Arxiu del Blog

El retorn de la boina roja

Els carlins tornen a donar tema de conversa per les nostres contrades. No és pas que entre les obagues del Llobregós s’escolti el sinistre xiulet de mossèn Benet, ni tampoc que a la serra de Pinós ressoni novament el crit de “carlins a la muntanya!”, però és evident que el carlisme i la seva realitat històrica i ideològica han tornat a ocupar portades de publicacions i a inspirar projectes que, tot i que pacífics i innovadors, tenen la seva esfera revolucionària…

Com en tantes altres ocasions, aquí se’ns fa de nou present allò tan sabut que la història l’escriuen els vencedors: els carlins, derrotats repetidament al llarg del segle XIX en tots i cadascun dels seus alçaments, han estat molt maltractats als llibres. L’imaginari col·lectiu ens evoca els lluitadors carlins com poc més que una colla de camperols salvatges, missaires, borratxons, reaccionaris i sanguinaris. El mal nom de “forat negre” que reben tradicionalment els encontorns de Llanera i Ardèvol, bressol de lluitadors i escenari de molts episodis de les carlinades, n’és una bona mostra, com també la llegenda negra que acompanya a personatges com el general Cabrera o el mossèn Tristany (eludint que els lliberals no es quedaven enrere en execucions sumaríssimes i càstigs indiscriminats).

Per bé i per mal, el carlisme fou un fenomen de gran incidència en la nostra comarca, tan pel protagonisme de personatges com els Tristany (nissaga amb profundes arrels a Ivorra), en Carles Xuriguera i en Ramon Pinyol (guerrillers de Biosca), en Pere Sorribes (dit “el guerxo de Ratera”) o en Valeri Roca (militar de l’Aranyó), per la rellevància de fets d’armes com les ocupacions de Cervera, Guissona o Vicfred i les batalles de Sanaüja i Gra i per haver obert una rasa entre comunitats, veïns i famílies que, aprofundida i reforçada a la guerra (i postguerra) civil del segle XX, encara ara, invisible però perceptible, enrareix l’aire dels entorns rurals.

És precisament aquest carlisme, element del patrimoni intangible profundament forjador d’una identitat i evocador d’uns lluitadors d’aurèola llegendària i romàntica, el que ara està essent optimitzat com a eina de dinamització territorial. Convertit en l’eix temàtic d’un projecte de desenvolupament turístic i de foment econòmic i social d’un país on s’escampa la boira segarrenca, que s’estén a cavall entre el Llobregós i la serra de Pinós, tradicionalment pertanyent a la Segarra històrica i que ara, administrativament dins el sud del Solsonès, es rebateja com “Territori de Masies”. Els enclavaments d’Ardèvol, Peracamps, Su, el Miracle, la Molsosa, Sant Climenç o el mateix santuari de Pinós es posicionen com a pols d’atracció del turisme cultural que, en la recerca del passat, esperona el futur. És aquest un bon referent on emmirallar-nos i, des de la Segarra central, a més d’apostar per les rutes medievals, també és hora de posar en valor els escenaris per on els vells reialistes de la boina roja forjaren la història; l’Armand Forcat així ho fa a Cervera, ara cal exportar-ho camins enllà…

A més, si rellegim la història de les guerres carlines, podrem veure com, combatents bascs i navarresos a banda, l’epopeia carlista lluità per uns valors encara ben vigents en l’esperit català actual: la defensa dels furs i les constitucions catalanes i la restauració de les Corts de Catalunya, exigint el retorn de la situació anterior als decrets de Nova Planta de Felip V de Borbó, el rebuig d’un govern centralista i anticatalà, l’exigència de la reforma d’un sistema fiscal abusiu i empobridor de les economies familiars i la reivindicació de poder pels governs municipals, a través d’un model d’autogestió i responsabilitat local. Des dels anys 70 del segle XX (sentenciat pels fets de Montejurra de l’any 1976), trobem el carlisme dividit en dues tendències oposades: una  profundament reaccionària, franquista i arrelada en consignes ultracatòliques, agrupada en la Comunió Tradicionalista Carlina, però una altra actualitzada i progressista, encarnada pel Partit Carlí de Catalunya, que defensa dins el seu ideari l’actualització de l’Estat dels Furs a través d’un Estat Confederal format per entitats independents i sobiranes (el que vindria a ser la restauració de la Corona catalanoaragonesa de Jaume I). És aquest segon carlisme, profundament progressista i català, el que propugna la llibertat dels pobles, el dret a l’autodeterminació i les llibertats dels individus com a base de la justícia i la pau, i defensa com a valor cabdal el respecte dels fonaments ecològics de la natura i la preservació del medi ambient.

Tanmateix, no cal pujar a les esgorfes per a despenjar i greixar el trabuc del padrí i sortir al camp cridant allò de “Déu-Pàtria-Furs-Rei!”, però sí reconèixer al carlisme les seves aportacions al pensament progressista, republicà i sobiranista moderns. En un context on tots som víctimes del liberalisme més descarnat, despietat i voraç, d’un centralisme anorreador de la diferència i espoliador de les regions, i d’un moviment globalitzador que precaritza el món laboral i regeix l’explotació dels recursos i el flux de capital per sobre de governs i legalitats, els principis d’aquest carlisme democràtic son vàlids. No debades, aquest Partit Carlí, al costat de forces nacionalistes, independentistes, socialistes i comunistes i demés col·lectius de ciutadans, sindicats i associacions compromesos en la lluita antifranquista, va integrar l’Assemblea de Catalunya l’any 1971.

Com bé sap Cervera, la segona Guerra Carlina (1846 – 1849) va tenir lloc en escenaris eminentment catalans, instigada pels sectors rurals en rebuig pel reforçament de la propietat burgesa al camp, per la recentralització administrativa imposada des del govern de Madrid i per una forta fiscalitat que gravava la producció d’aliments i empobria les classes populars. Els combatents carlins s’organitzaven en guerrilles que actuaven abans de la sortida del sol, aprofitant que l’exèrcit regular encara descansava, per la qual cosa se’ls anomenava popularment “matiners”. Podem dir, doncs, que aquells combatents foren uns predecessors de l’actual consigna d’aixecar-se ben d’hora, “però ben d’hora, ben d’hora”, i posar-se a pencar per demostrar que el nostre  és un país que pot esdevenir imparable…

Dels bolets als bilandons

Fa unes setmanes vaig assistir a la presentació de “Territori de Masies”, projecte de dinamització turística i promoció social i cultural dels espais  del sud del Solsonès. És aquest l’enèsim treball que recorre als tòpics “posar en valor”, “interpretar el patrimoni”, “activar la identitat” i d’altres bla, bla, bla que indissolublement venen lligats a aquest tipus d’iniciatives lligades a la revitalització dels nuclis d’entorn rural. No obstant, aquest té un tret diferencial: és una iniciativa gestada de baix a dalt, és a dir, a partir de la societat civil, formada per un seguit d’emprenedors (un grup de persones que treballen per la creació i participació pel desenvolupament comunitari i sostenible –associació l’Arada-, una associació de propietaris rurals –Rebrot- i una bona colla d’establiments turístics i culturals), a la qual, posteriorment i engegada la maquinària,  s’hi han afegit els municipis i les demés institucions públiques vinculades.  Per tant, la iniciativa que ara cristal·litza parteix d’un seguit de dinàmiques iniciades fa una bona colla d’anys que, de la mà de gent estretament vinculada al territori i amb visió de futur, han acabat forjant quelcom real, palpable i de futur.

En l’acte de presentació, que va tenir lloc a la casa gran del Santuari del Miracle, va intervenir en Jordi Padró, un dels gurus de la planificació del turisme cultural del nostre país, qui ha assumit l’encàrrec de conceptualització i estructuració del projecte. El seu parlament va començar anunciant als presents que “Territori de Masies” tenia vocació de ser el punt de trobada del conglomerat de més de seixanta iniciatives i recursos ja existents, presentant-los en conjunt, fomentant la interacció entre elles i evitant el model dels “bolets turístics”, aïllats i autocràtics.

La menció del concepte de “bolet” em va fer pensar immediatament en la Segarra i dubto que hi hagi cap altre denominació que identifiqui millor el perfil dels models de dinamització turística que belluguen al llarg i ample de la nostra comarca…

Només cal mirar una mica enrere per veure que, de projectes, no ens en falten: el rat i no consumat Consorci de municipis que fa anys va reunir (que no agermanar) Guissona, Sant Guim de Freixenet, Ivorra, Torrefeta i Florejacs i Estaràs, units per un color polític a la resistència i que, un cop assolit el poder comarcal,  va dissoldre’s com un terròs de sucre en aigua calenta, deixant com a únic llegat una col·lecció de fulletons acolorits;  el projecte de la Ruta dels Castells del Sió, que, tenint com a centre neuràlgic la poma de la discòrdia del castell de Concabella, segueix essent un organisme acèfal, eteri, gran desconegut per a propis i forans i –això sí- eterna esperança; el Consorci de la Vall del Llobregós, una iniciativa que va més enllà de la Segarra, formada per un grup de municipis de tendències comarcalment centrípetes i amb un òrgan polític de govern indecís, malfiat i poc resolutiu; l’associació de Pobles amb Encant, on pertanyen Florejacs i Montfalcó, creada des de la Diputació de Lleida, de destí incert, recursos desconeguts i projectes volàtils; el Centre d’Atenció Turística “CAT” de Cervera, projecte estrella de l’anterior Departament d’Innovacions de la Generalitat (ara Empresa i Ocupació), creat d’esquena als organismes i empreses autòctones i avui deixat sense llibre d’instruccions en mans de cada municipi “afortunat”… Per no parlar de l’associació “la Segarra turística i rural”, entitat creada amb vocació de “generar una comunicació entre els propietaris i una difusió conjunta de la comarca” i que, a dia d’avui, roman poc menys que en parador desconegut…

En conseqüència, quan llegeixo que el restaurat President del Consell Comarcal de la Segarra posa en el turisme un dels principals eixos de creixement (“el turisme, encara incipient, s’ha de fer créixer i pot esdevenir un factor de creixement de la nostra economia ja que tenim eines diverses per potenciar: patrimoni, entorns naturals, gastronòmic, cultural…”, diu en el discurs d’investidura), estic convençut que no ho tindrà fàcil. Potser ara ja és l’hora d’abandonar tots aquests bolets, emergits d’un miceli institucional i de laboratori, i donar veu a aquells emprenedors que, amb el seu esforç, enginy, engrescament i coneixement del territori, han aconseguit tirar endavant petits projectes d’allotjament, restauració, productes locals i activitats lúdiques i culturals, tot seguint la màxima de Diògenes, fundador de l’escola filosòfica cínica, que fa dos mil cinc-cents anys va dir allò de que “el moviment es demostra caminant”.

Per tant, superat el concepte de “bolet”, m’apunto al concepte llançat des d’una de les entitats que demostren que la unió fa la força: el Seny Major de Cervera, que en un recent acte va encunyar el mot “bilandó” per a referir un “montadito” (mot fins ara intraduït) elaborat amb la conjunció dels millors productes de la terra i servit en un entorn carregat de sentit i simbolisme. Si el bilandó és un toc de campana eminentment cerverí, repic propi de les solemnitats, cal que algú el faci sonar per posar seny a l’orgue de grills que és l’organització turística de la Segarra i, superant el model de regnes de taifes, la desconfiança entre organismes públics i iniciatives privades i les patètiques rivalitats entre institucions, aconsegueixi reunir tot allò que de bo ja pot oferir la comarca al turista, el viatger i el visitant, ben empaquetat i llest per a ser gaudit. Només així podrem redreçar el rumb rutilant d’aquest sector que hauria d’estar cridat a donar esperances de futur i sostenibilitat a una comarca que, d’altra manera, corre el perill de convertir-se en la rebotiga de les grans decisions del país.

La casa en obres

Espai literari de Raül Garrigasait

Maria Freixanet Mateo

És quan escric feminisme que hi veig clar.

cestudissegarrencs.wordpress.com/

Entitat de recerca i divulgació sobre el patrimoni natural i cultural de la Segarra històrica.

Lo Ponent endins

Històries des de 25 contrades lleidatanes

Cafès de patrimoni

Trobades informals per parlar de patrimoni

La Capsa del Cosidor

Tot repuntant el tapís de Sikarra

els ulls als peus

Caminant amb els cinc sentits per Tarragona

lafontdebiscarri

Litúrgia de les petites hores...