Arxiu del Blog

Europa violada

El rapte d’Europa és una de les faules més populars de la mitologia clàssica grecoromana. Conta com la bella filla del rei de Tir acostumava a passejar vora la riba del mar. Contemplant la princesa fenícia la des del cim de l’Olimp, el luxuriós Zeus va quedar captivat i va decidir que la faria seva. Per aconseguir-ho, va emprar una de les seves grans habilitats, la transmutació, i es va presentar davant la jove convertit en toro. Ella aturà el passeig i, veient que el brau era prou mans, se li acostà, començà a acaronar-lo i, finalment, se li va enfilar al llom. En aquell instant, el rei dels Déus canvià l’actitud i arrencà a córrer mar endins, allunyant la jove Europa de la seva pàtria. No es va aturar fins arribar a les costes de Creta, on, assumint la seva veritable identitat, la va violar… Algunes versions suavitzen el desenllaç i afirmen que la noia va deixar-se seduir pel Déu que l’havia segrestada, i que es lliurà voluntàriament al seu desig voluptuós.

Avui, Europa ja no és una bonica princesa mediterrània, sinó més aviat una vella padrina, freda i encarcarada, però encara manté algun atractiu que la fa objecte dels baixos desigs de poderosos forasters que la cobegen des de l’altre cantó del mar. Prova d’això són els anhels de potències com els Estats Units o Canadà per seduir-la i fer-la seva. Així, encarnats en un equip format per enlluernadors diplomàtics i escortats per alts executius de les principals corporacions multinacionals americanes, negocien amb els representants europeus un acord que, com el brau Zeus, es mostra mans i atractiu, en espera de tenir-los sobre el llom…

Aquest acord és el TTIP, sigles de Transatlantic Trade and Investment Partnership, que podríem traduir com Associació Transatlàntica pel Comerç i la Inversió, i persegueix lligar Estats Units i Europa en un context de màxima liberalització comercial. És a dir, l’eliminació dels aranzels en els intercanvis i de les normatives internes que puguin obstaculitzar la lliure circulació de béns i serveis. Per assolir-ho, s’imposa una reducció del poder polític dels governs i es dóna pas a una major llibertat de decisió dels agents econòmics o, el que és el mateix, les grans corporacions transnacionals. Les negociacions entre els representants d’ambdues parts es mouen dins el màxim secretisme, vetant l’accés als documents de treball fins i tot a la majoria dels eurodiputats, però les filtracions apunten una retallada a la democràcia i la sobirania dels Estats sense precedents.

Des de la tradicional divisió entre esquerres i dretes, polarització cada cop més superada, aquells que es considerin partidaris de les tesis lliberals per a regir l’economia, haurien d’estar –a priori- satisfets. Aquell botiguer votant del PSOE, aquella farmacèutica afiliada al PP, aquell funcionari que simpatitza amb UPyD, aquell jove ramader que encara creu que Convergència protegeix el seu futur…, haurien d’estar contents amb l’avenç del TTIP. Al menys, si fem cas als dirigents dels respectius partits quan al Congreso de los Diputados de Madrid van votar conjuntament al passat més de maig per rebutjar que l’hipotètic acord se sotmetés a referèndum abans de ser aprovat per l’Estat. Sense enrogir, van cantar les meravelles d’un acord que “enforteix el comerç al món lliure” (en paraules de Jordi Xuclà, de CiU) o que “és la més important iniciativa que té la Unió Europea sobre la taula” (segons José Maria Aznar, de FAES).

Però encara no som prou conscients de les immenses conseqüències que tindria l’aprovació del TTIP. El benefici se centraria en el sector privat i els inversors, per sobre del interès públic i de la sobirania dels Estats membres. Tiraria per terra els nostres sistemes jurídics i passaria per sobre les lleis promulgades en matèria de garanties socials i drets dels treballadors, sobre els objectius de política mediambiental, les metes sobre canvi climàtic i energia i la protecció als consumidors, petits productors, creadors, artistes i comerciants. A més, trencaria amb els principis jurídics de la Unió Europea, substituint la tutela de jutjats i tribunals per un sistema privat d’arbitratge on la negociació entre advocats substitueix el procés judicial emparat per un òrgan independent.

Com a exemples pràctics, centrant-nos en el camp de l’agroindústria, l’aprovació del TTIP canviaria radicalment el context actual. Els negociadors americans lluiten perquè les mesures protectores europees, que ells anomenen “barreres no científiques”, caiguin i permetin la lliure circulació dels productes agraris i ramaders dels EEUU. Això significaria l’arribaa al vell continent de les collites i les carns modificades genèticament, tractades amb clor o injectades amb hormones, perfectament legals a l’altre cantó de l’Atlàntic (on, de fet, el 70% dels aliments comercialitzats contenen ingredients manipulats genèticament). Alhora, els productes alimentaris genèticament alterats farien entrada massiva a Europa, incidint fortament en l’agricultura, considerant la degradació del sòl i la contaminació de l’aigua que provoquen i l’alta demanda de pesticides que exigeixen, i en el consum, ja que se salvaria la resistència del consumidor a adquirir-los eliminant de l’etiquetatge la naturalesa del producte. A més, la invasió d’aquests productes agraris i ramaders trencaria el precari equilibri dels mercats, ja que arribaria de forma massiva i a uns preus baratíssims, davant dels quals cap productor local podria fer front.

Tot plegat transformaria el model agrari europeu, aproximant-lo a l’americà, on les explotacions ramaderes i agràries tenen per mitjana unes dimensions de més de deu vegades una europea, assolint a través de la concentració de poder i recursos la grandària que els permet adoptar la posició preeminent del mercat.

Així doncs, el mite es fa realitat. El búfal ianqui, ben plantat mercès a la modificació genètica, musculat gràcies al tractament amb hormones i de somriure immaculadament blanc, per obra d’una bona esbandida amb clor, es deixa amanyagar per una Europa vella, càndida i ximpleta. Si no ho impedim, ella tornarà a enfilar-se sobre el llom del brau i quedarà a mercè de la lascívia luxuriosa de la bèstia, delerosa d’empènyer-la lluny de les arrels, d’humiliar-la i penetrar-la cruelment.

Europa

Jo aniré a votar

Diu el baròmetre del Centro de Investigaciones Sociológicas, i sembla tenir raó, que només una ínfima part de la ciutadania sap que el proper diumenge hi ha eleccions al Parlament Europeu. Bona part d’aquest desconeixement està causat pel desinterès que té la població en general de les institucions europees, del seu funcionament i de la incidència de tot allò que s’hi resol i legisla. Molt llunyà es contemplen Estrasburg i Brussel·les i poc democràtic es percep el funcionament dels òrgans de Govern de la Unió. En front això, flac favor fan els partits polítics quan plantegen la campanya electoral senzillament com una corretja de transmissió de les rivalitats locals i cap transparència donen vers els seus referents al govern d’Europa, preservant entre ombres les connexions de cada formació amb els partits europeus i els respectius candidats a presidir la institució. El fet de reservar un paper secundari als candidats de cada força, eclipsats i precedits sempre pel líder nacional, aprofundeixen en un problema que no solucionen intents poc reeixits com tenyir de color blau monuments com la Seu Vella de Lleida. A més, pel que fa a Catalunya, el fet que l’Estat sigui circumscripció electoral única, fa encara més difícil la identificació del votant amb segons quins caps de llista… En conseqüència, el desinterès pels comicis es generalitza i el focus d’atenció de la ciutadania es manté allunyat del centre de decisió on, de fet, rau una important part de la sobirania cedida des dels Estats.

Aquest panorama, mentre el nostre país estigui dins la Unió Europea i no pas “vagant per l’espai pels segles del segles”, esdevé certament preocupant. No és aquí el lloc per a fer una relació de les competències legislatives que té el Parlament europeu i la seva immensa capacitat d’incidència en el nostre ordenament jurídic (si hi ha un sector que ho coneix prou bé és el de la pagesia), però sí que seria hora d’almenys evitar banalitzar la importància dels imminents comicis. És en l’escenari de la Unió Europea, altrament coneguda amb el revelador nom de “Mercat Comú”, on belluguen els fils les grans corporacions internacionals i on els seus ferotges lobbies teixeixen les estratègies que faran passar per l’adreçador mandataris i governs. Tant és així que, fins i tot, des de la Comissió Europea es creen els mecanismes per passar per sobre les normatives, no només estatals i autonòmiques, sinó fins i tot les pròpies emanades de l’hemicicle de Brussel·les… I les eines per a vehicular-ho són els anomenats “acords de lliure comerç” entre la Unió i tercers estats. Són aquests acords camp abonat a la política del peix gros front el peix petit, de manera que quan és Europa que negocia amb estats subdesenvolupats o en vies de creixement, amb l’argument de fomentar el comerç internacional dels productes dels països menys afavorits i d’ajudar al desenvolupament de les regions, acaba introduint els seus productes als nous mercats, lliures d’aranzels, i, alhora, aconsegueix privatitzar-ne els serveis bàsics (aigua, energia, comunicacions…) per a passar a ser gestionats per multinacionals del vell continent.

Però, quan és l’hora de negociar amb un peix més gros, canvien les tornes… És el cas del CETA amb Canadà i, molt especialment, del Transatlantic Trade and Investment Partnership (TTIP) que, des de fa mesos i amb la màxima discreció i opacitat s’està negociant entre Europa i els Estats Units. L’obscur TTIP té l’objectiu d’establir un seguit de llaços que consolidin el lideratge atlàntic de l’economia mundial i aturin el camí de la primacia econòmica de les potències emergents. De fet, aquesta mateixa setmana ha començat la quarta ronda d’unes negociacions que tenen com a gran anhel eliminar aquelles condicions que per a uns són les grans conquestes de l’Estat democràtic, social i de dret, i que per a d’altres mers obstacles molestos per l’augment dels beneficis de les corporacions multinacionals. La filosofia rau en igualar (a la baixa) el sistema de garanties que defensen el treball, el medi ambient, el consum, la salut i tots aquells valors que tradicionalment han tingut certa preferència a la vella Europa, mentre als Estats Units s’han vist supeditats a la consecució del benefici econòmic. Les negociacions es nodreixen, a més, de la restauració del clima enrarit amb Rússia, en el millor exemple de la doctrina del shock que afirma que en contexts de commoció i confusió sempre esdevé  més senzill promoure les reformes més impopulars.

Així, d’aprovar-se el TTIP en els paràmetres que s’avancen, tot allò que impedeixi el lliure comerç de productes i serveis, tot allò que pugui coartar el desenvolupament industrial o tot allò que limiti la lliure circulació de capital especulatiu d’una banda a l’altra de l’oceà podrà ser, o bé saltat a la brava, o bé emprat com a justificació per a obtenir immenses indemnitzacions (a càrrec dels eraris públics corresponents) en compensació del lucre cessant, de la privació de fer negoci. A més, aquestes indemnitzacions ja no estaran decidides des d’organismes jurisdiccionals, sinó que es fixaran a través d’un sistema d’arbitratge privat, és a dir, al voltant d’una taula on negociaran els advocats de cada part i un tercer, l’àrbitre, que dictarà un veredicte vinculant.

A efectes pràctics, el TTIP serà la porta del darrera per on podran imposar-se a Europa productes fins ara il·legals com les carns hormonades o els organismes manipulats genèticament, tècniques fora de la llei com el fracking, pràctiques contràries  a la llibertat sindical o al respecte als horaris i salaris mínims, privatitzacions (encara més) dels serveis i recursos públics i d’altres mesures en la línia de la pitjor de les globalitzacions i del neoliberalisme més descarnat.

En front d’això, cal prendre consciència i reivindicar el poder transformació d’una societat cada cop més conscient dels seus drets i de la seva força. Per això, aquest diumenge cal anar a votar. Per això, jo aniré a votar al Multireferèndum! Ja tinc emplenada la papereta amb les quatre qüestions i aniré a la mesa de Cervera o de Guissona a introduir-la a la urna…

Ah! …I, potser, de camí, aprofitaré per a exercir el meu dret de sufragi institucionalitzat donant el vot a alguna candidatura al Parlament europeu. Però abans m’haurà de convèncer que lluitarà per garantir transparència, democràcia i respecte a les conquestes socials i mediambientals de les què puc gaudir, guanyades amb l’esforç dels qui ens van precedir i vers les quals tinc l’obligació de traspassar, fortificades i millorades, als qui han de venir. 

Imatge

La casa en obres

Espai literari de Raül Garrigasait

Maria Freixanet Mateo

És quan escric feminisme que hi veig clar.

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...