Sempre ens quedarà Luxemburg

Bona part de la meitat oest de la comarca de la Segarra està inclosa dins els àmbits de la Xarxa Natura 2000. Les àrees de les valls del Sió i LLobregós, dels Plans de Sió i de Granyena situen dins el seu àmbit de protecció grans extensions del paisatge agrari característic de la nostra comarca. La Unió Europea, a través de la definició de zones d’especial conservació i de zones d’especial protecció de les aus, posa sota el seu esguard la preservació dels paisatges i els hàbitats naturals de les espècies del territori. En la nostra àrea es protegeix molt especialment la supervivència de l’espècie vegetal del “boleum asperum” i d’aus estèpiques com el gaig blau, la xurra, el sisó, la terrerola, la trenca i d’altres “ocellets” (en paraules de l’associació d’empresaris agraris), integrats dins dels corresponents hàbitats naturals que fan possible la seva supervivència.

Evidentment, la Xarxa Natura estructura la seva funció preservadora a partir d’un seguit de normes que condicionen els usos i aprofitament del territori als objectius de conservació. Per això, limiten absolutament tots els projectes i activitats que puguin afectar de forma apreciable els espais. D’aquesta manera, les activitats agràries i ramaderes es veuen encaixades en una gestió de manteniment de les explotacions existents, sempre en compatibilitat amb la conservació dels valors dels espais naturals. S’imposa el conservament de l’agricultura de secà i es promou l’assoliment d’una marca de qualitat agrícola, prestigiada a través dels valors de mètodes tradicionals i explotacions sostenibles. A més, també es limiten l’explotació forestal, l’activitat cinegètica, les operacions extractives, l’edificació i la circulació rodada, i també les infraestructures viàries, hidràuliques i energètiques. D’aquesta manera, en les àrees amb presència d’hàbitats o espècies d’interès comunitari, no s’admetran instal·lacions ni usos que siguin incompatibles amb la seva conservació.

La normativa protectora contempla, com no podia ser d’una altra manera, una excepció perquè projectes “d’interès públic de primer ordre” puguin ser establerts en zones sota la catalogació de Xarxa Natura, sempre i quan suposin “activitats de naturalesa econòmica o social per a complir obligacions específiques de servei públic”. En conseqüència, i per desgràcia, sovint trobem com es concedeixen permisos per actuar en aquestes àrees a través de la declaració formal d’”interès públic” per part de l’administració corresponent. No obstant, el Tribunal de Justícia de Luxemburg ha declarat que aquest “interès públic” ha de ser especialment qualificat i no han d’haver-hi solucions alternatives, encara que suposin un encariment de les condicions tècniques o econòmiques. Per tant, les concessions assolides amb certa màniga ampla són susceptibles de ser reculades des dels Tribunals Europeus, que imposarien la reversió immediata a l’estat original de l’afectació feta i, alhora, l’obligació d’indemnitzar a aquells que reberen de la llicència d’activitats i que ara veuen frustrades les seves expectatives.

Tot plegat pot semblar exagerat, però ja ha succeït en diverses ocasions. A Àustria, el 2004, per exemple, es va impedir l’ampliació d’un golf perquè tenia conseqüències negatives sobre la guatlla. A Portugal, el 2006, s’aturà la construcció d’una autopista per perjudicar els hàbitats i la flora i fauna silvestres. A Itàlia, el 2007, es bloquejà l’ampliació d’unes pistes d’esquí de gran valor social i econòmic per manca d’una adient avaluació mediambiental. A Holanda, molt recentment, s’impedeix l’ampliació d’una autopista perquè afectava un extens hàbitat de praderies i perquè, en contra del criteri del Govern holandès, sí que existien traçats alternatius… Totes aquestes resolucions han suposat descartar projectes, autoritzats en un primer moment per les autoritats locals i estatals, i, alhora, haver d’indemnitzar a les promotores per causa dels perjudicis causats obrint la porta de forma errònia, quan no fraudulenta, a unes accions que són del tot il·legals d’acord amb la normativa europea.

I ara, a casa nostra, ens trobem davant d’un projecte que reuneix tots els visos relacionats: es pretén construir en terreny de sòl no urbanitzable de protecció especial, dins els espais de Xarxa Natura 2000 de la zona dels Plans de Sió, una planta de tractament de residus d’explotacions ramaderes, amb una bassa de 500 metres cúbics. Per a fer-ho possible, el Departament d’Agricultura ha concedit l’autorització, amb els informes favorables del Departament de Territori i Sostenibilitat, del Departament de Cultura, de la Direcció General de Qualitat Ambiental, del Servei de Paisatge, de l’Agència de Residus de Catalunya i de l’Institut Català de Geologia, i s’ha declarat –com no podia ser d’altra manera- que l’activitat a desenvolupar-hi és d’interès públic i que són necessàries les instal·lacions i obres preteses per la correcta gestió dels residus. Res a dir respecte el fet que l’interès no és públic, com exigeix la normativa, sinó vinculat a l’interès de l’empresa privada del promotor de la planta, ni al fet que existeixen emplaçaments alternatius, especialment més enllà de les àrees protegides per la Xarxa Natura. Res a dir tampoc pel fet de la proximitat d’un nucli rural, amb vocació de ser repoblat, i que es veurà condemnat a la despoblació per sempre més, ni al fet que a les proximitats hi ha un dels espais més ben conservats dels encontorns per la vida de diverses espècies de mamífers i amfibis i per la nidificació d’aus migratòries…

En conseqüència, estem a les portes d’una nova actuació abusiva i en frau de llei, promoguda per una corporació privada en connivència amb les autoritats nacionals, susceptible de degradar paisatge i medi natural, contravenint la legislació aplicable. Però, vés per on, cada cop hi ha més ciutadans que es prenen seriosament el principi de legalitat, sense necessitat de ser picaplets tibats, i cada cop hi ha més homes i dones que creuen en els valors de futur del paisatge i el medi natural, sense necessitat de ser uns maleïts ecologistes. Per això, davant la banalització, el menyspreu, el corró i la supèrbia d’alguns, a la ciutadania sempre ens quedarà Luxemburg.