Disputada Diputació

El passat dissabte 11 de juliol van ser investits els nous càrrecs de la Diputació de Lleida. Els tres partits amb major representació, CiU (l’extinta federació encara hi va del bracet), ERC i PSC, van ser obedients amb les directrius dels respectius aparells i van fer possible la formació del nou govern per majoria absoluta. Presidit altre vegada per en Joan Reñé, l’equip és monocromàtic, si és que encara podem (com així sembla) considerar monocolor que estigui format per militants de CDC i UDC. La resta de diputats van anar a espetegar a l’oposició, uns mercès a les negociacions i pactes que, en clau de partit, els han donat parcel·les de poder a ajuntaments i consells comarcals, i altres sense cap consol, donat que el seu petit volum els fa inaptes per les martingales del mercadeig de cadires.

Format el govern provincial, enrere queden les trifulgues internes per la poltrona provincial: com la que dins Esquerra ha enfrontat l’exalcalde de Sant Guim de Freixenet, Pere Solé, amb l’alcalde de Ciutadilla, Òscar Martínez, sentenciada pel politburó d’ERC a favor de l’alt segarrenc; o com el repartiment de poder dins la liquidació de la federació de Convergència i Unió, que ha portat a repartir-se els càrrecs i ha partir mandats perquè la sang no arribés al riu. Signada la pau i ocupades les vint-i-cinc cadires, es va signar un cartipàs que inclou uns retribucions mensuals d’entre 6000 i 3200 euros, a banda dels trenta càrrec de confiança, dotats d’una retribució entre 5800 i 2800 euros. Aquestes xifres (a la que cal afegir les retribucions de cada diputat pel càrrec que ocupa com a regidor o alcalde del seu Ajuntament respectiu, amén dietes i altres privilegis), fan més que evident que el lloc esdevé molt llaminer i que, més d’un (i de dos) fan el què calgui i passen per sobre de qui s’interposi, amb tal d’endur-se un tall del pastís.

La sessió d’investidura va tenir dues notes especialment destacades: per una banda, la intervenció íntegra en espanyol de la diputada de Ciutadans, Ángeles Ribes, encara pletòrica pel seu triomf a la Paeria lleidatana i la seva espanyolització de la capital de la Terra Ferma, i, per altra banda, la de Joel Jové, diputat de la CUP, que sense embuts va sentir-se avergonyit d’ocupar “una cadira en aquesta institució filla d’Espanya”.

Cal preguntar-se el perquè una institució, tan opaca i allunyada de la ciutadania, designada més per les transaccions partitocràtiques que pels mecanismes democràtics, té tant de poder…

Per respondre, convé girar la vista cap a la història. Veurem com les Diputacions són l’òrgan de govern d’una institució territorial, la Província, creada al segle XIX a imitació de les prefectures franceses amb la voluntat d’unificar i homogeneïtzar el territori espanyol. Les Corts de Cadis, l’any 1812, deroguen tota la personalitat política dels antics territoris històrics i estableixen el germen del “cafè para todos” de l’Estat autonòmic actual. De fet, no és estrany que durant el procés de gestació d’aquesta divisió provincial, el primer president de les Corts de Cadis, en Ramon Llàtzer de Dou (canceller de la Universitat de Cervera, precisament), l’any 1810 intuís que en aquesta bugada els catalans tornaríem a perdre un llençol i deixés escrit allò que “a Catalunya se la trata como una provincia conquistada”.

Pel que fa als territoris lleidatans, la província va venir a substituir l’anterior divisió en vegueries (de manera que la Segarra va quedar trinxada en tres parts), va annexionar la Plana de Lleida a l’Alt Pirineu (per comptes de les Terres de l’Ebre) i, en la disputa entre la Seu d’Urgell i la mateixa Lleida, va optar per atorgar la capitalitat a la segona.

Amb això, l’organització provincial va configurar-se com un veritable òrgan del govern vertical i centralitzat de l’Estat espanyol, per sobre de les institucions territorials i històriques existents, al mateix temps d’una institució per alimentar el clientelisme local, fer d’equilibri entre els nuclis de poder i acontentar les elits dels notables de cada territori. No és estrany doncs que els aires democràtics i fugaços de la primera República fessin desaparèixer la divisió provincial, concebent Espanya com un territori format per Estats confederats, on cadascun decidia sobre les seves delimitacions internes, i també la Segona, que va eliminar les Diputacions, integrant-les unides dins la Generalitat de Catalunya. No obstant, els successius governs centralistes i liberals van anar restaurant la divisió provincial, molt especialment el franquisme que va recuperar les províncies, com a òrgan centralitzador, encapçalat per un Governador Civil, màxima autoritat provincial, representant de l’Estat i, a més, sovint Jefe Provincial del Movimiento.

En conseqüència, aplaudeixo i faig meves les paraules del diputat Joel Olivé que, sense embuts, afirmà “veiem aquesta institució com un mecanisme de l’Estat Espanyol per a garantir la seva estructura jeràrquica i vertical i com una menjadora luxosa de polítics, que voldríem veure abolida a curt termini o convertida en un ens de suport real als municipis, organitzat en vegueries i sobretot repensat de dalt a baix”. I afegeixo que no estaria de més demanar a les diputades i als diputats que durant el seu mandat facin el possible per anorrear la institució des de dins i que posin les bases, amb generositat i rigor, perquè la divisió del Principat en províncies s’extingeixi i al mateix temps que ho fa la inclusió de Catalunya dins l’Estat espanyol, de forma que el territori de la futura República Catalana es basi, des de la transparència, la honradesa i la participació ciutadana, en institucions pròpies del país com són els municipis, les vegueries i la Generalitat.

dipu

Anuncis

About Giliet de Florejacs

polifacètic, neosegarreta, posturbanita, filoruralitzant, multiactivista, incontinent, paraintel·lectual, proposicionat i, oh prodigi!, excelentíssim a temps parcial

Posted on 13 Juliol 2015, in Política and tagged , , , . Bookmark the permalink. Deixa un comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Aventura al Senat

Maria Freixanet Mateo

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...

%d bloggers like this: