La creu de l’Església

Aquests dies ha aixecat molt de rebombori la campanya de l’associació Europa Laica per la qual es promou que l’Església Catòlica pagui l’Impost de Béns Immobles (allò que popularment anomenem “contribució”) i perquè, ja posats, l’Estat deixi de destinar recursos públics al seu finançament, derogant-se els acords amb la Santa Seu. Amb aital propòsit, han presentat un document signat per 33.500 contribuents al Congrés de Diputats de Madrid. Com a resposta, l’Església catòlica ha endegat la seva pròpia acció reactiva demanant als contribuents que marquin la creu en la casella de l’assignació de fons a la declaració de la renda i amb les manifestacions del President de la Conferència Episcopal que assegurava que respectaria qualsevol hipotètic canvi en la legislació, encara que anés en perjudici de les labors socials que desenvolupa l’Església. Destapada la caixa dels trons, tothom hi ha dit la seva, en un exercici de demagògia, sectarisme, veritats a mitges i manca d’escrúpols al qual no puc resistir d’afegir-m’hi…

Bona part de l’arrel de la qüestió la trobarem en els Concordats signats entre una Espanya de democràcia gatejant i una Santa Seu temorenca que, després dels 40 “años de paz”, les hordes roges prenguessin el poder i eliminessin els privilegis que els revestien des de la caiguda de la Segona República. Així, al gener de 1979, l’estat espanyol i la Santa Seu signen un seguit de convenis, un dels quals fixa el full de ruta dels assumptes econòmics entre ambdós organismes. Al mateix, com a “indemnització per les passades desamortitzacions de béns eclesiàstics i com a contribució a l’obra de l’Església en favor de la Nació”, el Regne d’Espanya atorga no pocs beneficis fiscals a l’Església: l’exempció de la contribució urbana de temples i locals destinats al culte o la residència dels ministres catòlics i l’exempció dels impostos que graven les successions, donacions i transmissions patrimonials d’aquests immobles (entre d’altres mesures). No obstant, això no s’estableix in saecula saeculorum, sinó que, expressament, es diu que “a Església Catòlica declara el seu propòsit d’aconseguir per si mateixa els recursos suficients per a l’atenció de les seves necessitats”, de manera que queda pendent en un futur la revisió d’aquests acords i la seva substitució per altres “sistemes de col·laboració financera”.

Són aquestes disposicions les que ara l’organització laïcista posa al seu punt de mira i, per dur-les a terme, truca a la porta del Partit Socialista Obrer Espanyol. Acte seguit, diversos pròcers del socialisme celtiber s’apunten al carro i donen suport a les mocions perquè l’Església “pague impuestos como los demás” (en paraules del President de la Junta de Andalusia). No obstant, passen per alt que durant els governs socialistes mai s’han gosat qüestionar aquests acords i que fou durant el seu mandat, i no pas el d’un partit de dretes (al menys, prima facie), que l’Església catòlica va assolir el seu millor estatus financer: l’any 2006, la vicepresidenta Fernández de la Vega, va elevar del 0’5% al 0’7% el coeficient d’assignació tributària al sosteniment de l’Església, a canvi d’una memòria anual que havia de presentar la Conferència Episcopal. Cert és que, des de 2009 -any en el que les arques de l’Església varen rebre 210 milions d’euros d’ajudes directes (a banda d’altres subvencions i col·laboracions finalistes)-, el document en qüestió s’ha deixat d’elaborar o, al menys, de fer-se públic, i que ningú ha protestat ni ha ajustat l’aixeta…

Mentrestant, a la República italiana, on –per ara- el paper de l’Església és encara més significatiu que al Regne d’Espanya i on, per altra banda, l’aigua del rescat europeu no els arriba al nas, sinó només al coll, el govern de Mario Monti ha modificat la legislació suprimint l’exempció contributiva de l’Església i ha manifestat expressament que desobeir-ho serà entès com un delicte d’evasió fiscal…

Per tant, en un moment en què tots ens hem d’ajustar el cinturó (llevat de l’exèrcit i la Casa reial, únics que no es veuen afectats per les retallades pressupostàries), sembla lògic que convingui revisar unes exempcions fiscals que, fa més de trenta anys, ja es van dissenyar amb caràcter de provisionalitat. No s’hi valen arguments com el de l’ínclit Rouco Varela, amenaçant amb que això perjudicaria la labor social de Càritas, ja que aquesta organització només rep un 2% del seu finançament de les arques eclesials (la major part ve de donacions privades i l’assignació en la declaració de la renda a fins socials, no pas a l’Església), ni escenificacions com la del bisbe de Solsona, que va escampar urbi et orbi la seva retallada de sou en una quarta part en favor d’entitats d’ajut social (mesura que els capellans del Fòrum Ondara, que no disposen de les dietes episcopals, varen aplicar, discretament, fa ja tres anys).

No obstant, val a dir que la revisió dels acords entre la Santa Seu i l’Estat ni estarà ni se l’espera, i no només pel fet que ara depenen d’un govern accentuadament conservador, sinó perquè, en el fons, les exempcions fiscals afecten als governs municipals (IBI) i autonòmics (Impostos de Transmissions i Successions) i modificar la regulació podria suposar allunyar-les de l’aixopluc i la dependència del pare Estat central. A més, aquests privilegis tributaris que ostenta l’Església (i d’altes confessions religioses) són compartides amb els sindicats i els partits polítics, per la qual cosa es podria generar un efecte contagi poc convenient a la partitocràcia  espanyola…

En el present moment d’estretor financera, efectuar un cens de tots aquells immobles que té en propietat l’Església per les nostres contrades, identificar  quina finalitat se’ls dóna i valorar els efectes que la reforma contributiva tindria sobre els consistoris potser ens donaria alguna sorpresa i ens faria voleiar l’enteniment. Com va declarar a propòsit del tema el Paer en Cap de Cervera al diari Avui, agafem com a punt de partida la màxima que “encara que hi hagi coses que hi són de tota la vida, això no vol dir que no es puguin canviar” i desfilem el cabdell per a assolir l’objectiu pietosament just i necessari que va assenyalar un altre Home insigne de donar al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu.

 

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 19 Juny 2012, in Política and tagged , , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: