El conflicte de la patronal pagesa

Diumenge passat, a l’antiga capella de Sant Joan Degollat de Cervera va tenir lloc una interessant taula rodona al voltant del paisatge com a instrument de futur de la Segarra.

Al debat hi van participar experts sobre la matèria de la més diversa formació i origen. Cadascun hi aportà el seu posicionament, a voltes polèmic i contraposat, però si en una cosa van coincidir  tots fou en assegurar que la veritable essència del paisatge de qualitat que encara gaudim a la comarca la trobarem en la pagesia i, per tant, és clau per a la seva preservació el manteniment d’una activitat agrària amb els esquemes actuals. El pagès és el principal agent en els encomiables empenys de mantenir una població estable als nuclis rurals, preservar el valor, la bellesa i la identitat del paisatge segarrenc, permetre que es desenvolupi l’immens potencial de riquesa a través d’activitats empresarials, esportives, turístiques i lúdiques i conservar-lo com a garant del futur del territori i la seva gent.  Alhora, varen identificar com a principal factor de perill la substitució de l’actual estructura familiar de propietat i aprofitament de la terra pel model en el qual siguin grans corporacions de producció agroalimentària les què regeixin els destins de l’explotació dels recursos agraris. El relleu de l’esquema de petites i mitjanes empreses agrícoles pel de la gran empresa que guia el seu aprofitament rere  els objectius de màxim rendiment i benefici -si s’escau especulant amb les matèries primeres alimentàries- pot tenir efectes insostenibles i demolidors. Bandejar els valors seculars de respecte pel llegat de les anteriors generacions i de preservació del territori, pot suposar la fi dels paisatges que encara gaudim, a banda de la modificació de l’actual estructura social i, amb tota seguretat, l’abandonament de molts pobles.

Totes aquestes reflexions eren fetes en el marc de la Fira que la capital segarrenca dedica en honor del seu patró: Sant Isidre Llaurador, al qual des del segle XVII centren les seves devocions els pagesos catalans. És ben habitual trobar en esglésies, capelles i oratoris de la nostra comarca la imatge d’aquest sant, qui segons la tradició va viure al Madrid del segle XI i que identificarem sempre per ser portador d’una rella. Moltes padrines dels pobles encara recorden les estrofes dels goigs: “Missa acostumau oir / mentre que els altes treballen / però los Àngels devallen / a vostre ofici suplir / lo Cel os digna servir / i es fa per Vos llaurador”. És a dir, el Sant patró dels pagesos és la viva imatge de la principal amenaça pel futur del paisatge i la pagesia: un home de terres llunyanes que, en comptes de treballar la terra amb la suor del seu front, es queda a la seva capelleta guanyant-se el cel amb pietoses oracions (o a la seva oficina, especulant en els mercats de matèries primeres) mentre uns àngels llauren les finques per major glòria del senyor (qui diu àngels, diu uns jornalers precaristes que treballen més hores que un rellotge per un salari de supervivència).

Val a dir que el patronatge d’aquest Sant absentista és comú a tots els pagesos de l’altiplà central ibèric des de temps remots i que el fet que a Catalunya la seva devoció sigui ara quasi unànime, és per obra i gràcia de la coerció de la cultura castellana. El culte al patró foraster fou introduït després de la derrota catalana a la Guerra dels Segadors, fou imposat a la força amb els decrets de Nova Planta i va institucionalitzar-se al segle XIX amb la constitució sota la seva advocació de diverses associacions de pagesos terratinents. De fet, fins l’arribada del madrileny, els pagesos catalans eren devots d’altres sants més nostrats i, de totes passades, pencaires…

El més conegut era Sant Galderic, fill d’una família de pagesos occitans que en temps medievals va rebre terres a la falda dels Pirineus per repoblar-les i fer-les conreables. Les restes d’aquest sant reposen al monestir del Canigó i, al segle XVII, passaren una llarga temporada a Sant Pau del Camp, a Barcelona. Tenim en Galderic un pagès treballador, símbol de la catalanitat i la fidelitat a la terra. “Amb l’eina de l’agullada / i amb espigues a les mans, / procureu fe i bona anyada / als pagesos catalans”, canten els goigs  d’aquell que el propi abat Oliba lloava fa mil anys i que avui es reivindica com a paradigma de “l’esforç de recuperació de les tradicions i costums catalanes i de lluita contra tot allò que s’oposi a la llibertat, la justícia i dignitat dels catalans” (com assegura la Fundació Sant Galderic).

Però no només Galderic fou apartat per un cop de la rella del ballador de chotis, també les “flors de Pèrsia” Abdó i Senén es veieren relegats del patronat de les confraries d’hortolans i del protectorat de la pagesia catalana. “Sant Nin i Sant Non / els santets de la pedra son”, diu el refrany al·ludint a la seva condició d’advocats de la pagesia catalana contra pedregades. Tot i que aquests sants, màrtirs del cristianisme del segle III, encara tenen forta veneració a les terres de la vall del Llobregós, quan el cel amenaça calamarsa, en comptes d’elevar oracions al cel dedicades als santets màrtirs, s’enlairen misterioses avionetes que llencen iodur de plata…

A més del pagès occità i els germanets perses, també va quedar eclipsat pel chulapo el més català i pagès de tots els sants, Sant Medir, aquell plantava faves a la serra de Collserola durant l’inestable segle III. Algú com aquest sant baró, que va perdre literalment el cap per fer créixer les seves llegums de flors blanques i rosades en un lloc on ara, per comptes de camps llaurats, hi ha un exclusiu camp de golf, mereix moltes més llaors i veneració que aquell Sant nouvingut des de  l’altiplà central.

Amb això queda ben clar que si volem preservar el paisatge bell, viu, dinàmic i de qualitat que ara tenim i transmetre’l a les futures generacions, haurem de prendre exemple de les vides edificants,  heroiques i glorioses dels infatigables màrtirs Galderic, Abdó, Senén i Medir i no pas d’aquell Isidro de Merlo y Quintana, desertor de l’arada, llaurador en excedència i patró dels latifundistes castellans.