Missió patriòtica

L’Antonio és un bon espanyol. Tot un patriota. D’aquells als qui se’ls entelen els ulls quan recorden el dia que, amb uniforme marcial, van jurar davant Déu i van prometre a Espanya que, si s’esqueia, en defensa de l’honor i independència de la Pàtria i de l’Ordre dins d’ella, vessarien fins a l’última gota de la seva sang, compromís sagrat que ratificaven besant la bandera de sang i or. D’aquells que atresoren com a relíquia la gorra militar que els capçava durant l’any de servei a la Nació. D’aquells que llueixen amb honor, damunt la televisió de tub que presideix el saló de casa, al costat d’una figureta d’un toro a la carrera i d’una sevillana vestida de faralaes, la fotografia del dia del llicenciament.

Com a fidel aimant de la pàtria, cada 12 d’octubre, en commemoració del Dia de la Raza, penja la bandera nacional al balcó i, no content amb això, exhorta als seus amics, coneguts i saludats a fer el mateix. Des de la barra del seu bar, en tertúlia amb en Mateu i  d’altres lleials espanyols com ell, mai defuig la qüestió ni amaga el seu enuig amb la proliferació d’estelades a les finestres i balcons. A tothom qui el vol escoltar declara que la ciutat és indigne al llegat que li va donar el rei Felip V i que, per comptes de renegar del primer dels borbons, hauria de dedicar-li una plaça! Com correspon, és incondicional del Real Madrid, soci de la Penya de Lleida i seguidor a les xarxes socials del grup de “Madridistas hasta la Muerte” i “Odio al Barcelona”.

El seu patriotisme l’ha portat a estripar el carnet del Partido Popular, a les llistes del qual s’havia presentat com a número dos a les eleccions municipals de 2011, en adonar-se que el partit traïa Espanya, arrugant-se davant el xantatge d’ETA o no imposant mà dura contra els secessionistes catalans. Per això, tan aviat com va descobrir el Vox, força espanyolista i cristiana sense complexos, encapçalada per l’admirat Alejo Vidal Quadras i l’injustament tractat José Antonio Ortega Lara, s’ha sentit cridat a files. Ell, català i, per tant, doblement espanyol, no pot quedar-se de braços creuats davant el desafiament independentista i està convençut que des de Vox podrà plantar cara a aquests que es creuen amb dret de negar-li la identitat, renegar de la gran nació espanyola i atacar els fonaments de grandesa, unitat i llibertat de la pàtria més antiga d’Europa…

El dia de les eleccions europees s’enfronta al seu primer repte. Vox l’ha designat coordinador a la província de Lleida. Amb la insígnia verda fixada al costat esquerra de l’americana es passejarà per pobles i ciutats com a flamant interventor. De bon matí, des de la seu del partit li han arribat inquietants notícies: un grup anti-sistema i de flaire independentista, ha gosat contravenir la prohibició de la Junta Electoral de Lleida, avalada pel Tribunal Suprem, i col·locar urnes en la via pública. Sembla que volen fer una consultes sobre qüestions d’ecologistes radicals, comunistes irreverents i secessionistes pertinaços. No es pot tolerar: es comença jugant amb urnes de cartró i s’acaba organitzant un referèndum per trencar Espanya. Seva serà la missió d’impedir-ho. Cal estar alerta! Això s’ha de tallar d’arrel! 

Ben aviat, amb l’ajuda dels seus apoderats, detecta la presència de les meses que amb posat desafiant i actitud desobedient planten una colla d’indocumentats. Però el que més li encén els ànims és contemplar les forces de l’ordre, els agents del Cos dels Mossos d’Esquadra, com conversen amb els responsables d’aital atac al sistema i marxen sense obligar-los, amb els mitjans que calgui, a deposar l’actitud insubmisa i a retirar aquella agressió al bon i recte ordre.

Per això no li tremola el gest i, amb pas ferm, acudeix a la seu de la Junta Electoral a denunciar els fets. Allí, però, li informen que no tenen personal per atendre’l i que haurà d’acudir a la Comissaria dels Mossos. Enrabiat amb la conducta mesella, displicent i covarda d’aquells funcionaris marxa sense acomiadar-se. Un cop a la Comissaria, en llengua castellana -com s’escau-, s’acredita com a representant polític de Vox i posa els fets en coneixement  de l’agent de servei. Després d’escoltar-lo, el policia li fa saber que s’han aixecat actes de totes les meses i ja se n’ha informat a l’autoritat competent. Però ell no en té prou: interposa denúncia contra tots i cadascun dels causants d’aquests fets i, alhora, contra el Sr. Manel Prat, màxim responsable del Cos de Mossos d’Esquadra, còmplice per omissió dels (presumptes) delinqüents.

Satisfet amb el servei a la Pàtria, signa la diligència amb posat seriós i altiu i torna a la seu electoral on, transcorregudes poques hores, serà testimoni de l’estrepitós fracàs de Vox, projecte polític que acaba fallant com una escopeta de fira, després d’un vol gallinaci.

Un més després, l’acció gallarda, castissa i heroica estimula els Jutjats de Cervera al processament d’un total de vint homes i dones com a susceptibles d’haver comès una falta de desobediència (entre les quals, però, no s’hi inclou el Sr. Manel Prat). Els denunciats són totes les persones identificades pels Mossos d’Esquadra a les meses del Multireferèndum plantades a Cervera, Tàrrega, Bellpuig, Guissona i Sant Antolí i poden veure’s castigats amb greus multes.

Vuit mesos després, el Jutjat assenyala la vista del judici pel qual, finalment, s’hauran d’asseure al banc dels acusats els causants de l’acte de provocació, deslleialtat i insubmissió. Però una setmana més tard d’assenyalar judici i abans del dia previst, el Jutjat declara prescrita la falta, deixa sense efecte l’assenyalament i arxiva la causa.

Avui l’Antonio ja ni viu a Catalunya ni milita a Vox. La última esperança de restablir l’ordre s’ha esvaït i ara la nau a la deriva avança cap als esculls. Decebut, ha optat per traspassar el bar i marxar a viure a la capital del Regne, on podrà exercir amb llibertat i naturalitat el seu espanyolisme. Allí estant li arriben veus del succeït a Cervera i pensa que, una vegada més, els enemics de la pàtria se’n van tan panxos i que el contuberni roig i separatista protegeix aquells que desafien Espanya. I és que si Paco aixequés el cap, un altre gall cantaria!