Camins vora les estrelles

Ja fa molts dies que en Gerard Quintana es va despullar davant la indiscreta càmera de Televisió de Catalunya i va alçar una polseguera que no s’ha esvaït ni amb les pluges dels darreres dies. I no fou pas pel fet de treure’s literalment els calçotets i posar-se un banyador, ja que aquesta maniobra la va fer mentre, en difícil equilibri, aguantava lligada a la cintura una tovallola que impedia airejar-se aquell “sexo que me hace feliz” del què fa anys presumia, sinó per presentar-nos dona i fills i comunicar-s’hi en llengua no catalana. El fet de constatar que el principal guru del rock català dels anys 90 parla en castellà als seus plançons i que té una esposa que, amb un accent sarriàsantgervasienc, presumeix de ser “más catalana que Gerard” ens va deixar a molts fora de joc…

Vam mirar vint anys enrere i el vam veure sobre l’escenari del Palau Sant Jordi, cantant amb el seu posat d’stone de comarca a una marea de gent entre la qual emergien pancartes reivindicatives de les seleccions catalanes, rostres adolescents maquillats amb els colors de la senyera i dotzenes de pilars de tres improvisats, amb folre de 24000 persones i anxaneta fent voleiar l’estelada… Vam recordar-lo quan al capdavant dels Sopa de Cabra i al costat dels Pets, els Sau i els Sangtraït encapçalava un fenomen que, per obra i gràcia d’una política de subvencions de la Generalitat catalana, va assolir el noble objectiu de normalitzar la llengua pròpia de Catalunya dins el món de la música popular. Van ressonar al nostre cap les seves recents manifestacions posicionant-se a favor de l’autodeterminació de Catalunya i dient obertament que “només hi ha un camí”. Vam llegir el seu nom dins la llista de personalitats civils que han donat suport a un manifest que considera indispensable que “Catalunya assoleixi la independència per al seu desenvolupament social, cultural i econòmic”… I ens vam posar les mans al cap!

Després, en fred, vam reconèixer que la missió per la qual el nostre protagonista fou ungit als anys 90 ja està acomplerta: el català és ja una llengua normalitzada en el món de la música popular produïda al nostre país. L’objectiu que no ha estat aconseguit en d’altres àmbits, com el món dels tribunals, del cinema, de l’etiquetatge o de la premsa esportiva, fa ja anys que és un fet en la música comercial, fins l’extrem que, cantant en català, els Manel encapçalin les vendes de discos a Espanya o que grups com Antònia Font, el Petit de Ca l’Eril, Mazzoni o Mishima hi actuïn assíduament. Per tant, allò que va finançar-se i catapultar-se per obra i gràcia d’una aposta clarament política, ha pogut abandonar el terreny de la militància per passar a ser quelcom normal. L’esforç d’aquells anys -potser una discriminació positiva, tal vegada una immissió anòmala dins la lliure creativitat artística- permeté que avui aquests i molts d’altres cantin en català -i els sigui rendible!-, “amb un discurs fora de la política” (com diu el representant dels Antònia Font i Manel) o, fins i tot, ara s’estranyin que als seus concerts assisteixi gent amb senyeres, com fa poc manifestava el músic Paul Fuster (per cert, protagonista encaputxat i molt secundari del polèmic programa de “la nostra”).

Per tant, com s’entén que en Gerard Quintana, campió del rock en català,  paladí de la catalanitat compromesa i profeta del sobiranisme progressista, hagi adoptat en la seva maduresa la llengua espanyola com a vehicle de comunicació de la seva quotidianitat més íntima?

El mateix Quintana ens contesta que no pensa imposar la seva llengua a les persones que estima, que el català és la seva llengua, però no és un “talibà”. Certament, és molt  desafortunada la qualificació de talibà, ja que no considero pas que se’n pugui dir així del fet d’emprar la teva llengua en la comunicació amb els fills, però sí que està encertat quan diu que “si no estem tots junts, farem que la gent es quedi exclosa d’una realitat més complexa del que diuen molts mitjans”… En aquest sentit, moltes són les veus que, abans d’ell, s’han pronunciat per superar un nacionalisme essencialista, que pretén excloure qualsevol pensament dissident, generador d’un relat homogeneïtzador i immutable, per avançar cap a un nacionalisme estratègic, aquell que té en la nació el punt de partida i, en un esforç integrador, s’obre a tota l’aglomeració de gent, d’orígens i cultures plurals, que ha decidit ser catalana. El pensament en clau nacional, més que nacionalista, construeix un projecte atractiu per a tots els col·lectius que formen el país i, a través de la cohesió social, permet avançar cap una cohesió nacional que farà possible la consecució de l’Estat sobirà. Superar el nacionalisme identitari com a argument per a predicar la via del independentisme és quelcom imprescindible si realment es pretén assolir democràticament l’objectiu d’un Estat català sobirà, en cas contrari, poc o res hi ha a fer i, portat al límit, es dóna la raó a l’Albert Pla quan diu allò de “las independencias no se alcanzan dialogando, sino a hostias y bombazos”.

Per tant, que en Gerard Quintana hagi optat per parlar en espanyol al seus fills, no suposa pas que deixi de ser un actiu important per la nació catalana, ni que la seva actitud sigui de renúncia o rendició, tan sols és un exercici lliure del dret a decidir en la dimensió quotidiana i personal. És una opció que jo no comparteixo, però no sóc qui per negar-li-ho.

De fet, moltes de les que ara són icones indiscutibles de la identitat catalana del segle XXI no tenen pas les quatre barres en la seva essència: el Futbol Club Barcelona, insígnia universal de la catalanitat, té com a màxima estrella un xicot que no parla ni un borrall de la llengua pròpia del nostre país, el pa amb tomàquet es fa amb un ingredient que va ser portat des de les amèriques fa només cinc segles i, allò més escandalós, l’himne nacional català és en realitat la versió d’una corranda eròtico-festiva que cantaven uns segadors un xic fatxendes fa segles, on ara diem “bon cop de falç defensors de la terra”, deien “sega-me-la arran tres pams enlaire”, i on cantem solemnes “ara és hora, segadors; ara és hora d’estar alerta”, s’enriolaven amb “segador que hi segarà, a genollons tindrà d’anar”… En conseqüència, esmolem ben bé les eines, però no errem el cop.