més els catalans haguem de “morir com uns forasters a casa nostra”. Ja entaulats,  el comandant Xavier Mayora , arribat des dels imprecisos límits comarcals, ho revestirà musicalment.

Havent dinat, la marxa continua segant cadenes camí de llevant. La propera fita és en territori inhòspit: Sant Ramon. Una quarantena de cotxes travessen la vila fins aturar-se a la porta de l’Escorial de la Segarra. El clam de botzines lentament s’extingeix, mentre els marxants van prenent posicions sota el sol inclement. Parapetat a l’obaga dels tendals del bar més proper, l’autoritat local ataülla, temorenca potser de confondre’s entre els marxistes nouvinguts. Sobtadament, però, del cel arriba mossèn Jaume per intercedir i fer arribar la crida a oïdes del patró Nonat. Les portes del temple s’obren i la mercè de l’ombriu acarona els marxadors, resguardant-los entre les dues columnes entorxades. Més tossuts que aquella mula cega, envalentits per les paraules dels Jaumes i embravits els cors amb el cant de l’himne patri, els defensors de la terra es repleguen i encaren la darrera etapa, no sense abans haver fet xiular moltes orelles entre Mejanell i la Manresana.

Finalment, l’expedició arriba a Cervera. Els vehicles creuen la ciutat ben arrenglerats, anunciant a tort i a dret a força de decibels la bona nova. Al pas de la comitiva, els atletes que escortaran la flama del Canigó aplaudeixen. Altres, encuriosits per la fressa, treuen el cap per esbrinar el motiu del terrabastall. Superades les expectatives, l’aparcament reservat queda petit. A l’hora convinguda, tothom pren posicions sota la corona borbònica del temple del saber. Mentre es pacten els protocols, la coral Ginesta escalfa les cordes vocals. Amb el cant de l’Empordà (de Morera i Maragall, evidentment) l’acte adquireix la solemnitat  pertinent. Els jovencells sardanistes faran la seva lluïda intervenció, seguits dels fantasmes gegants, els quals, tot fent giragonses, esquitxaran a la concurrència i allisaran a qui es despisti. Els parlaments, a càrrec del Paer en Cap i del cerverí més guardonat –amb permís del tro- ens confirmaran que la marxa ha pres el bon camí i que cada cop n’hi ha menys que es queden enrere.

Cirereta final, la coral, amb l’alè dels presents, entonarà els Segadors. Catalunya triomfant tornarà a ser rica i plena: que tremoli l’enemic! La Marxa posa punt i seguit.

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 25 Juny 2012, in Esdeveniments, Política and tagged , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: