El casal escapçat del President màrtir

Paradoxes del destí i de les agendes judicials ens han recordat a tots els catalans que el proper 15 d’octubre es commemorarà el setanta-cinquè aniversari de l’afusellament de Lluís Companys. Molt s’ha escrit sobre l’exili i la mort del President màrtir, però poc, molt poc, dels seus anys d’infància.

No obstant això, hi ha un poblet de la Segarra on la llegenda urbana, o més aviat pobletana, situa el petit Lluís abans que, als nou anys, els seus progenitors l’internessin al barceloní Liceu Políglot: Montcortès, avui al municipi dels Plans de Sió.

Cal Company, 2015

A redós del monumental castell, el nucli de Montcortés s’estira cap al sud, amb un seguit de cases afilerades a banda i banda del carrer Ample, via de fàcil localització, més que per la seva envergadura, pel fet de ser la única de tot el poble. Al cantó de llevant, entre tres habitatges de bona estampa, criden l’atenció al visitant curiós uns murs que encara marquen el perímetre de la que amb tota seguretat fou una imponent casa pairal. Només en resta dempeus el primer tram de la façana, composició feta amb grans carreus ben escairats, estintolats per quatre robustos contraforts i amb un gran portal adovellat a la part central. Tot d’una perfecta simetria, trencada només per una petita espitllera que travessa el talús de l’extrem esquerre. Aquesta casa, humiliada romanalla de passades glòries, és encara coneguda com Cal Company i assegura la gent del poble que un minyó, de nom Lluís Companys, hi féu llargues estades.

De fet, fa uns quaranta anys així ho documentà l’escriptora Maria Albareda en el seus apunts sobre els pobles de la comarca publicats a la colomina revista “la Segarra”. En l’aturada al poble, on arribà a lloms del dos cavalls que conduïa el seu fotògraf, l’amic Ramon Orga, prengué notes per retratar literàriament la “gran casa quadrada, amb el bon aire de família benestant, que tenen moltes d’aquestes cases en els pobles de la Segarra”.

La teoria no sembla descabellada, tenint en compte que la nissaga Company (encara sense la “s” final), ancestres del President, estan documentats des del segle XI com a senyors d’alous pels voltants del lloc. El llinatge s’escampà per la Segarra i l’Urgell durant l’època medieval i, tot i que una branca marxà amb el rei en Jaume I a conquerir València i Mallorca, on hi acabà fent arrels, el tronc principal de la família es mantingué a les terres de ponent.

D’aquesta antiga soca, en Lluís Companys i Jover va néixer l’any 1882,  en el sí d’una de les famílies més ben situades de la comarca de l’Urgell, fill d’un terratinent lliberal, en Josep Companys, i d’una rica baronessa, la Lluïsa Jover.  És ben versemblant que en Lluís fes escapades a la casa de Montcortés, convertida en masoveria d’algun dels parcers que treballaven les propietats de la família, amb els fills dels quals tant li agradava jugar amb espases de fusta, sempre i quant accedissin a tenir-lo com a general. Encara més si tenim en compte que a la casa pairal del Tarròs l’ambient estava molt enrarit, especialment des de que la mare s’havia amistançat amb un dels mitgers de les finques, convertint a son pare en el cornut del poble. Ni el tarannà del pare, estricte i distant, centrat en l’administració de la hisenda familiar, ni la vitalitat aventurera de la mare, els entreteniments lúbrics de la qual l’havien situat per mèrits propis en el centre de la rumorologia local, feien de la luxosa residència un bon lloc perquè hi creixés un infant. Així no és difícil imaginar-nos al minyó, futur President de la Generalitat, fugint de la tristor i la soledat, a la recerca dels fills dels masovers de Cal Company. Enjogassat amb ells, es convertiria en el general d’un exèrcit imaginari, cavalcant sobre una escombra de bruc i brandant una espasa de fusta de lledoner per damunt del cap guarnit amb un barret de palla.

Cal Company, 1975 (foto de Ramon Orga)

Avui, però, d’aquella casa de Montcortés en resta poc més d’un pedregar amuntegat. Als anys setanta Maria Albareda ja en lamentava la ruïna (“El sol brilla en els vidres trencats de les finestres. Les teules pengen en el frontal i de tant en tant cauen amb soroll al mig del carrer”), però encara hi constatava “un aire de cosa important que les enlaira, tant com constructivament, simbòlicament, per damunt de les altres cases, més baixes, més coixes, més humils com ja eren també les persones que les habitaven”. Avui ni això: alguna mà cobejosa, pragmàtica o, fins i tot, iconoclasta, ha desmuntat teula a teula la coberta, biga a biga els trebols i pedra a pedra la façana, humiliant el vell casal i rebaixant-lo a una alçada més pròpia d’una corralina que d’un noble habitatge. Talment al proper nucli de Ratera, Cal Guerxo, la casa del famós guerriller carlí, és avui un cúmul de pedres entre bardisses, Cal Company de Montcortés ha avançat moltes passes en el camí de l’oblit de la memòria.

D’aquí a pocs dies, arreu del país s’encendran torxes per recordar l’assassinat a mans dels feixistes del President Companys, únic president elegit democràticament afusellat a l’Europa del Segle XX, i es tornarà a exigir la reparació simbòlica del dany, la petició de disculpes del Govern espanyol i la nul·litat del procés. Des del centre de l’altiplà ibèric, com a l’interior de les ruïnes de Montcortés, només s’escoltarà el silenci o, com a única concessió, algun xiulet provocat pel trànsit de l’aire entre les esquerdes de les corcades estructures.

(amb gran agraïment a Ramon Orga, autor de la fotografia antiga de Cal Company

i qui m’ha il·lustrat amb els textos deliciosos de na Maria Albareda)