La sal de la democràcia

Dos mil cinc-cents anys abans que la troika els la hi robés, els grecs inventaren un sistema de govern que, com digué Churchill, és el pitjor dels dissenyats per l’home, a excepció de tots els altres: la democràcia. D’entre les figures que idearen aquest règim, destaca amb llum pròpia Pèricles,  qui va posar el protagonisme del govern d’Atenes en mans de la ciutadania. El temps ha fet de Pèricles un model d’home d’Estat democràtic, gràcies a que, vencent ferotges crítiques provinents no només dels més poderosos, sinó dels seus propis conciutadans, va fer possible que les classes més populars accedissin a l’ofici de la política.

La clau de l’èxit per la implantació de la democràcia (literalment, “govern del poble”) partí de la mistoforia (literalment, “funció assalariada”), per la qual tots aquells que participaven a les assemblees de govern (i també magistrats, soldats, etc) rebien una retribució que els permetia dedicar-se al servei públic i els compensava del fet d’haver d’abandonar temporalment les seves ocupacions laborals.  Aquest salari els garantia una retribució suficient per viure amb dignitat, però en cap cas superava les percepcions d’un artesà o obrer de prestigi.

Com és evident, aquesta mesura fou un atac directe a les classes més riques i aristocràtiques, les quals, donat que no necessitaven del treball per guanyar-se la vida, disposaven de tot el temps del món per a exercir les tasques de govern, tasques que, com és perceptible, se centraven en perpetuar-los en els seus privilegis en perjudici de les classes populars. És per això que la conquesta de la retribució digna per la funció pública esdevé una fita imprescindible pel desenvolupament de la democràcia.

No obstant això, avui en dia encara hi ha qui ho qüestiona. Recordem com l’any 2012 el Parlament de Castella – la Manxa, comunitat presidida per la ínclita María Dolores de Cospedal (especialista en indemnitzacions en diferit), va decidir suprimir les retribucions dels parlamentaris, imposant-los que compartissin la funció pública amb dedicacions privades. Amb el pretext de l’austeritat i l’estalvi, es va deixar sense sou a 42 dels 49 diputats i se’ls va obligar a dedicar-se a la vida parlamentària només a hores lliures, talment es tractés d’una afició amateur (a menys que els estigués convidant a aprofitar el càrrec per a guanyar-se sobresous inconfessables, és clar).

Però aquest qüestionar la retribució de la funció pública estan essent també llançat darrerament com a arguments de les forces que diuen representar la “nova política”, de manera que, imprudentment, es posen al costat dels oligarques i cacics que hi tancarien de bon gran les portes a bona part de la ciutadania. Al Parlament, a la Diputació, a la Paeria de Cervera…, hem vist episodis on hom presumeix de rebre un sou baix o nega el dret a una retribució a qui assumeix responsabilitats de govern.

Si bé és cert que a ningú se li exigeix entrar en política, tampoc a ningú se l’obliga a escollir entre una professió o altra, i si bé és cert que la política és una forma de servei públic, això no té perquè comportar gratuïtat ni precarietat. Defensar el contrari suposa deixar l’acció de govern en mans de rendistes i gestors de fortunes o sicaris d’interessos privats, conjunt que, a Catalunya, fa temps que tenim localitzats, especialment des que en Fèlix Millet va confessar allò de “Som 400 famílies, però sempre som les mateixes”: els Tries, Serra, Maragall, Vilarassau, Ribó, Carulla, Godó, Raventós, Molins, Rodés, Pujol, Roca i molts d’altres, saltironejant entre el Liceu, el Círculo Ecuestre, la Caixa, la llotja del Camp Nou i el aparells dels partits polítics d’un i altre cantó.

Així doncs, quina és l’alternativa? Partint de la base que la retribució d’un polític és una bona mesura per quantificar el grau de responsabilitat per la feina i el nivell d’exigència i dedicació que se li ha de projectar, convé vetllar també per evitar abusos i corrupteles. Punt especial tindria el fet, també força habitual al nostre entorn (qui més qui menys té algun exemple al cap), de constatar com a primera mesura dels càrrecs electes l’augment desmesurat del sou, acció que, no només mina la moral dels electors, sinó que sovint indigna i contribueix al fenomen del desencís amb la classe política.

També convé considerar que en cap cas l’exercici d’una responsabilitat pública s’ha de percebre com un negoci, i tampoc com l’esquer perquè gent no preparada –i de poca volada dins el món laboral comú- hi identifiqui un modus vivendi. En conseqüència, una bona mesura seria establir un nivell retributiu en funció del sou percebut durant la vida laboral anterior: un percentatge d’increment màxim evitaria l’efecte crida i l’enriquiment sense mèrit i mínim  previndria l’efecte dissuasiu dels més preparats i que la dedicació al servei públic es converteixi en factor d’empobriment. A més, caldria fiscalitzar al màxim la qüestió de les dietes i d’altres ingressos atípics, com també l’acumulació de càrrecs (i, per extensió, de sous) que, ja de per sí, semblen a la pràctica incompatibles (com es pot ser alcalde d’una ciutat com Lleida o Barcelona i, alhora, membre del Parlament de Catalunya?). Per altra banda, a fi d’evitar el fenomen de la perpetuació en els càrrecs públics, també esdevé considerable reformar la legislació que exclou del dret a percebre el subsidi d’atur als alcaldes i regidors quan abandonen la seva tasca pública.

Per tant, fugim de demagògies populistes i defensem el dret a una retribució digna dels qui exerceixen les funcions de govern. Fet i fet, són els nostres empleats, treballen al nostre servei, per la qual cosa, igual que els exigim dedicació, perícia, honradesa, responsabilitat i transparència, concedim-los el dret al salari digne i estabilitat econòmica.

images

Advertisements

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual i proposicionat

Posted on 22 Juliol 2015, in Política and tagged , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: